L’obscuritat és l’indici més palpable de la crisi libanesa. Beirut, una ciutat habituada al bullici nocturn i sempre ben il·luminada, se submergeix ara en una foscor absoluta tan bon punt es pon el sol. L’Estat amb prou feines pot garantir tres o quatre hores d’electricitat diàries i la majoria de llars i negocis depenen de generadors privats, que funcionen amb un dièsel ara també escàs. A les palpentes, acompanyades per la llum tènue del telèfon mòbil, les habitants de Beirut es mouen per una ciutat fantasma.
La manca d’electricitat malmet aliments i ofega les beirutines durant les caloroses i humides tardes d’estiu, però sobretot –i més greu– posa en risc el subministrament d’aigua corrent o el funcionament d’equipaments mèdics vitals. S’acosta una “catàstrofe”, advertia en un comunicat la patronal hospitalària, que indicava que “els establiments mèdics són incapaços de trobar gasolina per a fer funcionar els generadors fins a vint hores diàries”.
Tanmateix, allà on més dolorosament es reflecteix l’enfonsament del país és a les benzineres, on es formen agòniques cues per a omplir els dipòsits. “Les cues de la humiliació”, les anomenen unes libaneses estupefactes per una escassetat difícil d’explicar. Els propietaris dels establiments acusen el Banc Central Libanès (BCL) de no pagar a temps als importadors del combustible, que està subvencionat. El BCL, en canvi, rebat que la culpa és dels distribuïdors, que envien il·legalment la benzina a Síria, on es ven d’estraperlo amb un benefici major gràcies –precisament– al fet que l’Estat libanès la subvenciona.
Empoderats de manera sobtada, alguns propietaris i encarregats de benzineres assenyalen les escollides que tindran accés al combustible, així com aquelles persones sense sort ni padrí que hauran d’anar-se’n. Compren i venen favors, perpetuant a petita escala una estructura clientelar i corrupta que està darrere de la crisi libanesa. Mentrestant, a les portes de les estacions de servei, s’hi produeixen avalots, discussions i fins i tot baralles a trets, entre unes ciutadanes que ja no saben com canalitzar la desesperació.
Perquè el vertader drama no és el que es viu als carrers, sinó en la intimitat de les cases. Gairebé la meitat de la població libanesa es troba sota el llindar de la pobresa, i un bon nombre de famílies hi ha arribat de manera precipitada i inesperada. Fins fa, com qui diu, quatre dies, eren classe mitjana. Però la moneda local ha perdut un 90 % del seu valor en poc més de divuit mesos. I en una economia fortament dolaritzada en què gairebé tot s’importa, això ha devastat el poder adquisitiu de les libaneses.
Així, una família que ingressa uns tres milions de lliures mensuals, comptava fa un any i mig amb gairebé 2.000 dòlars a la seva disposició, mentre que ara amb prou feines en té 100. En paral·lel, productes com l’oli de gira-sol s’han encarit un 1.100 %. O l’arròs, un 627 %. Segons un estudi de la Universitat Americana de Beirut, a causa de la inflació, les famílies gasten en aliments un import que és, de mitjana, cinc vegades el salari mínim, una xifra molt superior als ingressos mitjans de gairebé tres de cada quatre llars.
A la vegada, la majoria de libaneses tampoc pot recórrer als propis estalvis en dòlars, ja que han quedat segrestats en el corralito d’uns bancs que funcionaven seguint un esquema d’estafa piramidal. Atreien els capitals de la diàspora libanesa amb uns interessos molt superiors a la mitjana mentre destinaven bona part dels seus ingressos a finançar un Estat que naufragava. Quan les remeses van començar a disminuir i els bancs van veure’s obligats a parar màquines, hi havia un forat de desenes de milers de milions de dòlars.
La cara real dels líders
Des del menjador de casa seva, Elias, a la cinquantena, demana al periodista si sap on aconseguir uns medicaments necessaris per a la malaltia crònica que pateix el seu pare. Com el combustible o alguns aliments bàsics, els medicaments estan subvencionats per l’Estat –a un cost avui inassumible per a les arques públiques–, i darrerament també escassegen.
En un país on tot està privatitzat, cada cop són més famílies les que no poden accedir a serveis bàsics com la salut o l’educació
En un país on tot està privatitzat, cada cop són més famílies les que no poden accedir a serveis imprescindibles com la salut o l’educació. “He hagut de tornar l’ordinador de la meva filla perquè no podia assumir les quotes”, assegura Elias. “I no sé com m’ho faré per a pagar-li el pròxim curs d’universitat”, explica aquest veí del barri beirutí Mar Mikhaël, que fins fa poc administrava el patrimoni familiar: un parell de pisos i un local que els permetien viure folgadament. Però l’explosió al port de Beirut del 4 d’agost de 2020 –que va deixar 207 persones mortes i 6.000 de ferides– va destruir les seves propietats i van quedar a la ruïna.
La deflagració no només va esmicolar bona part de Beirut i la seva economia, sinó que a ulls de moltes libaneses, va acabar de revelar la vertadera cara de l’elit política governant.
No va ser fàcil. La pàtina que recobria la closca buida a què havia quedat reduït l’Estat libanès va trigar a caure. La guerra civil libanesa (1975-1990), va consolidar un sistema polític feudal, en què unes poques famílies i exsenyors de la guerra, reconvertits en polítics, es reparteixen el poder i el territori d’acord amb la pertinença confessional religiosa, malgrat dissimular-ho, sota una aparent democràcia parlamentària. La conseqüència: clientelisme, corrupció i mala governança. Però en temps de vaques grasses, la majoria de libaneses ho veien amb naturalitat.
La guerra civil libanesa (1975-1990), va consolidar un sistema polític feudal, en què unes poques famílies es reparteixen el poder
Fins ara, que s’ha convertit en un pols per la supervivència del règim o de la ciutadania, com explica la Lara Bitar, fundadora i editora del mitjà periodístic d’investigació The Public Source: “Tot el que envolta el règim està col·lapsant, precisament, perquè el règim segueix en peu. I està lluitant amb tot allò que té al seu abast per a mantenir el control sobre el poder”.
L’elit política no només es va mostrar indiferent a l’onada de protestes anticorrupció que, a finals de 2019, va sacsejar el país de nord a sud, despertant moltes esperances de canvi. També s’ha negat a abordar les reformes que li exigia la comunitat internacional –des del govern francès fins al Fons Monetari Internacional– com a condició per rescatar el Líban.
Però va ser la seva reacció arrogant i insensible posterior a l’explosió del port la que més va coure a moltes ciutadanes. De nou, la classe política va fer pinya per a garantir-se la impunitat. Un punt d’inflexió –considera Nizar Saghieh, advocat que lidera l’organització Legal Agenda– que impossibilita el retorn a l’antic statu quo: “La relació amb els líders no era només una qüestió d’interessos, era també emocional. És com un grup de creients que veneraven déus i de cop descobreixen que eren el diable”.
La reacció arrogant i insensible de l’elit política posterior a l’explosió del port és la que més va coure a moltes ciutadanes
Lara Bitar també considera que el règim està tocat de mort, tot i que l’agonia pot durar anys. I les condicions de la vida de la gent encara es poden deteriorar molt, sobretot si es retiren els subsidis. El problema –assenyala– és que en l’actual context d’escassetat, els partits polítics estan usant “el que se suposava que eren serveis públics per mantenir la lleialtat dels seus seguidors: combustible, ajuts econòmics o accés a privilegis com electricitat o aliments”. A més, tem que, de nou, la comunitat internacional acabi rescatant aquesta elit, fent ulls grossos a la corrupció, en pro d’una estabilitat beneficiosa per a Europa.
El pla B
Fruit de les protestes del 2019, en una trajectòria similar a les del 15M, han sorgit nombroses organitzacions opositores de base que han anat sumant petites victòries, però no hi ha hagut la capacitat de generar un moviment fort a escala nacional.
Els problemes són més grans que qualsevol solució, i qualsevol solució implica noves privacions, renúncies i injustícies
Per ara, la ciutadania s’enfonsa en un estat de depressió col·lectiva i falta d’esperances, també agreujat per l’impacte del coronavirus. “Fer qualsevol activitat, treballar… tot es converteix en un repte al Líban. Com molta gent, estic exhausta, insegura de si arribaré a l’endemà”, afirma la Lara. Molts busquen un pla B i tot indica que el nombre de persones migrants ha crescut. El Canadà, l’Estat francès i l’Àfrica Occidental n’han absorbit la majoria.
Una nova onada d’emigrants que deixen enrere la il·lusió d’haver pogut canviar un país que ara es troba al llindar d’una crisi humanitària. I que deixen de banda els eslògans reivindicatius de la seva revolució personal i col·lectiva per respondre a la urgència de tirar endavant. Avui el pes de la incertesa enfonsa el país, cansat de demostrar la seva capacitat de resiliència. Els problemes són més grans que qualsevol solució, i qualsevol solució implica noves privacions, renúncies i injustícies.
