Una transformació energètica consensuada de tot el territori català no és que sigui viable, sinó que és urgent i necessària, si al que realment aspirem com a societat és a fer un sistema energètic més just i democràtic. Aquesta transformació ha de ser un procés pel qual les comunitats locals (ciutadania, entitats, empreses, institucions) recuperin el poder i la capacitat de decisió sobre l’energia. Si no és així, seran les grans empreses (energètiques o no) i els fons d’inversió els qui faran (de fet, ja l’han començat a fer) aquesta transició. És a dir, es canviaran les fonts energètiques perilloses i contaminants, com l’urani, el gas o el petroli, per energies renovables, però el sistema no canviarà.
La transició energètica, en sentit ampli, doncs, ha de ser descentralitzada, rendible, democràtica, neta i eficient. De fet, el decret 16/2017 del canvi climàtic aprovat pel Parlament de Catalunya, a part de marcar els objectius (generar el 50 % de l’energia elèctrica del 2030 amb fonts d’origen renovable, ara estem en el 15-20 %), ja apunta en el seu article 19 com caldria que fos aquesta transició. Es diu que cal que sigui distribuïda, participada per les comunitats locals, utilitzant espais ja alterats per l’activitat humana,
i aproximant la producció al consum.
Per fer possible la transició d’aquesta manera, caldria planificar el desplegament de les energies renovables a partir del balanç entre necessitats i potencials de cada territori (municipi, comarca…). I, d’acord amb els dèficits i excedents de cada territori, promoure un conjunt d’instruments normatius, administratius, fiscals i financers, perquè tot territori assoleixi el màxim d’autoabastiment possible, en primer terme, i fer possible que els excedents que haurien de subministrar els territoris deficitaris siguin explotats per les comunitats locals, entenent-ho com una collita més del territori.
Per fer possible la transició d’aquesta manera, caldria planificar el desplegament de les energies renovables a partir del balanç entre necessitats i potencials de cada territori (municipi, comarca…)
Així és com ho han fet en els països europeus que han tingut més èxit en el procés d’implantació d’energies renovables. Alemanya o Dinamarca, els països amb més energia renovable instal·lada, han promogut polítiques energètiques que han afavorit la participació de les comunitats locals com a protagonistes de la transició energètica. Això ha fet, per exemple, que l’any 2010 Alemanya tingués més de 15.000 megawatts de fotovoltaica instal·lada (més que la previsió de l’Estat espanyol per a l’any 2020), el 84 % dels quals estaven sobre teulada o formant part dels espais urbans i eren propietat de les comunitats locals. Un model que possibilita que petits municipis com Wildpoldsried (Baviera), amb 2.500 habitants, estigui generant amb renovables de gestió comunitària (onze aerogeneradors, cinc megawatts de solar fotovoltaica i una petita central hidroelèctrica) cinc vegades més energia elèctrica de la que necessita i que per la venda de l’excedent a la xarxa ingressi anualment quatre milions d’euros.
Aquí, cada dia apareixen dades que afirmen el potencial generador d’energia de les cobertes. Un estudi de l’Àrea Metropolitana de Barcelona conclou que cobrint només teulades útils (sense comptar la resta d’espai urbà públic) es podria assolir prop del 40 % de la demanda elèctrica total. Una publicació recent de l’Institut d’Enginyeria Energètica de la Universitat Politècnica de València diu que la ciutat de València disposa, tècnicament, de teulades suficients per a generar el 99 % de la seva demanda elèctrica residencial. I el Consell Insular de Menorca ha aprovat fa poc el document “Estratègia Menorca 2030”, que preveu instal·lar 190 megawatts fotovoltaics en espais periurbans, a partir de projectes menuts
(<4 megawatts) i participats per les comunitats locals.
Tres exemples que apunten el camí cap a una transformació energètica consensuada entre els territoris i les comunitats locals. Mentrestant, però, el govern de la Generalitat de Catalunya té aprovat el decret llei 16/2019, que afavoreix la instal·lació de grans centrals eòliques i solars en espais rurals i naturals per part de grans empreses i fons d’inversió. Aquest procés està generant un fort malestar a diversos municipis i comarques que entenen aquest model com injust i extractivista.
