Avui a Itàlia sembla que ja no hi hagi temps a perdre, perquè Alfredo Cospito, anarquista italià en vaga de fam des del 20 d’octubre, es mor. En el debat públic italià mai no s’havia parlat tant d’anarquisme, presó i aïllament com ara. Tot i això, les crítiques al règim previst per l’article 41 bis, a l’“ergastolo ostativo” (cadena perpètua) i, en general, a tots els règims penitenciaris “especials”, productes del “dret penal de l’enemic”, fa anys que són formulades tant per acadèmics crítics com per organitzacions de drets humans, anarquistes i, sobretot, per les persones privades de llibertat. Darrere d’aquestes pràctiques excepcionals sempre s’ha amagat la venjança estatal en la seva forma més violenta i cruel, que colpeja encara més durament aquells que no reconeixen la seva autoritat i arriben a posar en discussió fins i tot la legitimitat del pacte social burgès, sobre el qual es fonamenta el poder estatal de castigar.
En el cas de Cospito, la venjança de l’administració italiana s’ha manifestat –entre d’altres– amb el règim 41 bis, o com ell ho ha definit, “una tomba per a vius”. Es tracta d’un règim d’aïllament gairebé absolut, perquè la persona presa només pot sortir de la cel·la en grups, com a màxim de quatre persones, durant dues hores al dia. També es preveu una única comunicació oral al mes d’una hora de durada via locutori, constantment supervisada pel funcionariat de presons. En cas que no es porti a terme la comunicació en persona, i només després dels primers sis mesos, es pot concedir una comunicació telefònica de deu minuts amb la família. L’aplicació de la mesura es revisa passats quatre anys, amb possibilitat de pròrrogues cada dos.
Cospito és el primer anarquista sotmès al règim d’aïllament 41 bis, pensat contra els ‘boss’ de la màfia
Tot i que el règim 41 bis va ser formalment introduït en l’ordenament penitenciari italià el 1992 per reprimir –i alhora neutralitzar– la criminalitat de matriu mafiosa, l’aplicació d’aquest règim inhumà s’ha acabat estenent a situacions diferents d’aquelles contemplades a l’inici. Cospito és, de fet, el primer anarquista sotmès a aquest règim anomenat a Itàlia carcere duro. Com explica en un article recent la jurista Xenia Chiaramonte, la justificació de fons es troba en la necessitat de castigar, amb una òptica preventiva, les idees etiquetades com a perilloses abans que les accions. És a dir, cal prevenir que des de la presó es puguin fomentar les accions de solidaritat i, així, reforçar el moviment anarquista. Com si Cospito fos comparable a un boss mafiós que continua manant malgrat estar privat de llibertat.
Al capdavall, per l’Estat, tots els seus enemics són iguals i, des d’un punt de vista penitenciari, tothom mereix el mateix càstig: l’aïllament. Aquest s’ha revelat com l’arma disciplinària més poderosa a disposició de la institució i, alhora, la condició ideal per tallar els llaços de solidaritat (dins i fora de la presó). A Europa, l’aïllament s’ha anat configurant gradualment com la praxi penitenciària més habitual per intentar dominar el fenomen de la violència política mitjançant la repressió. Autèntics règims de privació sensorial, que presenten moltes similituds amb el règim previst per l’article 41 bis italià, han estat experimentats pels militants de la RAF –cal esmentar Holger Meins, mort el 9 de novembre de 1974 després de 57 dies de vaga de fam acompanyada d’alimentació forçosa– i també pels presos de la COPEL, ETA i GRAPO a l’Estat espanyol (recordem José Crespo Galende, militant del GRAPO, mort el 19 de juny de 1981, després d’haver emprès una vaga de fam i set).
Tot això ens demostra com la dimensió del càstig pròpia de la pena privativa de la llibertat continua sent “corporal”. Tot i que l’Estat, després de l’abandonament d’aquelles formes de tortures físiques que miraven de destrossar el cos de la persona reclusa, optés per l’opció segregativa, aparentment més “dolça”, la pena privativa de la llibertat continua representant una paradoxa irresoluble. Com deia el mestre italià de la criminologia crítica Massimo Pavarini, es tracta de “patiment qualitativament oposat a aquell intencionadament corporal, metafísicament volgut per fer patir l’ànima i no certament el cos, però en la seva material execució és i roman als trossos de la carn i dels membres del condemnat”. I no podria ser d’una altra manera, perquè, com indicava Foucault, les relacions de poder són pensades com a relacions de força que s’exerceixen sempre sobre els cossos.
Davant de la brutalitat del poder que es tradueix en una pena que aniquila el cos (a més de la ment), Alfredo Cospito ha decidit oposar precisament el seu cos, a través de l’aprimament lent i radical, com a instrument final de la lluita contra el poder de castigar. Gairebé sembla que sigui l’únic espai de llibertat possible.
