A Mariano Ferrer
Avís a navegants de la solidaritat, en temps d’excepció i sota tempestes repressives, el darrer macrojudici polític a l’Estat espanyol va durar gairebé divuit mesos, va arrencar un novembre de 2005 i va acabar amb condemnes de 525 anys de presó imposades per l’Audiència Nacional contra 47 persones. Mirall retrovisor, a la banqueta dels acusats hi seia l’esquerra independentista basca, política, civil i social i el que s’hi va condemnar fou la lluita política per la independència. I no, ni a les acusacions fiscals ni als fets donats per provats no es parlava ni d’explosius ni de cotxes bombes ni de detonadors. I sí, es parlava de moviment popular, de diaris i revistes, d’associacions i fundacions. Fins i tot, paradoxes bèl·liques de Baltasar Garzon, es parlava de desobediència civil noviolenta al servei d’ETA.
Concorria aleshores la perversió de la criminalització col·lectiva del tot-és-eta i, finalment, des de la cuina dels aparells policials i judicials, la sentència va ratificar aquella tesi nascuda a les profunditats de l’Estat. La traducció política d’aquella escomesa judicial va donar peu a més de 239 anys de presó contra 38 persones –el Suprem va rebaixar algunes penes– i a l’apartheid electoral sense el qual Patxi López mai hagués guanyat les eleccions. (Parèntesi per als inquisidors cecs de l’avui: caldrà recordar-los que quan aquella esquerra basca il·legalitzada va poder tornar a les urnes, ho va fer recollint el 25% dels vots de les eleccions municipals de 2011, convertida en primera força política basca en nombre de regidors i regidores).
El darrer macrojudici polític a l’Estat espanyol va durar gairebé divuit mesos, va arrencar un novembre de 2005 i va acabar amb condemnes de 525 anys de presó imposades per l’Audiència Nacional contra 45 persones. Mirall retrovisor, a la banqueta dels acusats hi seia l’esquerra independentista basca, política, civil i social
De tot plegat no fa tant com per oblidar-se’n a la lleugera i obviar tota l’artilleria repressiva de la que disposa l’Estat. D’aquell judici, del macrosumari 18/98, a penes han passat deu anys, abans d’ahir en termes històrics. Ha passat molt menys encara si considerem que el darrer pres d’aquell judici va recuperar la llibertat l’any passat, el 4 de gener del 2018, rere 11 anys de presó. És a dir, fa tot just un any rere una repressió programada, de llarga durada i en format venjança. Que més dona que l’inventor de l’artefacte tot-és-eta (Garzón) acabés desdient-se de l’invent anys després: els efectes expansius no es van aturar mai. Des d’aleshores, és clar i és prou sabut, i rere la deriva contra drets i llibertats que tant han costat de conquerir i que tan poc costa d’anar desmuntant, hi ha hagut altres moltes causes polítiques repressives. La llista extenuant esgota: de Núria Pòrtulas als 11 del Raval, dels indignats del Parlament a l’Operació Pandora, dels joves d’Altsasu a Adri i Tamara Carrasco.
Però si burxo incessantment en la memòria per recuperar els compassos tèrbols d’aquell judici polític d’excepció, barreja grisa entre maccarthisme tranuitat i inquisició hispànica, no és tant –similituds i diferències amb aquest 2019 on es processen les urnes de l’1-O– per com va anar tot –i va anar de la pitjor manera– sinó per com va acabar. De com es va desenvolupar –kafkianament– queda aquesta selecció de perles feta per Vilaweb, un dels poc mitjans que ho va explicar; el categòric testimoni demolidor dels observadors internacionals –”crèiem que veníem a un judici sense proves i ens hem trobat amb un judici sense delicte”– o el menyspreu cap al Tribunal Europeu de Drets Humans, a viva veu i enmig de la sala, protagonitzat per la magistrada Angela Murillo que presidia la vista oral: “Con independencia de lo que diga el Tribunal de Estrasburgo, este tribunal dice que no le interesa“. (Parèntesi segon: només els acusats de desobediència civil van ser finalment absolts pel Tribunal Suprem; foren absolts exactament nou anys després de la seva detenció –quan el procés és el càstig, la condemna havia estat de nou anys i nou anys van estar esperant–; l’absolució del Suprem –un dels ponents era Jose Manuel Maza– diu des de 2009: “La desobediencia civil puede ser concebida como un método legítimo de disidencia frente al Estado, debiendo ser admitida tal forma de pensamiento e ideología en el seno de una sociedad democrática“)
D’aquell judici, August Gil Matamala va dir premonitòriament i en profecia autocomplerta: “primer es van inventar la figura del terrorista desarmat i aviat s’empescaran la figura del terrorista pacífic”. Ja hi som –Jordi Cuixart, Jordi Sánchez
D’aquell judici, August Gil Matamala va dir premonitòriament i en profecia autocomplerta: “primer es van inventar la figura del terrorista desarmat i aviat s’empescaran la figura del terrorista pacífic”. Ja hi som –Jordi Cuixart, Jordi Sánchez. De com va acabar tot plegat, però, és altament recomanable centrar-se en l’altra sentència, la menys escoltada i la que va néixer de les resistències al carrer. En l’enrevessat cicle basc del moment, l’experiència solidària de la Plataforma 18/98 va aconseguir sumar i posicionar la majoria social basca contra aquell judici embogit contra drets civils i polítics. I el 20 de desembre de 2007, la roda de premsa de valoració de les elevadíssimes condemnes imposades per l’Audiència Nacional va esdevenir un brutal i lúcid exercici de reflexió social i política protagonitzat pel veterà periodista Mariano Ferrer. Una intervenció colossal que encara ressona i que dura encara. I que els bons companys de Viento Sur tenen a bé mantenir encara a la seva hemeroteca. Paga molt la pena rellegir-la sencera –aprenentatges i lliçons i autodefenses d’ahir per a avui i per a demà– davant el judici imminent que vindrà i que cerca, abans de començar, un càstig exemplaritzant que paralitzi, bloquegi i perduri.
Davant la sinistra Raó d’Estat que esberla tota raó, la veu lliure de l’admirat Mariano Ferrer s’alça encara, entre la lucidesa i la impotència, i encara ens xiuxiueja: “construcció jurídica d’un estat d’excepció sense declarar”; “els imputats han patit, a mode càstig anticipat anterior a la sentència, un autèntic calvari vital”; “teníem tres raons de pes per solidaritzar-nos; una, que era una bona causa perquè aquestes persones no havien de ser sotmeses a un judici sota legislació antiterrorista perquè l’activitat que els incriminava s’havia d’entendre com l’exercici legítim dels seus drets civils i polítics i perquè, si havien de ser jutjats, que ho fossin amb les garanties que corresponen a ciutadans d’un Estat de Dret; la segona, que en defensar-los ens defensàvem nosaltres i tota la societat (en tant que societat democràtica); i tres, que érem conscients que en unir-nos a aquesta causa ens uníem a una bona causa global, la que tracta de protegir l’herència de la Il·lustració i dels drets de l’home de l’escomesa desfermada contra ells rere l’11-S de 2001”.
Mariano Ferrer deia més, molt més, fins a dir-ho tot: “ho teníem clar, no podíem guardar silenci”; “aviat veurem que els policies escriuen directament la sentència”; “se li notava al fiscal que no li calia provar l’acusació, eren els acusats els qui es veien en la necessitat de provar la seva innocència”; “el Dret no és l’exercici de la Justícia sinó del poder que ho redacta”. Incloïa preguntes encara no respostes – “quant de temps i quant d’esforç caldrà per reconstruir la raó democràtica?”– i citava Thomas Paine –”aquell que vulgui salvaguardar la seva llibertat haurà de protegir de l’arbitrarietat fins i tot als seus enemics o s’establirà un precedent que se li girarà també contra ell”.
El periodista Mariano Ferrer cloïa: “no és únicament que la justícia arbitrària que ha produït aquesta sentència sigui dolenta en si mateixa, és que per a ser efectiva requereix la nostra complicitat, atès que aquesta justícia perversa ens convida a compartir la seva tasca inquisidora
El risc de la impotència també surava: “la sentència situa a la Plataforma 18/98 davant les pròpies limitacions: agraïm de cor, la resposta obtinguda; demostra que molts han entès que no era el problema ‘d’altres’, que era també el seu problema; no ens ventarem dels suports rebuts ni plorarem pels que ens han estat negats; aquesta plataforma aspirava sense dubtes a arribar a més gent, a assolir compromisos més forts, però en aquest país ha sofert i sofreix molta gent, massa, i respectem el dret de tots a administrar la seva solidaritat; nosaltres reconeixem el nostre límit: la nostra denúncia solidària ha estat insuficient per detenir aquest atropellament”.
I cloïa: “no ens enganyem: el problema de fons que es manifesta en aquest despropòsit judicial no es resol davant els tribunals; estem davant un problema polític la solució del qual ha de ser política; és el moment de pujar el nivell d’exigència (…) amb aquesta sentència es redefineixen els límits de la llibertat; la llibertat dels condemnats, per descomptat, però no només; ara bé, no és únicament el Tribunal qui defineix aquests límits; la nostra resposta davant l’arbitrarietat és determinant; així, no és únicament que la justícia arbitrària que ha produït aquesta sentència sigui dolenta en si mateixa, és que per a ser efectiva requereix la nostra complicitat, atès que aquesta justícia perversa ens convida a compartir la seva tasca inquisidora, ens convida a què cadascú faci la seva pròpia llista de justos i pecadors; si acceptem que la pregunta que salva a l’acusat de ser condemnat no és què ha fet, sinó qui pensa i qui és, ens convertim en inquisidors, voluntaris de fila zero de l’Audiència Nacional; ens situem, al final, en el límit de la caça de bruixes on allò humà ens resulta aliè”.
D’aquella roda de premsa s’acaben de complir onze anys el passat desembre. Semblen escrites ahir nit, semblen escrites avui, semblen escrites demà. Però a les entre línies resistents d’aquella reflexió, entre la sal i la ferida, Mariano Ferrer també afegia: “fem nostra aquesta frase, dita en altre context, però vàlida en aquest: encara que ens trenquin els instruments cal seguir amb la música”. I cal seguir-hi: per no haver de dir mai que no vam fer tot el possible per evitar-ho.
