Qüestionar l’avortament com a dret és un bumerang que traspassa dècades. El darrer llançament ha arribat amb la commemoració dels quaranta anys de la llei que el va despenalitzar a l’Estat espanyol, el 1985. Rosa Almirall és una de les dones de la xarxa que, anys abans d’aquesta fita del moviment feminista, va permetre a centenars de dones interrompre embarassos de manera segura en la clandestinitat. A inici dels 80, Almirall encara estudiava l’especialitat de ginecologia. Com a professional, s’ha mantingut compromesa amb el dret al propi cos i s’ha convertit en referent per impulsar un model d’atenció a la salut de les persones trans respectuós amb la diversitat real, finalment adoptat i desplegat al sistema públic català. Davant l’enfortiment de l’extrema dreta i els ecos de retrocés, Almirall troba important no abocar-se al “catastrofisme”, diu, sinó recordar que resistir-s’hi aconsegueix posar-hi frens.
L’accés a interrompre un embaràs de manera lliure, i dins del sistema públic de salut, no deixa d’atacar-se, periòdicament, per una part de l’arc polític petita però sorollosa; amb capacitat de convertir en debat un dret que fa dècades que està reconegut. Et sorprèn? Com ho vius, en mirar enrere i endavant?
Crec que aquí és un dret consolidat. Hi ha un alt percentatge de la població que afirma que les dones han de tenir dret a decidir lliurement sobre la interrupció de l’embaràs. I és important tenir present que no sempre ha estat així. Recordo moltes taules de debat sobre l’avortament en què hi havia el sacerdot, l’advocat, el ginecòleg i la feminista. Eren tres veus de poder en contra.
“Estem en un moment en què s’ha alliberat la llengua d’algunes persones, però la seva manera de pensar sobre l’avortament és minoritària. I pretenguin el que pretenguin, es trobaran amb resistència”
Jo que ho veig amb perspectiva, penso que això no tornarà. Estem en un moment en què s’ha alliberat la llengua d’algunes persones, però penso que la seva manera de pensar sobre l’avortament és molt minoritària. I pretenguin el que pretenguin, es trobaran amb una resistència en què ens ficarem totes a una, com es van trobar amb l’intent de reforma de la llei amb Gallardón [el 2013, quan era ministre de Justícia espanyol, càrrec de què va dimitir el 2014 després de les massives mobilitzacions de rebuig i la retirada de l’avantprojecte de llei orgànica de protecció de la vida del concebut i els drets de la dona embarassada, sota presidència de Mariano Rajoy].
Un precedent, de la història recent, que mostra com la regressió del dret a l’avortament es va evitar.
S’ha lluitat durant dècades i s’han guanyat lluites. Hi ha hagut millores, clarament, de la llei del 85, que despenalitzava l’avortament, a la llei del 2010 [una llei de terminis, que va deixar enrere la restricció dels supòsits per interrompre l’embaràs]; que és la que el PP va voler tombar i no ho va aconseguir. Penso que el dret a l’avortament és inamovible. Aconseguir que sigui un dret fonamental reconegut a la constitució com proposa el govern de Sánchez, i com han fet a França, estaria molt bé, però, en qualsevol cas, és important no perdre de vista que són veus minoritàries les que voldrien fer retrocedir el dret. Ara bé, també és cert que es tracta de veus que tenen poder, i que no deixen de fer mal.
“Si abans del 85 era tan dur i tan difícil i les feministes vam aconseguir el que vam aconseguir i vam fer el que vam fer, ara no seria diferent”
Quan va haver-hi el risc de la contrareforma de Gallardón, unes quantes ginecòlogues vam dir que tornaríem a la clandestinitat i faríem avortaments. I ja està. Si abans del 85 era tan dur i tan difícil i les feministes vam aconseguir el que vam aconseguir, i vam fer el que vam fer, ara no seria diferent. El moviment no és tan potent potser, però és més massiu, i si es posés en joc el dret, molta gent s’ajuntaria a lluitar per no perdre’l.
A quines necessitats donàveu resposta el grup de dones per l’autoconeixement i l’anticoncepció (DAIA)?
En un inici, abans de DAIA, en deien Associació de Planificació Familiar de Barcelona, i l’objectiu en aquell moment era informar les dones sobre sexualitat i anticoncepció, que estava prohibida. Estem parlant de principis dels anys 70. Rebíem peticions des de les vocalies de dones de les associacions dels barris, que en aquell moment eren potents, i demanaven bastantes xerrades. Però la necessitat que de seguida va fer que vingués molta gent a demanar-nos informació era, sobretot, l’avortament. Era una urgència per les dones que s’hi trobaven. Les demandes venien de tot Espanya. És curiós i a vegades et planteges, quan no hi havia Google, com se n’enteraven! Anava d’organitzacions feministes en organitzacions feministes i, de fet, fins i tot et trucaven a casa. L’Associació de Planificació Familiar de Barcelona va evolucionar en un parell d’anys cap a una mirada molt crítica, feminista. I va ser quan ens vam unir a la coordinadora de la primera Jornada de la Dona que va tenir lloc a Catalunya, el 1976.
“Hi havia una xarxa, no establerta, en què les dones es movien, com s’han mogut sempre les persones quan tenen una necessitat que ha de solucionar-se”
Hi havia una xarxa, no establerta, en què les dones es movien, com s’han mogut sempre les persones quan tenen una necessitat que ha de solucionar-se. Nosaltres ateníem dones dues tardes de la setmana. Començàvem les consultes a les quatre de la tarda i a les tres ja hi havia cua, i podien venir entre 30 i 40 cada tarda. Era un volum molt, molt important, de diferents edats i situacions. Quan les persones arribaven a nosaltres amb la necessitat d’interrompre l’embaràs, distribuíem les que tenien passaports i diners per anar a Londres i Amsterdam, i les que no tenien prou economia per sortir o no tenien el passaport. Donàvem la informació i les instruccions a un grup i a l’altre.
Davant la necessitat d’interrompre un embaràs quines opcions facilitàveu?
Quan jo vaig entrar al grup, ja teníem clíniques de referència a Londres i Amsterdam. Així que, si les dones que havien d’avortar tenien passaport, els donàvem tota la informació que podíem donar. I inclús teníem un centre ginecològic que feia les revisions aquí, després de l’avortament, per assegurar que tot el procés anava bé. El tema greu eren les dones, i noies; les menors i de totes les edats, que no tenien passaport. En aquell moment era necessari que l’autoritzés el pare o el marit. No el podies anar a demanar tu sola. I molt poques en tenien. Això va fer que contactéssim amb un grup de persones de França que optaven per l’autogestió dels avortaments. No em preguntis com, però ens vam enterar de la seva existència a Marsella i a Tolosa. Es tractava d’un grup que no era de sanitàries, però que havia après a fer aspiracions per fer avortaments. A França feia molts anys que l’avortament estava solucionat a través dels centres de planificació familiar, però aquestes persones optaven per l’autogestió dels avortaments.
“Vam contactar amb un grup del sud de França que optava per l’autogestió dels avortaments, i una dona, la Françoise, venia els caps de setmana a resoldre les interrupcions de les dones que no podien sortir del país”
Ho feien en una masia, en condicions higièniques, superbé, però ho feien fora del que seria el sistema més establert de la sanitat francesa. Hi havia en aquest grup una dona que es deia Françoise, amb qui es va pactar que vingués a Espanya els caps de setmana a resoldre els avortaments de les persones que no podien sortir del país. Aquesta dona, activista en favor de l’autogestió de l’avortament o de l’avortament no medicalitzat, per dir-ho d’alguna manera, va començar a venir els caps de setmana a Barcelona, i eren un mínim de sis o set dones les ateses cada setmana. Fèiem una sessió el dissabte i una sessió el diumenge. Una d’elles prestava el seu domicili, del qual ningú sabia l’adreça fins una mitja hora abans, que fèiem la trucada per dir on era, i allà es feien les aspiracions amb condicions higièniques. Aquestes eren les situacions més complexes, per dir-ho d’alguna manera… on s’exposaven més elles i ens exposàvem més nosaltres, perquè en aquell moment l’avortament estava penalitzat.
El funcionament que vau dissenyar va permetre protegir-vos?
La veritat és que només vam tenir un ensurt: persones que tenien un interès econòmic es van infiltrar en el nostre grup. De les vuitanta dones que vèiem cada setmana, n’agafaven un grupet i els practicaven avortaments, que no tenien res a veure amb el que feia la Françoise. Els vam enxampar i va haver-hi una situació una mica conflictiva. Però almenys no vam patir tota la part que podia ser més penalitzada, a diferència d’altres zones d’Espanya, en què sí que hi va haver més complicacions. Per exemple, al País Basc, a València o a Andalusia, on van haver denúncies en el període abans del 85.
“Encara que els nostres objectius eren de prevenció, les energies que teníem les havíem de dedicar al més urgent”
Al grup de DAIA hi havia una part important de treballadores del món sanitari, o estudiants de medicina i del món de la salut, infermeres sobretot. També hi havia altres persones que venien d’estudis d’economia i d’altres àmbits. Encara que els nostres objectius eren de prevenció, les energies que teníem les havíem de dedicar a la cosa més urgent.
Mirar cap aquest moment històric no és només mirar al passat, perquè en bona part del món el dret a l’avortament en condicions legals és negat. Tu vas comprovar com, en les condicions que sigui, si les dones volen avortar, ho fan.
Sí, com que entre el 80 i el 85 vaig fer l’especialitat de ginecologia, també vaig veure aquesta cara de la moneda. Fent guàrdies, de resident, vaig veure dones que no havien tingut prou informació per venir al nostre grup. Vam atendre dones que venien en molt males condicions per fer avortaments. Vaig atendre dones que utilitzaven mètodes com el d’introduir-se julivert, que és una planta que provoca contraccions uterines, o ruda.
“Fent guàrdies, de resident de ginecologia, vaig veure dones que s’havien perforat l’úter amb una agulla de mitja”
Fins i tot, dones amb una infecció brutal, que s’havien perforat l’úter amb una agulla de mitja. Vaig viure les dues cares de la moneda de l’avortament en la clandestinitat: la de les que ho podien fer amb una certa informació i assessorament, i també la més dura i dolorosa, la que repercutia en la salut de les dones, quan ho feien sense haver trobat aquesta xarxa, que almenys potenciava una solució segura.
La vostra xarxa funcionava amb la capacitat de generar confiança entre dones, sobretot dins dels barris?
Sí, les vocalies de dones van fer molta feina. Eren les que donaven la primera informació. De vegades venien per grupets a DAIA i es quedaven tres o quatre tardes per després poder donar tota la informació als seus barris i municipis. Moltes d’elles, ja una mica avançats els anys 80, abans de la despenalització, ja donaven elles mateixes la informació tan bé com la donàvem nosaltres. Almenys així ha estat a Barcelona, fora la cosa era més complicada.
“Les vocalies de dones de les associacions dels barris i municipis van fer molta feina. Eren les que donaven la primera informació”
Jo crec que en aquell moment l’avortament era el tema més potent dins de la lluita feminista. Hi havia altres lluites, com econòmiques, l’anticoncepció o el divorci, però aquesta va ser molt clau dins del moviment feminista, i vam ser moltes dones les que vam estar implicades en donar aquest tipus de suport.
La teva carrera professional ha estat directament lligada al dret al propi cos, concretament, de les persones trans. Davant l’abast del discurs que nega els drets associats a reconèixer el dret a l’autodeterminació de gènere, fas la mateixa lectura que en el cas del dret a l’avortament? Ho veus també “inamovible”?
Els drets de les dones fa molts més anys que s’han lluitat i el percentatge de dones cisgènere a la població és molt superior al percentatge de persones trans. Per tant, crec que els drets de les dones estan més consolidats i hi hauria una resposta més massiva davant d’una agressió. La població trans és una població molt més minoritària, més vulnerable i amb un activisme més recent, així que són drets que pot resultar més fàcil a l’extrema dreta tirar enrere. Tot i que espero, i somio, que també ens ficaríem molt durament a batallar per evitar la pèrdua. El servei Trànsit va néixer el 2012, i la llei de drets LGTBI és del 2014. L’activisme i l’administració han fet molta feina. Mires la situació dels serveis transafirmatius en altres països, com Noruega mateix, on s’ha prohibit el tractament a menors, i el panorama és complicat. Però ostres, nosaltres portem molts anys treballant-hi!
“Quan se socialitza una persona trans al seu centre educatiu, canvia la perspectiva de tot el centre, i això són gotes que van sumant i, en cas d’haver-se d’activar per defensar els drets, penso que s’activarien”
A escala estatal és una altra cosa, però aquí Catalunya, tot i que hem de ser cautes, veig difícil que es toquin els drets de les persones trans. Ara el que ens trobem és que se’ns recomana no contestar provocacions. Les professionals de les unitats de Trànsit reben insults i qüestionament. Jo mateixa n’he rebut. No ho tenim tot guanyat, però crec que gràcies a la visibilitat de les persones en els últims anys una part rellevant de la societat ha canviat. Uns 500 infants i adolescents s’han socialitzat als centres educatius com a persones trans. I, quan se socialitza una persona trans al seu centre educatiu, canvia la perspectiva de tot el centre. Això són gotes que van sumant i, en cas d’haver-se d’activar per defensar els drets, penso que s’activarien. Les infàncies trans han tingut un paper important en desestigmatitzar. Alhora, ara és molt més dur.
En què ho veus més dur?
És molt més dur perquè sobretot hi ha algunes narratives que fan molt mal a la gent trans. Els travessa i fa molt mal. Hi ha moltes persones trans que a partir de tot el que va ser la discussió de la llei trans, han quedat emocionalment molt impactades. I això ens treu energies. No em canso de dir, perquè sóc optimista, que no ens trauran el que tenim; que sí que haurem de lluitar una miqueta més, defensar-nos, però que estem en la via correcta. Ara toca lluitar els drets de les persones trans, com va tocar en el moment el dret al divorci, l’avortament o el matrimoni igualitari, que són moments claus en la història.
“Com els drets de la població trans, que és màxim l’1%, pot prendre’n al 50%? Les dones som el 52% i hem aconseguit alguns drets, però no n’hem pas tret als homes”
L’argument que els drets de les persones trans aniran en contra dels drets de les dones és absurd. Com els drets de l’1% de la població com a màxim, pot prendre els drets del 50% de la població? Les dones som el 52% de la població i no hem tret drets als homes; n’hem aconseguit alguns, però no hem tret cap dret als homes. A mi em sembla que són arguments que són fàcilment contrarestables, i que sempre ens hem d’adreçar a la població que, a vegades per desconeixement, pot ofendre o posar en dubte algunes coses, però que no està alineada en contra. Hem d’aprendre a fer narratives que ajudin a empatitzar. Aquí tenim feina, amb tota la població no polaritzada, que és la majoria. Penso que hem d’estar unides i no tenir una visió catastròfica del futur, perquè si fem això ja hem perdut la meitat de la lluita. No dic que no sigui desesperant veure com puja l’extrema dreta. És molt forta l’onada, i les històries que sents d’altres països sobre l’accés a l’avortament i a drets de les persones trans impacten. I és clar que espero que no ens hi trobem.
Què té el dret al propi cos que fa que sigui una batalla nuclear per l’extrema dreta?
El dret al propi cos posa en escac el sistema tal com està muntat, qüestiona una idea de família com a estructura de poder i control social.
“És més fàcil atacar el que diuen que posa en risc la família que canviar l’economia i garantir que les persones tinguin els mínims per viure amb dignitat”
Quan es va legalitzar l’avortament, semblava que llavors ni una tindria fills, i, després, amb el matrimoni igualitari, que quina classe de famílies hi hauria… Amb l’argument de protegir la família monògama, heterosexual, amb fills, fan catastrofisme: “si això es permet, ara tots els homes es faran dones i tindrem un embolic de societat que no sabrem què fer!”. És més fàcil atacar aquestes coses que diuen que posen en risc la seguretat que dona la família que no pas canviar l’economia d’un país i garantir que les persones tinguin els mínims per poder viure amb dignitat.
