Reflexionar críticament sobre el desig individual de maternitat implica entendre’l com el resultat d’un fenomen social i ideològic. No es tracta d’oposar maternitat i no maternitat, sinó d’interrogar què sosté el relat que la converteix en el centre simbòlic del que s’entén per feminitat. Parlar de desig significa reconèixer-lo com una construcció travessada per estructures econòmiques, culturals i relacionals que funcionen com una tecnologia de poder i de reproducció social.
Des d’una perspectiva de classe, el desig de ser mare, així com la possibilitat material de ser-ho o de no ser-ho, no opera igual per a totes. Les condicions econòmiques, laborals
i culturals modelen la vivència del desig i la manera com és llegit socialment. La maternitat no significa el mateix per a una feminitat de classe treballadora que per a una de professional o burgesa: unes són empeses a maternar com a destí inevitable, altres ho fan com a projecte individual producte d’un suposat desig propi.
El desig de maternitat és un relat persistent de la feminitat contemporània. El dolor de no tenir criatures pròpies existeix i sovint s’expressa com la sensació de no haver completat la trajectòria vital esperada o com un buit en un ordre que organitza la feminitat al voltant de la criança i continua associant la maternitat a èxit, estatus
i reconeixement.
Allò que sovint anomenem desig propi està travessat per la interiorització d’un ordre simbòlic que identifica feminitat amb entrega, cura i sacrifici. El desig maternal no neix només d’una experiència íntima sinó que es modela en un context patriarcal i capitalista. La maternitat ha deixat de presentar-se com un destí imposat per convertir-se en un desig aparentment lliure que promet plenitud a la feminitat.
Moviments com la criança intensiva o la maternitat ecològica acaben reproduint un mandat que presenta la maternitat com una vocació inherent
Els discursos que promouen “maternar de forma natural”, basats en visions biològiques i essencialistes de la feminitat, reforcen la idea del desig com un impuls innat. Moviments com la criança intensiva o la maternitat ecològica, tot i néixer com una crítica al capitalisme, acaben sovint reproduint un mandat que naturalitza la maternitat com una vocació inherent. Aquesta exaltació del maternar “autèntic” reubica les dones al centre de la cura sota noves formes de control moral i emocional i converteix la connexió amb la natura o el cos en una actualització de la responsabilitat individual sobre la criança.
El patriarcat i el capitalisme converteixen el desig de maternar en una condició de legitimitat social i una garantia de continuïtat de la família nuclear i la transmissió del capital econòmic, cultural i simbòlic. Com assenyalen les teòriques feministes de la reproducció social (Vogel, Federici, Bhattacharya) la família és l’espai on es reprodueix no només la vida, sinó també la força de treball que sosté el capitalisme.
Si llegim el desig de maternitat en clau de classe, la seva funció política es fa més evident. En els discursos de classe professional i burgesa, la maternitat ja no és una obligació als 25 anys, sinó un projecte personal ajornat una dècada més tard, quan la pressió reapareix disfressada de desig lliure o de dret a completar-se.El capitalisme ha sabut llegir molt bé aquest moment de vulnerabilitat: les clíniques de reproducció assistida, presentades com a instruments d’emancipació femenina, s’han convertit en una indústria milionària que mercantilitza la capacitat reproductiva i medicalitza el desig matern. Sota el relat de la llibertat, opera una maquinària de control, culpa i dependència.
L’imaginari de maternitat de classe burgesa s’ofereix avui com un model d’èxit: viatjant, cuidant-se, fent esport. És el que podríem anomenar l’actual imaginari de feminitat burgesa que presumeix de no haver de renunciar a res. Aquesta feminitat, que presumeix d’una fantasia d’equilibri entre carrera, realització personal i criança intensiva, és possible per la desigualtat de classe i a l’externalització de les cures. Però és un model inassolible per a la majoria, que la viu com una doble violència: la frustració de no poder arribar-hi i la culpa d’haver-ne quedat fora.
Aquest imaginari, revestit d’empoderament i autonomia, reprodueix codis burgesos i contrasta amb la maternitat de classe obrera, encara associada a la precarietat i a la renúncia absoluta, perpetua les desigualtats estructurals.
A El manifest comunista (1848), Marx i Engels llancen una proclama que encara ressona com una provocació: “Abolició de la família!”. Lluny de ser una consigna destructiva, és una invitació a imaginar formes de vida i de cura alliberades de la lògica de la propietat i del paper assignat a les dones al si de la família burgesa.
A ‘El manifest comunista’, Marx i Engels proclamen: “Abolició de la família!”. Lluny de ser una consigna destructiva, és una invitació a imaginar formes de vida i de cura alliberades de la lògica de la propietat i del paper assignat a les dones al si de la família burgesa
Friedrich Engels, a L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat (1884), mostra que la família monògama burgesa no és una institució natural, sinó una construcció històrica destinada a assegurar la transmissió del patrimoni i a mantenir la divisió sexual del treball. En aquesta lògica, la maternitat esdevé l’engranatge central. Melinda Cooper analitza com la família normativa s’ha convertit en l’alternativa privada al retrocés de l’estat: el neoliberalisme hi delega a la reproducció social –cura, herència, estabilitat– alliberant-se de costos públics. Allà on l’estat es retira, la família, i les dones en particular, n’assumeixen el cost.
Un dels pilars invisibles del patriarcat capitalista és la concepció dels infants com a propietat privada, extensió simbòlica del jo femení i de la unitat familiar. Aquesta idea assegura que la reproducció social sigui una responsabilitat privada, jeràrquica i individual.Si volem abolir la família, hem de qüestionar aquest desig individual de maternitat entès com un dret: la idea que la feminitat necessita gestar, parir i criar criatures pròpies per sentir-se completa. Sense posar en debat aquest mandat biològic convertit en desig de descendència i genètica pròpia i en fonament de reconeixement social, és molt difícil imaginar formes d’afiliació i cures que no reprodueixin l’esquema de la família nuclear i la propietat privada dels infants. Per això, les cures comunitàries no poden ser només un complement de la família nuclear, sinó una alternativa real. Abolir la família implica revisar els fonaments simbòlics que la sostenen: el mandat de la feminitat, la propietat dels infants i la naturalització del vincle biològic com un desig inqüestionable.
Ens trobem en un moment històric caracteritzat per un grau d’individualisme tan elevat que l’imaginari col·lectiu entén que l’única manera de no ser individualista és ser mare. La maternitat s’ha convertit en l’espai simbòlic on la dona pot ser reconeguda per tenir cura dels altres, per donar temps, afecte i sentit a una vida que no giri entorn del propi jo. Així, l’ordre social conserva el mandat de gènere tradicional sota noves formes: el desig de no maternar quasi mai és llegit com una opció col·lectiva o política, sinó com una expressió d’autonomia individual o fins i tot d’egoisme. No ser mare implica una renúncia mal vista pel mandat de la feminitat: és renunciar a un estatus social, a tenir la pròpia família; és fer visible que renuncies a la reproducció de la comunitat per centrar-te en l’expansió del teu propi individu.
Per això, el desig individual de maternitat continua sent un producte perfecte per a la reproducció de la família nuclear. No hem generat nous models d’afiliació ni formes de col·lectivitzar les cures, i el sistema fa que assumir el desig de maternitat –i, amb ell, la responsabilitat de les cures– sigui percebut com una elecció natural i fins i tot desitjable, amb la recompensa simbòlica de “tenir la teva pròpia família”.
El feminisme que necessitem no és el que sacralitza el desig individual com a principi de llibertat sinó el que és capaç de preguntar-se què produeix aquest desig; un feminisme de classe capaç d’entendre que la maternitat és un espai on s’articulen poder, classe i reproducció
El feminisme que necessitem no és el que sacralitza el desig individual com a principi de llibertat, sinó el que és capaç de preguntar-se què produeix aquest desig; un feminisme de classe capaç d’entendre que la maternitat, com a experiència i ideal, és un espai on s’articulen poder, classe i reproducció; que no romantitzi ni essencialitzi el dret a ser mare, sinó que el situï dins del sistema que el fa possible i necessari. La llibertat, entesa com a emancipació, no rau a tenir més opcions al mercat, sinó a trencar les condicions materials i simbòliques que ens fan creure que la maternitat culmina la feminitat.
Pensar i parlar sobre el desig de maternitat és essencial per obrir espai a la no maternitat com una opció igualment legítima i necessària. En els últims anys, el feminisme ha reflexionat àmpliament sobre noves formes de maternar, molt necessàries, però ha tendit a deixar en un segon pla els relats i les experiències de les dones que no maternen. Reivindicar la no maternitat no és anar contra les mares, sinó ampliar els marges del possible i qüestionar el mandat que vincula feminitat, cura i descendència. Parlar de la no maternitat permet també desacralitzar el desig matern, alliberar-lo de la seva lectura naturalitzada i essencialista i entendre’l com una construcció històrica i ideològica. Alhora, cal recuperar i vindicar les genealogies queer i migrades de classe treballadora, i deixar d’emmirallar-nos en la família nuclear burgesa.
En definitiva, el desig individual de maternitat forma part d’una economia política de la vida que organitza qui cuida, qui és cuidat i en quines condicions, i és alhora un desig altament rendible per al capitalisme i el patriarcat. Només polititzant-lo, col·lectivitzant la reproducció i reconeixent en les no maternitats espais reals de desenvolupament per a les dones, podrem alliberar la maternitat de la seva funció de control. Només així el feminisme de classe pot esdevenir una força realment transformadora.
