“Moro feliç perquè moro republicana”. Amb aquest clam va deixar el món Carmen de Burgos, més coneguda a vegades amb el pseudònim de Colombine, la primera dona periodista de l’Estat espanyol, la primera corresponsal de guerra, novel·lista, mestra, feminista, maçona i republicana. Ángela Sánchez Pérez, escriptora i investigadora, acaba de presentar La Dama Roja (volum editat per Círculo Rojo), un assaig biogràfic de la polifacètica periodista nascuda a Almeria que cuidava des de l’any 1986, quan va començar a investigar la seva figura. L’autora fa un repàs a la seva trajectòria vital, professional i política i aporta moltes anècdotes i passatges que ens fan entendre millor l’ostracisme al qual va ser relegada ella i tota la seva obra, prohibida pel Franquisme, així com la importància del seu llegat.
Com vas descobrir Carmen de Burgos, tenint en compte que va ser censurada durant tot el franquisme per la seva obra i la seva condició de maçona?
Malauradament, no la vaig trobar a cap biblioteca ni a la universitat. Me la va portar la seva terra, Almeria. Vaig anar a comprar una part d’un cortijo, el Cortijo de la Unión, sobre el qual va escriure ella, i un amic meu amb el qual publicàvem a Libertarias, va explicar-me qui era Carmen de Burgos. Jo vaig néixer durant una dictadura, quan hi havia molts llibres com els d’ella que estaven prohibits. Llavors, clar, encara et despertava més la passió per llegir i així, gràcies a aquesta passió lectora, vaig apropar-me a Colombine, no com a investigadora, sinó com a lectora. Mai hauria pensat que escriuria una biografia. Simplement em va apassionar el personatge i vaig fer arqueologia bibliòfila. La primera persona que en va fer una tesi la va fer des del Trinity College a Nova York. Després, el 1986, l’acadèmica Concepción Núñez Rey va fer un recull de tota la seva obra. A partir d’aquí vaig llegir-la sense parar.
Com influeix que aquesta autora estigués silenciada durant quaranta anys?
“Va ser la primera autora prohibida l’any 1939 per un Decret Llei. Després van afegir a Maria Montessori. El motiu va ser perquè la seva obra era considerada subversiva, però principalment perquè era maçona”
Va ser la primera autora prohibida l’any 1939 per un decret llei. Després van afegir a Maria Montessori. El motiu va ser perquè la seva obra era considerada subversiva, però sobretot perquè era maçona. Després de morta la van condemnar a través de les persecucions de la [brigada] politicosocial contra el comunisme i la maçoneria perquè van trobar que era la creadora de la lògia Amor, la primera lògia només de dones d’Espanya, creada el 1931. Aquesta lògia la va crear inspirant-se en les de l’Argentina i de Portugal, país que freqüentava molt, i va conèixer més en profunditat la maçoneria gràcies a Ana de Castro. Tots els ideals que volia ella per a Espanya, en aquell moment ja els tenien a Portugal. Ella visita molt Portugal, resideix allà durant anys amb Ramón Gómez de la Serna, la seva parella. De fet, es refugia allà durant la Primera Guerra Mundial, quan l’acusen, durant un dels seus viatges per Europa, de ser una espia russa.
Al principi del llibre evidències un tema polèmic, i és que Carmen de Burgos va ser la primera periodista i escriptora que va relatar el crim del Cortijo del Fraile, que va succeir el 22 de juliol de 1928. Escriu Puñal de Claveles el 1931 i Federico García Lorca presenta Bodas de Sangre, que també inspira en els fets, el 1933.
Vull deixar clar que no parlo de plagi en cap moment. El que faig és justícia literària i critico les revisions que s’han fet sobre Bodas de Sangre, perquè sempre diuen que aquesta història va sortir a l’Heraldo i la va ressenyar un periodista… Un periodista? Una periodista! I aquesta periodista va ser Carmen de Burgos, que va escriure Puñal de Claveles molt abans que es publiqués Bodas de Sangre. Hi ha parts de les dues obres que poso al llibre i s’evidencia la similitud i la influència de Carmen de Burgos en Lorca. El que passa és que la novel·la de Carmen de Burgos té una mirada feminista. Ella sempre utilitzava la seva tasca periodística a les seves novel·les, així com la seva mirada.
A part de Gómez de la Serna, company durant molts anys, Carmen de Burgos es relaciona amb els grans intel·lectuals del seu temps. Va ser una dona que participava en tertúlies, copades en aquella època per homes, i defensava fèrriament postulats feministes. Va publicar 10.000 articles i centenars de novel·les. Com és que amb aquesta trajectòria, deixant de banda la censura franquista, no fos més reconeguda després?
El masclisme i el patriarcat hi tenen a veure. Va patir censura des del principi, perquè hem de recordar que només hi havia algunes dones exercint a aquells nivells el periodisme o la literatura com l’Emilia Pardo Bazán, que escrivia en part per plaer, però Colombine va guanyar-se la vida amb el periodisme, va ser la primera redactora de l’Universal i després a l’Heraldo de Madrid. A l’Heraldo va treballar com a corresponsal de guerra, al Gurugu, durant la Guerra del Rif. Ella es va embarcar en un vaixell de la Creu Roja a Màlaga i hi va anar voluntàriament. Va ser allà on va escriure l’al·legat antibel·licista Guerra a la Guerra. Per això no va ser reconeguda, a més perquè ella era partidària de l’objecció de consciència. A les tertúlies no podia participar, només hi havia homes, així que va obrir la seva pròpia tertúlia a casa seva, que es va anomenar “Los Miércoles de Colombine”. En aquesta tertúlia participaven Rafael Cansinos Assens, el mateix Gómez de la Serna… molts personatges de l’època. Quan el govern d’Antonio Maura la va enviar a Toledo, en una mena d’exili imposat, va fer-la els diumenges. A Rubén Darío també el va conèixer a París i van fer amistat… Estava molt relacionada amb tota la intel·lectualitat de l’època, nacional i internacional.
Podríem dir que Carmen de Burgos va ser una dona pionera?
No, però perquè hi havia moltes dones que també estaven lluitant pel que ella lluitava. Va ser una dona compromesa amb el seu temps. El franquisme ens va introduir en un túnel de foscor, ens van amagar moltes dones, moltes ments brillants, entre elles Carmen de Burgos.
Com és que Carmen de Burgos, amb una carrera tan fulgurant, signava amb pseudònim?
Això era molt comú a l’època. El pseudònim li va posar Augusto Figueroa, director de l’Universal. Però després ella va utilitzar-ne un altre, Gabriel de Luna, personatge de La catedral, novel·la de Vicent Blasco Ibáñez, gran amic seu. Ella va fer moltes versions de l’obra de Blasco Ibàñez. Des de València va escriure molt i la seva veu va ser republicana. A Madrid hi havia un conservadorisme…
Tot i relacionar-se amb aquesta elit cultural, Carmen De Burgos destaca per escriure sobre les causes perdudes, sobre els invisibles i transmet uns universos molt locals.
Quan Concepción Núñez Rey fa l’estudi sobre l’obra de Carmen de Burgos, l’emmarca dins de l’Edat de Plata de la literatura espanyola, però perquè neix el 1867, però escriu durant moltes èpoques i tendències. Va tenir una vida complicada perquè el seu marit era el típic senyoret andalús que la “pegava lo normal” (expressió que s’utilitzava molt en l’època evidenciant que era molt comú la violència masclista). Va escapar de tot això, va preparar-se a l’Escola Normal a Granada, va traduir El Miracle d’Hellen Keller i va estudiar llengua de signes.
Tota la seva obra està impregnada de política. De fet, des de les seves columnes i des dels seus articles va aixecar moltes polèmiques i va evidenciar la seva ideologia republicana i feminista.
“El 1904 va fer una enquesta a l’’Universal’ preguntant sobre el divorci, va entrevistar a personatges i polítics importants de l’època sobre la qüestió de promoure el divorci i a partir d’aleshores la van etiquetar com ‘La Divorciadora'”
Imagina’t! El 1904 va fer una enquesta a l’Universal preguntant sobre el divorci, va entrevistar a personatges i polítics importants de l’època sobre la qüestió de promoure el divorci i a partir d’aleshores la van etiquetar com La Divorciadora. A l’Heraldo va tractar molts temes sobre el sufragi femení i tenia molta mà esquerra per comunicar les seves idees. Sempre li donaven pàgines dedicades a les dones on es tractaven temes banals, bellesa, receptes… Ella escrivia i molt bé sobre això un dia, però al següent parlava sobre la importància de l’emancipació femenina, sobre el dret a l’avortament… Ella era krausista i per tant, com veureu, a les seves columnes hi ha una intenció didàctica.
També va militar al Partit Socialista Obrer Espanyol…
Sí, va introduir-s’hi gràcies a [Julián] Besteiro, però quan va veure que el socialisme no portava bé el feminisme i el sufragi universal, es va passar al republicanisme anticlerical. De fet, el 1927 va escriure La mujer moderna y sus derechos, una obra considerada una bíblia del feminisme. Moltes vegades diuen que la Carmen de Burgos és la Simone de Beauvoir espanyola i no és així. La mujer moderna y sus derechos és molt anterior a Segon sexe. Carmen de Burgos és una feminista de la primera onada, en aquella època hi havia un feminisme de la igualtat i un feminisme de la diferència, ella combregava amb aquest últim. Vol dir que una dona ha de fer polítiques diferents, no ha de fer polítiques patriarcals, volia posar més cor a la política.
També va fer un manual de cuina…
Un manual? En va fer moltíssims, de manuals. No eren manuals normals. Si feia un llibre sobre jardineria, estudiava les plantes, les seves propietats; si feia un llibre de bellesa, estudiava què deia Aristòtil sobre la bellesa. Era una persona cultíssima. Existeix fins i tot un còctel que es diu Colombine.
Hi ha un paral·lelisme entre la vida de Colombine i la teva vida. Les dues heu viatjat molt, heu escrit, heu estat dones valentes que han recorregut el món…
Sempre m’he sentit molt viatgera, tinc una ànima nòmada… I sempre he escrit històries des d’una mirada molt antropològica. Al meu primer llibre, Campo de Yeltes, parlo sobre aquesta Espanya buidada que està ara tan de moda. Parlo de com canvien els pobles amb l’arribada del ciment, d’influències urbanes, de l’èxode a les ciutats a la recerca de feina. Faig un relat sobre la transformació del camperol espanyol. Me quedo contigo hasta que duermas es una novela basada en la Movida que vaig viure a Madrid, on vaig estudiar psicologia.
Què voldries que sortís de la publicació de La Dama Roja?
Vull que la gent s’apropi a la figura i a l’obra de la Carmen de Burgos i que la gent vegi com va lluitar pels oblidats, pels que no van tenir veu. Vull que tothom la reconegui com el gran personatge que va ser.
