Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El futur de l'esquerra i la Unió Europea

Les esquerres, en un sentit ampli, han viscut (i viuen) en un dilema davant de la Unió Europea (UE): es tracta de conquistar-la des de dintre per crear una “Europa social” o, altrament, caldria sortir de la Unió Econòmica i Monetària (UEM), és a dir l’euro, i possiblement també de la UE, per tenir uns instruments clau i unes polítiques sobiranes políticament com a esquerra?

La socialdemocràcia (perquè ens entenguem, el PSOE a l’Estat espanyol o ERC a Catalunya) així com els moviments sindicals europeus dominants han donat, tradicionalment, un suport entusiasta a la UE, encara que hagin pogut criticar alguns aspectes particulars de les seves polítiques. Absjorn Wahl ha assenyalat dos factors principals que ho expliquen. D’una banda, el relat ideològic que va acompanyar la creació de la UE, és a dir, que aquesta havia de servir per assegurar la pau entre els països europeus i que havia de ser un instrument pel progrés social dels seus pobles. D’altra banda, François Mitterrand va intentar, el 1981, aplicar un programa socialdemòcrata radical d’esquerres, que incloïa àmplies nacionalitzacions, redistribució de la renda i la riquesa i d’altres intervencions polítiques en moltes àrees. Però abans de dos anys va haver de tirar enrere. A partir d’aquesta experiència va concloure (juntament amb Jacques Delors i altres) que el futur d’una política socialdemòcrata (keynesiana) havia d’anar lligada al desenvolupament d’una comunitat econòmica europea per sobre dels estats-nació. I per això va ser un defensor entusiasta de la creació d’una moneda única a la UE.

I aquí ens podem preguntar: com i per què els polítics socialdemòcrates podien creure amb tanta facilitat que la creació d’un instrument supranacional basat en les quatre llibertats presents en el Tractat de Roma -lliure circulació de capitals, béns, serveis i persones- i amb una falta total d’estructures democràtiques podia ser un instrument per a crear una “Europa social”? Encara és menys explicable com creien que es podia arribar a aquest objectiu amb la progressiva desregulació de les economies i l’augment de les forces del mercat que varen significar progressivament, l’establiment del mercat únic el 1986, el Tractat de Maastricht el 1992 i el Tractat de Lisboa el 2007.

Almenys una part de les forces socialdemòcrates ha sigut crítica amb les polítiques endegades després de la crisi de 2008/2009, així com amb el brutal tractament rebut per Grècia després de la victòria de Syriza el 2015

Com s’ha dit abans, almenys una part de les forces socialdemòcrates (i també d’alguna esquerra “teòricament” més radical) ha sigut crítica amb les polítiques endegades després de la crisi de 2008/2009, així com amb el brutal tractament rebut per Grècia després de la victòria de Syriza el 2015. Pel que fa a les polítiques davant la crisi, per tal de salvar els mercats financers els governs i la UE van abocar diners en el sistema bancari privat. Això va fer augmentar els dèficits i el deute públics en molts estats europeus. Ràpidament la UE, a través del Pacte d’Estabilitat i Creixement, va demanar que els comptes públics tornessin a l’equilibri, amb les consegüents retallades en els serveis públics i en els salaris, l’augment de l’atur i un fort atac als drets dels treballadors, les condicions de treball i les pensions (és a dir amb la “devaluació interna”, ja que els estats no podien intervenir sobre el tipus de canvi de l’euro). És a dir l'”Europa social” no només va ser deixada de banda, sinó que va patir un atac massiu que la va fer retrocedir de forma molt important.

Des de l’esquerra més radical és ben present la pregunta: es pot reformar la UE des de dins? Així, Costas Lapavitsas (L’esquerra contra la Unió Europea) i altres veuen la Unió Europea com un obstacle per a poder implementar un programa d’esquerres progressista radical. I Asbjorn Whahl, de nou, resumeix quines són les barreres estructurals i institucionals de la UE i de la UEM que ho impedeixen: primer, el dèficit democràtic que ha tendit a augmentar en els darrers anys; segon, uns tractats (constitució europea) neoliberals que fan que el socialisme, i fins i tot el keynesianisme, siguin il·legals a la UE; tercer, una legislació irreversible, ja que es necessita un acord del 100% dels països per canviar un tractat; quart, l’euro com una restricció econòmica amb un banc central no controlat democràticament; cinquè, un desenvolupament desigual entre els estats membres que dificulta qualsevol actuació o resistència coordinada; sisè, el creixent paper del Tribunal de Justícia Europeu que recentment ha adoptat acords que afebleixen els drets dels sindicats i setè, un ampli sistema de sancions financeres als estats si no compleixen el que es preveu als tractats o acords de la UE. Per tant, es tractaria de crear “una altra Europa” alternativa a l’existent.

Ara bé, per poder avançar en aquest sentit cal una anàlisi acurada de la relació de forces i de poders, i la consegüent definició d’una estratègia per arribar-hi. Ja que els desenvolupaments polítics d’una societat no estan aïllats dels conflictes, de la lluita de classes i de la correlació de forces entre aquestes. Des del col·lapse dels països comunistes i el trencament del compromís entre les classes socials al món occidental, i en concret a Europa, el comunisme i la socialdemocràcia estan en crisi. I, en general, les forces d’esquerres i els moviments sindicals a Europa estan en crisi. I la UE ha jugat un important paper en aquesta crisi amb el pas d’una hegemonia del keynesianisme a una del neoliberalisme (en la seva versió ordoliberal alemanya) -amb un important paper de la introducció de l’euro-, la qual cosa ha donat forces a les elits capitalistes en la seva lluita contra els moviments i els interessos dels treballadors i les classes populars. L’hegemonia del neoliberalisme i l’adopció de formes cada vegada més autoritàries s’han reforçat a partir de l’aplicació de les polítiques d’austeritat (i el consegüent augment de l’atur) amb la crisi de 2008, les quals han desmantellat l’estat del benestar i han debilitat enormement el poder negociador dels moviments sindicals (que el 2015 tenien la meitat dels afiliats de 1980). I aquesta política no és simplement incorrecta o inapropiada i que es pot solucionar amb més diàleg social, com defensen els socialdemòcrates i les forces que volen millorar la UE actual, sinó que és l’expressió d’interessos de classe que estan en conflicte.

Només es podrà desenvolupar una Europa democràtica, internacionalista i solidària amb el dret a l’autodeterminació, si s’acaba amb l’actual UE, burocràtica, autoritària i neoliberal

L’opció de la sortida (Lexit) de l’euro, i fins i tot de la UE des de l’esquerra requerirà, per tenir possibilitats d’èxit, una bona anàlisi de les relacions de poder i de força a cada societat concreta, i de forma molt important una rellevant mobilització des de les classes populars i, si és possible, la solidaritat externa. Hi ha algunes forces d’esquerra que es resisteixen a aquesta opció per por a ser acusades de tenir la mateixa posició que l’extrema dreta racista i nacionalista. Però, realment, el que és cert és el contrari. Si l’esquerra vol realment debilitar la UE com el poder autoritari i neoliberal en què s’ha convertit, la sortida de l’euro i de la UE és un instrument important i necessari per aconseguir-ho. No és la crítica radical de la UE des de l’esquerra la que fa créixer l’extrema dreta sinó que són les polítiques realitzades per la UE que han devastat la vida de milions de gent de la classe treballadora i de la resta de les classes populars, tot fomentant el descontentament i els creixents sentiments de falta de poder. Només es podrà desenvolupar una Europa democràtica, internacionalista i solidària amb el dret a l’autodeterminació, si s’acaba amb l’actual UE, burocràtica, autoritària i neoliberal.

Com diu el reputat professor Wolfang Streeck, “fins quan ha d’esperar l’esquerra per fer progressos electorals entre els treballadors i les classes mitjanes reformistes europees, sinó ja ara?… La primera i més bàsica raó (per la que no es fa) és la total absència d’una estratègia política realment d’esquerres respecte a la Unió Europea, que sigui realísticament anticapitalista, o almenys antineoliberal”.