En una escena d’El gran carnaval, la gran pel·lícula periodística del director Billy Wilder, veiem Kirk Douglas de copilot en un vehicle parlant amb un jove periodista. Charles Tatum, el personatge que interpreta Douglas i ja veterà en la professió li diu: “jo no vaig ser a cap escola, però sé quines notícies interessen […] Les males notícies es venen millor perquè una bona notícia no és notícia”. Han passat més de 70 anys des d’eixa pel·lícula i la manera de consumir informació ha canviat moltíssim, però és obvi que aquelles que trenquen amb la quotidianitat, sobretot si succeeixen prop de casa i els ocorren a persones que sentim que vam poder ser elles, ens continuen impactant més, activen les nostres emocions i els mitjans ho saben. No podem dir que les notícies bones no ho siguen, però que les dolentes són el principal atractiu i farciment d’espai comunicatiu és innegable.
La paraula tragèdia ve del grec antic i servia per a nomenar un gènere teatral que tractava sobre el sofriment, la mort i les peripècies doloroses de la vida humana, amb un final funest i que mou la compassió o l’espante. També, segons la RAE, és una “situació o succés luctuós i lamentable que afecta persones o societats humanes”. Totes dues descripcions serveixen per a il·lustrar què suposa una tragèdia quan salta de l’àmbit privat al públic a través dels mitjans de comunicació. D’una banda, observem el succés tràgic que afecta determinades persones en un context concret. D’altra banda, veiem com als mitjans comença una obra de teatre on participen actors, voluntàriament o involuntàriament, que descriuen eixes peripècies doloroses que esmentàvem abans en la cerca de la compassió o l’espante del teleespectador o l’oient.
No podem dir que les notícies bones no ho siguen, però que les dolentes són el principal atractiu i farciment d’espai comunicatiu és innegable
La tragèdia succeïda la setmana passada a València, on es van cremar dos edificis amb 138 habitatges i que va suposar la mort de deu persones torna a mostrar que les males notícies interessen més. Davant tal obvietat, és lògic que els mitjans tenen (tenim) l’obligació de preguntar-nos com actuar davant aquests successos per a no mesclar la informació amb l’opinió i molt menys amb el morb.
Que el terrible incendi era d’interés general va resultar evident en el moment que tots els grans mitjans van manar fins i tot als seus principals presentadors a la ciutat a cobrir-ho. Van cancel·lar la seua programació i van posar càmeres i periodistes al servei de l’actualitat i van retransmetre tot el que estava succeint. A vegades resulta difícil contar el que succeeix en una tragèdia (que pregunten a Gaza), però en altres ocasions està la possibilitat de no perdre’s ni un segon de com el món d’algunes persones s’enfonsa. Fins a un cert punt té lògica, però algunes coses em continuen generant dubtes.
En les primeres imatges que van poder veure’s per televisió vam observar una parella al balcó del seu habitatge demanant ajuda. Vam poder seguir en tot moment el seu sofriment, com els bombers banyaven tota l’estructura de l’edifici al seu voltant per a refredar la zona i, finalment, com eren rescatats i portats a un lloc segur. Molt bé tot, molt bonic i èpic. Però què hauria succeït si en algun moment les flames els engulen o en el rescat hi ha un pas en fals i cauen? Comprenc que es grave per a futures investigacions o, fins i tot, per a emetre-ho després i comentar la bona notícia, però fer-ho en directe em sembla una imprudència que només respon al morb el qual necessita herois i “miracles” per a continuar mantenint l’espectador amb la mirada atenta. El valor informatiu, en aquest cas, no sembla prevaldre sobre el valor del curiós. Es podrien haver guardat les imatges sense cap problema.
Els mitjans haurien de buscar responsabilitats i seguir l’evolució de judicis, ferits i ajudes públiques, però això pot portar molt temps i l’actualitat informativa no està disposada a deixar que acabe la seua obra de teatre
Tampoc comprenc quina necessitat hi ha d’encanonar amb un micròfon veïns o veïnes mentre el seu habitatge i els seus records es cremen. En un moment en el qual estan en estat de xoc i, clarament, aportaran declaracions poc reflexionades i on és més fàcil que, com es va veure, es preocupen més del seu vehicle o dels seus estris personals que de la vida dels seus veïns. En un moment així és lògic que no pugues pensar més enllà i més en una societat on el material s’ha posat al mateix nivell que el personal. Buscar eixes paraules d’una persona descomposta i esperar les seues llàgrimes tan sols responen a la morbositat i no aporten res informativament. Una vegada més la teatralitat s’imposa sobre la notícia.
I quan s’apaga el foc i s’identifica les víctimes, com continuar informant? S’haurien de buscar les conseqüències, les responsabilitats (si n’hi ha) i seguir l’evolució de possibles judicis, ferits i ajudes públiques, però això pot portar setmanes, mesos o anys i l’actualitat informativa no està disposada a deixar que acabe la seua obra de teatre. Entre el més trist està el fet d’incorporar el tema a les tertúlies polítiques com un apèndix més i que eixos todòlegs que emplenen els programes matinals donen la seua opinió basada en quatre paràgrafs que hagen pogut llegir. Que parlen del revestiment de la façana, de les possibles causes, de si l’habitatge estava ocupat o buit o informacions similars i sense acabar de contrastar, que només aporten molts dubtes vacus i poques veritats. A més, en els temps que vivim, moltes vegades ajuda a avivar les flames, en aquest cas, de la conspiració. Ja hi ha algunes teories estranyes per internet. És clar.
Fa temps que les males notícies són les principals i que es tornen part d’una obra de teatre en la qual els espectadors esperen bons i dolents, víctimes i herois, dolor i alegria
D’altra banda, en algun diari s’ha pogut veure com eren els habitatges per dins que no crec que aporte res. S’han començat a parlar d’edificis que tenen materials iguals o similars de construcció, activant un alarmisme que poc ajuda als seus veïns. De fet, ja són molts els blocs d’edificis que comencen a investigar les seues alarmes contra incendis, com si l’excepcional es tornara comú arran de successos com aquest. Tal vegada no tarde Securitas Direct a traure una alarma antiincendis una vegada amortitzats els okupes. És obvi que, dins de les tragèdies, la por és sempre el que embene més.
Finalment, sabem per successos similars anteriors que aquestes notícies continuaran durant setmanes. Fins que un altre fet vistós s’emporte les càmeres a un altre punt geogràfic. Per desgràcia, el morb i l’opinió continuaran prevalent sobre el purament informatiu i aportarà més a la confusió que a l’esclariment dels fets. Ja s’ha qüestionat el paper dels bombers, naturalment. I eixiran diferents teories en els pròxims dies. Segurament, veurem veïns indignats perquè, davant successos així, moltes vegades no queda una altra i tot saltarà al pla polític perquè el dolor ho és. I perquè depén dels teus moviments davant la tragèdia pots guanyar o perdre vots. D’exemples en tenim de sobres en l’Estat i a València. Els todòlegs seguiran amb les seues opinions variades i els magazins matinals (eixos voltors sense escrúpols) continuaran contant-nos les vides de les víctimes com si els importara alguna cosa més que la seua audiència i els seus anunciants. Res nou.
Fa temps que les males notícies són les principals i que es tornen part d’una obra de teatre en la qual els espectadors esperen bons i dolents, víctimes i herois, dolor i alegria. Successos que els facen sentir una empatia momentània perquè senten que podrien ser ells els que estan a l’altre costat de la pantalla. Lamentablement, en moltes ocasions, les obres de teatre es cancel·len a meitat, quan els seus personatges s’embullen en històries menys emocionants i ens perdem el desenllaç. I quan perden el focus mediàtic, també perden les possibles solucions. Que ho pregunten a les víctimes del metro, de l’Alvia, de Spanair… Només el morb pot salvar-los. Quan deixen de ser males notícies, deixen de ser notícia.
