Després de trenta anys de fructífera carrera musical, el compositor, guitarrista i cantant Borja Penalba (València, 1975) s’ha decidit a enregistrar el seu primer disc en solitari, Giròvag, amb què diu que es despulla mitjançant setze talls on podem trobar una mica de tot, però molt ben posat.
Haver acompanyat Feliu Ventura, Miquel Gil, Lluís Llach o Obrint Pas, o haver format parella musical amb Mireia Vives i Maria del Mar Bonet, pot haver estat la millor escola per a un músic que, un cop assolit aquest alt nivell d’experiència, finalment ha decidit volar tot sol. I ho ha fet amb una obra completíssima, densa i alhora oberta, amb versos extrets de poetes com Roc Casagran, Marià Villangómez, Joan Fuster –sí, el de Sueca també va escriure poesia–, Bertolt Brecht o Chares Baudelaire, a les quals ha posat músiques de tota mena, adaptant-les a ritmes de rock, de tango, de vals o de balada, per posar quatre exemples ben variats, però sempre mantenint-se fidel a una forma de treballar i interpretar personalíssima, com si Penalba definís un estil per si mateix.
Els versos que servit de base per al disc, provenen de poetes com Roc Casagran, Marià Villangómez, Joan Fuster –sí, el de Sueca també va escriure poesia–, Bertolt Brecht o Chares Baudelaire
El CD, per tant, passa per les més diverses fases sense perdre ni un gram de qualitat en cap moment. De bon començament sorprèn amb tota una declaració de principis: un fragment de “Los ejes de mi carreta”, d’Atahualpa Yupanqui; a continuació, crida l’atenció l’entrada d’una guitarra elèctrica a “A Ciutat-K amb Paul Valery”. Més endavant, una cançó stricto sensu com “Somiava, distret, entre les coses” en ajuda a situar-nos davant els capricis de l’artista; de sobte, per si encara algú anava despistat, una altra sorpresa: una versió de la popular peça sud-americana “Duerme negrito”; i encara hi ha lloc per tornar a la cançó d’autoria, com és el cas de la bonica “Els ulls”; o per treure’s de la màniga una petita suite sobre una història de caràcter sexual a Madrid, “Et in arcadia ego”, amb una aclucada d’ull a Vicent Andrés Estellés; però aquí no acaba la cosa, perquè Borja pren de sobte una actitud pop cantant en anglès “Drop”; i arribem a la traca final: una emocionant gravació en directe de la brechtiana “O tots o ningú”, esdevinguda himne reivindicatiu de comiat.
En aquesta estranya alhora que extraordinària selecció de temes, Borja Penalba no ha estat sol, ja que ha comptat amb uns quants acompanyants de categoria, entre els quals destaca la presència dels quartets de corda Brossa i A Piacere. Les seves instrumentacions han estat ideals per tirar endavant un projecte tan agosarat com aquest Giròvag.
