L’elecció de l’Argentina d’ahir es va viure amb la mateixa intensitat que el Mundial de futbol. La incertesa era total, i els resultats, tal com va succeir amb les PASO (primàries obertes, simultànies i obligatòries) del 13 d’agost passat, van tornar a sorprendre.
El candidat oficialista i actual ministre d’Economia, Sergio Massa, va obtenir un 36,6% dels vots, i li va treure un gran avantatge a l’ultraliberal Javier Milei 30%, amb qui s’enfrontarà en una segona volta el pròxim 19 de novembre. La candidata de Junts pel Canvi, Patricia Bullrich, va quedar en un tercer lloc amb el 23,8% dels vots. Amb una participació del 77,67% del padró electoral, més de 25 milions de persones van concórrer a les urnes.
Això de Bullrich no va sorprendre, era pràcticament cantat que era qui més havia de perdre en la polarització del vot entre Milei i Massa. El seu rendiment durant tota la campanya va ser de fluix a dolent, i ni tan sols va comptar amb el suport d’un dels màxims dirigents del seu partit, Mauricio Macri, que va tenir senyals més clars de suport cap a Milei que cap a la seva pròpia candidata.
Amb una participació del 77,67% del padró electoral, més de 25 milions de persones van concórrer a les urnes
La derrota de Juntos por el Cambio segurament provocarà una reestructuració profunda de la força, i un canvi de peces. Ara com ara sobreviuen gràcies al seu bastió des de fa setze anys, la ciutat de Buenos Aires. Jorge Macri, cosí de Mauricio, va obtenir el 49,6% dels vots, i s’haurà d’enfrontar en una segona volta al candidat d’Unió per la Pàtria, Leandro Santoro, que va obtenir un 32%. Ramiro Marra, el candidat de Milei, va quedar en un tercer lloc amb el 14%.
No és clar el destí que tindran els vots de Bullrich de cara a la segona volta. Bullrich i Milei van tenir un enfrontament explícit, i a estones molt personal, que caldrà veure com se salda. En els seus discursos després de conèixer els resultats, tots dos van posar l’accent en la necessitat d’acabar amb el kirchnerisme. Bullrich ho va fer obsessivament durant tota la campanya, però Milei, que venia focalitzant en la casta (la classe política) i els seus privilegis, ahir també va fer esment a posar fi al kirchnerisme.
Amb els resultats a la vista, sembla poc probable que aquest to confrontatiu pugui ser-li beneficiós. Pel seu costat, Massa, en el seu discurs, va cridar a la calma, a la reflexió i a la unitat nacional. En aquest sentit, va parlar d’acords i d’aliances amb diferents forces polítiques “de diferents ideologies”, es va diferenciar dels qui abracen la tinença lliure d’armes, l’obertura indiscriminada dels mercats i va defensar la indústria nacional i l’explotació de recursos naturals amb valor agregat. També es va referir a si mateix com el nou president.
Perón
El peronisme no sols va mostrar la seva capacitat de recuperació, sinó que va donar volta al partit amb uns resultats més que contundents. Encara que, d’acord amb la major part dels sondejos, s’especulava amb un escenari de segona volta entre Milei i Massa, tot feia preveure que el primer lloc seria de Milei i no de Massa. Però la ultradreta de Milei no sols no va guanyar vots entre les PASO d’agost i ara, sinó que els va perdre en 18 de 24 jurisdiccions (totes les províncies i la ciutat de Buenos Aires).
La Libertad Avanza va obtenir menys percentatge de vots que en les PASO, i la caiguda és paradoxalment més pronunciada a les províncies on millor li havia anat: Salta, San Luís i Chubut (on havia superat el 40%). En canvi, Unió per la Pàtria va millorar el seu percentatge de vots respecte de les PASO en 22 de 24 jurisdiccions electorals.
El peronisme no sols va mostrar la seva capacitat de recuperació, sinó que va donar volta al partit amb uns resultats més que contundents
Però si hi ha algú que ja pot celebrar —entre altres coses perquè a la província de Buenos Aires no hi ha segona volta— és el governador reelegit Axel Kicillof. El candidat peronista va obtenir el 45% dels vots i va fer una elecció històrica en el districte que concentra el 37% del padró electoral i representa el principal reducte kirchnerista.
Malgrat que caldrà esperar que passin els dies per a analitzar detalladament els resultats, i la composició del vot, és molt probable que el vot útil a Sergio Massa —producte de l’amenaça de l’avanç de la ultradreta—, hagi fet efecte en l’electorat.
Derrapatge
Milei i el seu partit van tenir probablement la pitjor última setmana de campanya. Si bé, després de les PASO —amb molt coucheo pel mig— Milei havia aconseguit mostrar-se més moderat —i bastant lluny del personatge carregat d’exabruptes i polèmiques amb les quals es va fer famós en les xarxes socials i els mitjans de comunicació—, aquests últims dies tant ell com diversos integrants de la seva força van derrapar amb ganes.
En la mateixa setmana, la candidata a diputada Lilia Lemoine va anunciar un projecte de llei de renúncia de la paternitat que permetria als homes decidir si volen, o no, fer-se càrrec econòmicament dels seus fills; i Alberto Benegas Lynch, mentor ideològic de Milei, va parlar de trencar relacions diplomàtiques amb el Vaticà i de privatitzar la mar. D’altra banda, Milei va fer un tancament de campanya en un estadi amb un desplegament i una performance digne d’un rock star posseït, i en tota la seva esplendor.
Fa pocs dies, l’ultradretà també va plantejar un escenari de desestabilització econòmica en proposar retirar terminis fixos en pesos dels bancs, i va agitar un escenari d’hiperinflació, que va provocar una onada canviària i va fer que el valor del dòlar es disparés. L’ambient d’incertesa i preocupació respecte al comportament dels mercats amb els resultats de les eleccions era tal que el dissabte, en les hores prèvies a l’elecció, molta gent va fer llargues cues en botigues d’electrodomèstics preveient fortes pujades de preus com les que es van succeir després de les PASO.
Encara que Massa va assegurar que no existia una oportunitat de devaluació com l’ocorreguda en la post PASO, en un escenari de tanta volatilitat, ningú sembla estar segur de res, i les promeses de Milei de fer volar tot per l’aire, dinamitar el Banc Central i dolaritzar l’economia tampoc col·laboren. Resulta difícil predir el mal que aquest tipus de comportaments poden tenir en l’electorat, però és clar que els ultradretans van jugar embravits pels resultats de les PASO i això no els va beneficiar.
Massa
De tota manera, això de Massa sona més com la conseqüència de l’amenaça i la por que desperta Milei entre amplis sectors de la població que de l’entusiasme que desperta la proposta del candidat oficialista; i que l’alegria demostrada pel seu triomf respon més a la tranquil·litat de saber-se fora de perill (almenys per una estona) de Milei que a les esperances dipositades en la seva figura.
Així i tot, no es pot perdre de vista que Massa és un jugador de tota la pista (valgui la metàfora futbolera), i que, encara que va prendre mesures urgents i desesperades d’últim moment, va ser el més propositiu dels tres candidats que comptaven amb opcions de guanyar al llarg de tota la campanya.
Li jugava en contra haver format part d’aquesta (fracassada) gestió de govern (i ser el ministre d’Economia), però a favor seu, el fet de poder prendre algunes decisions d’impacte immediat com la quitació de l’IVA als productes de la cistella bàsica de la compra i els operatius en les coves de venda de dòlars il·legals. Això li va permetre planxar el valor de la moneda, alguna cosa que en una economia bimonetaria com l’argentina permet tenir un major control sobre els preus de gairebé totes les coses.
Una altra cosa que deixa en clar aquest procés electoral de l’Argentina és que aquest resultat tampoc pot ser vist com una victòria definitiva
Probablement, també li juga a favor una certa garantia de governabilitat i d’institucionalitat, si bé encara resta jugar la meitat del partit en el que queda d’aquí al 19 de novembre. Aquesta primera volta es va viure gairebé com una victòria, la micromilitància —convèncer d’un en un—, el vot de les dones —que voten menys a Milei que els homes— i la por de perdre els acords més bàsics postdictadura van fer el seu efecte.
Estaven (i estan) en joc polítiques històriques, i molt preuades per amplis sectors de la població argentina, com la salut i l’educació públiques i gratuïtes, o les polítiques de drets humans. Entre els acords més bàsics que es van posar en qüestionament des de les PASO fins aquí, com mai en el període postdictadura, estan el terrorisme d’Estat i els 30.000 desapareguts, un consens que fins ara semblava intocable.
Però per més tranquil·litzador que resultin els resultats, aquest sotrac va venir a dir que no es pot donar res per segur i que hi ha moltes qüestions que no poden ser passades per alt. Entre elles, i de les més importants, és que no es pot governar només sobre la base dels drets socials. Una altra cosa que deixa en clar aquest procés electoral de l’Argentina és que la realitat no pot continuar sent mesurada amb la mateixa lògica, i les mateixes variables, d’altres èpoques; i que aquest resultat tampoc pot ser vist com una victòria definitiva.
Qualsevol que es deixi portar per un excés d’entusiasme, o que pequi de triomfalista, té totes les de perdre. L’electorat ve donant senyals clars que no vol el mateix de sempre i que el cansament és total, i que això és l’única cosa definitiva. Ningú té garanties de governabilitat amb una crisi econòmica com la que es viu, però, així i tot, tampoc s’està per a qualsevol classe d’experiments.
*Article publicat originalment a El Salto
