Existeixen llacunes en el coneixement de la resposta sexual de les dones i persones amb vulva. Molta d’aquesta desinformació es deu a una falta d’investigació científica, a la mirada patriarcal de la sexualitat i a la falta de trasllat de cert coneixement fisiològic i sexològic a la població. Circulen algunes certeses envers el clítoris i el seu paper en la sexualitat mitjançant diversos materials de divulgació científica, educació sexual i contingut feminista; unes afirmacions que a vegades són errònies, imprecises o que deixen entreveure altres missatges.
El clítoris és un òrgan carregat de significats al llarg de la història: inferioritat, immaduresa, luxúria, virilitat, insurrecció, emancipació… Per això és complicat parlar simplement de la seva funció i difícil diferenciar, de tota la informació que ens arriba, el que és descriptiu del que és prescriptiu.
És el clítoris un òrgan invisibilitzat? Ningú no pot negar que ha rebut significativament menys atenció en la investigació científica que el penis, el seu homòleg; això no obstant, la ciència moderna mai ha ignorat la seva existència al nivell que se sol afirmar. Al llarg dels segles hi ha hagut coneixements sobre la seva anatomia, fisiologia i importància en la resposta sexual. Segons el moment històric, aquesta investigació ha jugat un paper més o menys dirigit a justificar el rol de les dones en l’època corresponent. Sí que és cert que aquest coneixement (anatòmic i fisiològic) de la resposta sexual, ha estat ignorat en alguna etapa en favor d’altres teories, arribant a jerarquitzar-se la vagina per damunt quant al rol físic en l’orgasme, tot i no poder aportar cap evidència anatòmica o fisiològica que ho justificàs.
Sobre la seva sensibilitat, es diu constantment que el clítoris té 8.000 terminacions nervioses, el doble que el penis. Aquesta informació és errònia i es fonamenta en el comptatge del nombre de fibres en ovelles i vaques. A més, quan apareix aquesta dada se cita sempre sense la font, sense distingir si parlam de fibres o terminacions nervioses i sense concretar la part del clítoris a la qual fa referència. Darrerament, han sorgit alguns estudis al respecte en humans. Així i tot, el nombre de fibres, terminacions nervioses i la seva densitat encara no es troben adequadament documentades. Això no permet una comparativa amb el penis. Aquesta comparació és especulativa, més terminacions nervioses no impliquen major sensibilitat i més sensibilitat no es trasllada en una percepció de plaer més àmplia. Tot és molt més complex. Quan fem aquesta interpretació incorrem en una simplificació.
Els genitals són òrgans íntimament entrellaçats amb el sistema nerviós. La seva estimulació pot no ser eròtica o de plaer, sinó una forma més de regulació
A més, es diu, i s’assegura que es tracta d’una descoberta recent, que el clítoris, més que un punt, és un iceberg, i no és així. Encara que ens hagin fet creure que no s’ha descobert la seva estructura completa fins ara, els avenços en la comprensió de la part interna abasten diferents segles, tot i el desconeixement del seu paper. Es fa l’analogia amb l’iceberg perquè la part interna del clítoris (bulbs i crura) és més extensa que la part externa (cos, gland i caputxó). Com d’importants són aquestes estructures i la seva mida? La mida del clítoris importa? Per què? Són preguntes que encara no tenim resoltes. Cal anar amb compte de no caure en la idea errònia que com més gran és, més plaer s’obté. O ignorar que el penis també té una part interna desconeguda, l’homòloga al clítoris. Què volem assenyalar quan visibilitzem tota l’estructura? La seva invisibilització o també la suposada importància de la part interna en l’orgasme?
Trobam teories que coexisteixen en relació amb l’estimulació directa o indirecta del clítoris durant la penetració o l’estimulació de la vagina. Aquesta qüestió, heretada de la teoria dels dos orgasmes (clitorià o vaginal), ha marcat en excés la forma d’investigar la resposta sexual femenina. Continua sense haver-hi consens en la comunitat científica sobre la localització de la o les zones “generadores d’orgasmes”. S’acaba fent un escrutini a les persones amb vulva per saber si el seu orgasme prové d’aquesta, de la vagina, de la cèrvix, del clítoris, del cervell… Un escrutini que no es practica amb les persones amb penis: la seva investigació no se centra a saber quina estructura concreta “genera” el seu orgasme.
Contínuament es qüestiona si el clítoris és un òrgan amb l’únic objectiu de donar plaer. Una majoria de les autores afirma aquesta idea de forma categòrica, d’altres qüestionen la hipòtesi i cerquen una vinculació clítoris-reproducció. Aquesta disputa ens convida a pensar el clítoris com a òrgan complex, més que per la fisiologia, per les implicacions socials i polítiques. Què implica que l’orgasme estigui desvinculat de la reproducció? Existeix plaer “sense finalitat”? Per què existeix l’orgasme femení? Com investigar aquestes qüestions fora de la mirada coitocentrista i heteronormativa?
Continua sense haver-hi consens en la comunitat científica sobre la localització de la o les zones “generadores d’orgasmes”. S’acaba fent un escrutini a les persones amb vulva per saber si el seu orgasme prové d’aquesta, que no es practica amb les persones amb penis
El clítoris es troba majoritàriament definit com a òrgan de plaer, més que com a mediador de la resposta sexual o de l’excitació. Aquesta primera definició pot derivar en la interpretació que qualsevol experiència que involucri la seva estimulació es valorarà de forma positiva, entenent que tota interacció amb aquest òrgan la interpretarem com plaent, caient en la creença que “plaer” és substituïble per “satisfacció”. El clítoris és un òrgan sensitiu que participa en la resposta sexual, com el penis. Ara bé, els genitals també són òrgans íntimament entrellaçats amb tot el sistema nerviós. Per tant, la seva estimulació pot no ser eròtica o de plaer, sinó una forma més de regulació.
Des de la sexologia xerram de plaers i desitjos en plural. Aquests poden incloure, o no (i de forma diversa), els genitals. Efigenio Amezúa va dir: “La sexualitat no és genitalitat”. Silvina Peirano hi afegeix: “… però la inclou”. Pensar en la sexualitat fora del sistema patriarcal inclou el repte d’investigar més els genitals, sense que això acabi centralitzant-los més. Es tracta, en paraules d’Agustín Malón, de “restar-los protagonisme sense restar-los dignitat i vàlua”. Per això, a més de produir més coneixement sobre el clítoris, necessitam repensar allò que sabem.
