Sovint les morts tràgiques arrosseguen històries plenes de mitologia. Aquesta n’és una. Quan encara no feia dos anys dels Jocs Olímpics de Barcelona, a primera hora del matí del 21 de maig de 1994, la Guàrdia Urbana de la ciutat va trobar el cos d’un home mort per sobredosi en un banc de la Rambla. Eren els temps durs de l’heroïna: el 1991, amb 1.833 morts l’Estat espanyol, marcava un rècord històric de defuncions per sobredosi, i en la mateixa època, a Catalunya, es registraven més de 5.000 inicis de tractament per addiccions a aquesta substància.
El mort, per tant, era un cas més de l’epidèmia de l’època. Malgrat això, segons resa la llegenda, al policia que va trobar el cadàver li va resultar familiar la cara de l’home: s’assemblava a l’alcalde de la ciutat. L’agent, que havia sentit històries sobre l’addicció a l’heroïna d’un dels germans de Pasqual Maragall, va decidir trucar al consistori. El mort era Pau Maragall i Mira, el setè de vuit germans de la insigne nissaga burgesa barcelonina del poeta Joan Maragall i un dels exponents més notables de la contracultura catalana dels anys setanta. En aquest darrer vessant, fou conegut com a Pau Malvido.
Aquest relat, que va ser plasmat pel periodista Félix Martínez en el seu llibre Estevill y el clan de los mentirosos (Mondadori, 2002), adquiriria tints de novel·la negra quan va entrar en escena Ernest Maragall. Qui anys més tard seria candidat per ERC a les eleccions municipals de la capital catalana (2019 i 2023), aleshores ocupava càrrecs executius en l’estructura municipal liderada pel seu germà gran, Pasqual. L’any següent, iniciaria la seva trajectòria com a regidor del PSC al consistori. Per evitar un escàndol familiar, el germà del polític va traslladar el cos de Pau Maragall al centre mèdic on fins dies abans havia estat ingressat i va demanar al psiquiatre del germà petit que certifiqués que la mort s’havia produït al centre per una “intoxicació farmacològica”. L’operació va reeixir perquè el jutge Lluís Pasqual Estevill, de qui es deia que era “l’assot de la burgesia”, estava de guàrdia i va intentar impedir el trasllat del cos alhora que va filtrar la notícia la premsa.
Segons explica el periodista Carlos Prieto en diversos reportatges publicats a El Confidencial, el mateix alcalde va enviar un fax al magistrat on deia: “Deixi’ns enterrar un germà en pau”. Finalment, va haver d’intercedir el portaveu al Congrés dels Diputats de Convergència i Unió, Miquel Roca, perquè el jutge, a canvi d’una promesa d’ascens al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) que mai es compliria, fes marxa enrere. El 22 de maig, la família Maragall enterrava el seu germà difunt, i el pare dels tres germans, Jordi Maragall, llegia un discurs que començava així: “Ha mort a Barcelona, als 46 anys, cercant la veritat”.
Més enllà d’aquests moments dignes de sainet macabre, la mort de Pau Maragall, tan poc temps després del tiberi olímpic, ha estat vista com la metàfora de la fi d’una època. Tal com recordar, Jordi Costa, al final del seu assaig Cómo acabar con la Contracultura (Taurus, 2018), la mort va ser “l’últim gest davant de la constatació dels límits per a la utopia que oferia el present”.
Un testament dels marges
Tres dècades després del seu decés, l’any passat, l’editorial Anagrama reeditava –ja s’havia publicat el 2004– Nosotros los malditos, un recull d’articles escrits per Pau Maragall a la revista àcrata Star, entre 1977 i 1978. Allà, firmava una sèrie de textos amb el nom de ploma de Pau Malvido, cognom artístic que va agafar de la seva àvia Clara Noble Malvido, esposa del poeta Joan Maragall i figura clau en la conservació del llegat literari de l’escriptor. De totes maneres, hi ha qui diu que amb aquest sobrenom, jugava també amb l’expressió “mala vida”.
Nosotros los malditos –que també era el títol que rebia la secció de Malvido a Star– recorre la història de la contracultura barcelonina des de l’any 1964 fins a l’any 1976. És, en part, un relat personal de Malvido, escrit des dels marges i d’aquells que els habiten, d’aquells que l’escriptor anomena “freaks” i “maleïts”. “La gent de vida ‘rara’ rarament té el temps i les ganes de posar-se a escriure, i menys de posar-se a escriure sobre allò que els està passant”, plasmava Malvido. “Els freaks són gent que no té res a perdre amb un canvi social radical”, afegia.
Tots aquells articles, que han quedat avui com el testimoni d’una època, parlaven d’una “massa hippie i freak de Barcelona i comarca” que en els seus orígens eren “esquerranosos desenganyats o cansats, petits burgesos més aviat pobres, barrejats amb grifotes de línia tradicional [terme que feia servir per als consumidors d’haixix als anys seixanta i setanta], gent del barri xino, i estrangers pelegrins”. A aquest grup amorf, deia Malvido, se sumaven “els rockers d’abans, els dels anys 60-65, que estaven molt lluny dels intel·lectuals esnobs. Eren chavas, chanas i fins i tot pijis”.
Amb un gran coneixement de causa, Malvido va escriure sobre les drogues que prenien, les cases okupades on vivien, els viatges que feien, la música que escoltaven, la relació que tenien amb la família, la ideologia que cultivaven…
Les seves cròniques mostraven una “massa hippie i freak” en què convivien “esquerranosos desenganyats o cansats, petits burgesos més aviat pobres, barrejats amb ‘grifotes’, gent del barri xino, i estrangers pelegrins”
Ell també era un animal d’aquesta espècie. No obstant això, quan era quasi adolescent, la seva militància no es trobava als baixos fons de la ciutat. De fet, el setè dels Maragall va participar en la Caputxinada del 1966 i va formar part de nombrosos grups d’esquerra a la universitat. A partir de 1969, però, alguna cosa va canviar. Així ho relata el seu germà petit, Pere Maragall, a l’epíleg de Nostros los malditos, on assenyala que, el viratge intel·lectual de Pau Maragall va començar en un viatge a París l’estiu de 1969. Allà, va intuir “l’inici progressiu de la vida més alternativa de l’anomenada contracultura” i va topar amb “el desencantament de la joventut europea després del fracàs del Maig del 68”.
També va ser aleshores que en Pau va conèixer Ana Briongos, amb qui se’n va anar a viure a la Casa Fullà del Guinardó. Es tractava d’un edifici dissenyat pels arquitectes Lluís Clotet i Òscar Tusquets, que era propietat del pare de Briongos. A l’immoble, batejat pel veïnat com “la casa dels hippies”, hi van viure la poetessa Marta Pessarrodona, el fundador de la sala Zeleste Víctor Jou, o l’escriptor Joan Brossa.
Malvido va començar a moure’s per uns nous ambients que, si bé estaven plens de representants de la burgesia que s’avergonyien de la vella guàrdia franquista, ja flirtejava amb un món ben diferent. “És l’època del descobriment del Jazz Colón a la part baixa de les Rambles, on es reuneixen mariners ianquis, especialment de raça negra, prostitutes i joves marginals de classe alta i lúmpens”, escrivia Pere Maragall, per afegir que, en aquell temps, Malvido i Briongos es passaven “les nits de festa incansable, de grifa i cervesa o cubalibres”.
Canvi d’època
L’estiu de 1971, després d’intentar esquivar sense èxit el servei militar, Malvido i Briongos van marxar uns mesos a Formentera, on vivia un vell amic del setè dels Maragall, Pau Riba, amb la seva parella, Mercè Pastor, qui també moriria anys més tard pels efectes de l’heroïna (en aquest cas, de sida). Va ser aquí on va començar el declivi de Malvido, segons recordava Ana Briongos a les seves memòries, batejades com Mi cuaderno morado. El viaje más largo (Laertes, 2023). Una nit, el jove, en encetar una ampolla, va veure com un tros de vidre es desprenia i queia a terra. Malgrat això, Malvido estava convençut que se l’havia empassat. Primer van ser els dolors d’estómac, després de pit i finalment es pensava que moriria. Els dies següents els va passar recorrent l’illa i construint de forma compulsiva cercles i triangles fets amb pedres. “En Pau havia embogit”, sentenciava Briongos, qui, un cop a Barcelona, va acompanyar el seu xicot al metge, que li diagnosticà un quadre d’ansietat. Al cap d’uns mesos la parella se separà. “Els episodis successius de la trajectòria de Pau Maragall són un reflex de l’intent de mantenir la seva lucidesa i la coherència en un estat de crisi permanent”, apuntava Pere Maragall.
Va ser aleshores que Malvido va viure la seva època més prolífica, literàriament parlant, escrivint per a revistes com Interviú o la mateixa Star, creant la productora de documentals Vídeo-Nou o participant en les Jornades Llibertàries Internacionals de 1977 que van congregar 600.000 persones entre el Park Güell i l’avinguda de Maria Cristina.
Tanmateix, tot i la seva activitat a finals de la dècada, Malvido feia temps que havia començat el seu particular desencís amb l’antifranquisme. Així ho va plasmar en les darreres línies recollides a Nosotros los Malditos, que fan referència al moment en què es constitueix la democràcia després de la dictadura. Són paraules d’una decepció profunda: “Els esquerranosos van donar la cara en els enfrontaments amb la policia. Els hippies i els freaks van sortir dels seus caus i es van unir a les feministes, als trotskistes, al Moviment Comunista i als maoistes. Mentrestant, la Plataforma Democràtica i la Junta es fusionaven en l’anomenada Platajunta i pactaven la reforma, renunciant a la ruptura a canvi de garanties democràtiques”.
Inesperat epíleg pòstum
La pista de Malvido es perd als anys vuitanta. Fins que els diaris no comencen a parlar de la seva mort el 1994, les mencions al personatge són gairebé inexistents. El 1985, segons va recollir algun rotatiu, va ser detingut per un presumpte delicte de tràfic de cocaïna, malgrat que en el registre policial del seu pis només consta que hi havia nou grams de la substància i una balança. Potser aquesta mena de successos són els que van portar el seu amic Pau Riba a escriure la següent reflexió a El Periódico, nou anys més tard, quan es va saber el seu final: “Quan vas començar a morir? Juraria que va ser el mateix dia en què algú va tenir la bruta idea d’utilitzar-te contra el teu germà, l’alcalde”.
La darrera pista que tenim del Maragall maleït va aparèixer a la llum pública durant la pandèmia. El periodista Carlos Prieto explica com, el 2024 una auxiliar d’infermeria de Cardedeu es va posar en contacte amb ell, perquè durant el confinament va trobar a un contenidor un llibre que li despertà curiositat. Es tractava de Reflexions del pensador sufí Idries Shah. Tot i que en un primer moment no va prestar-hi atenció, quan va llegir-lo, anys després, es va adonar que entre les pàgines del llibre hi havia cinc papers doblegats que pertanyien a Pau Maragall i Mira. Eren folis amb direccions, telèfons, receptes mèdiques, factures i volants datats en els últims mesos de la vida del cronista contracultural. Hi havia un darrer document que Prieto conjectura que podria ser l’últim text que va escriure. És una llista de pautes “per esquivar el malestar: 1) Confiança en mi mateix. 2) Interès i curiositat per l’exterior-aprenentatge. 3) Programació-valoració realista. 4) Actuar. 5) Moments de relax per a mi. 6) Acceptació de mi mateix. 7) Tolerància davant l’adversitat. 8) Comunicació i diàleg. 9) Ocupar-me de mi mateix. 10) Buscar suport.
Les morts tràgiques són terreny adobat per a les llegendes. No obstant això, sovint la realitat és molt menys literària i, per tant, més crua. Malvido va ser un la punta de llança de la contracultura catalana i la seva mort semblaria un símbol de la història contestatària d’un país que amb les Olimpíades va viure una transformació que encara dura. Malgrat això, en els seus darrers anys de vida, no va voler ser metàfora de res i intentava a la desesperada sobreviure.
