Carles Vallejo va ser una de les moltes persones que, durant els últims anys de la dictadura, van ser torturades per la policia franquista. Aprofitant l’escletxa oberta per la Llei de Memòria Democràtica, i amb el suport d’Irídia i Òmnium, ha presentat una querella contra els agents de la Brigada d’Investigació Social que van participar en la seva detenció. Tot i que el jutjat d’instrucció ha inadmès la querella, tant la Fiscalia de Sala de Drets Humans i Memòria Democràtica com la Fiscalia de Barcelona han recorregut la decisió. Com a president de l’Associació Catalana de Persones Ex-preses Polítiques del Franquisme i membre de l’Ateneu Memòria Popular, Vallejo ha estat també implicat en la campanya per demanar que la comissaria de Via Laietana es converteixi en un espai de memòria. Ens trobem amb ell, justament, davant del lloc on va ser torturat.
La setmana passada la jutgessa d’instrucció va inadmetre la teva querella. Ha estat una galleda d’aigua freda?
No som ingenus. Era una possibilitat bastant probable, atès el perfil de la jutgessa del número 18 [Carmen García Martínez]. Sabíem que no era precisament una simpatitzant d’esquerres. Si hagués fet cas de la posició de la Fiscalia de Sala de Drets Humans i Memòria Democràtica, hauria hagut d’admetre a tràmit a la querella. Crec que ha prevalgut el seu perfil ideològic.
Quins arguments jurídics va donar la jutgessa?
“Un dels arguments de la jutgessa és que durant el franquisme no existia el delicte de tortura. Evidentment que no existia, com tampoc a l’època del Tercer Reich no estava prohibit el genocidi”
Un dels seus arguments és que durant el franquisme no existia el delicte de tortura. Evidentment que no existia, com tampoc a l’època del Tercer Reich no estava prohibit el genocidi. És un argument que fa molta por, dit per una jutgessa. No ha tingut en compte les novetats introduïdes per la Llei de Memòria Democràtica. Presentarem recurs fins allà on faci falta. Si cal, arribarem al Constitucional i a la justícia internacional. No ens aturarem. Amb l’equip de juristes d’Irídia, que van preparar la querella, entenem que aquest és un litigi estratègic, que ha de servir per obrir camí, perquè altres casos de tortura i de vulneració dels drets humans durant el franquisme arribin als tribunals. I entenem que la Llei de Memòria Democràtica ho hauria de permetre.
Més enllà del vessant jurídic, també està en marxa una campanya pública, en què hi ha implicades diverses entitats.
Volem aconseguir que l’espai de Via Laietana 43 deixi de ser una comissaria i es converteixi en un centre d’interpretació. Cada mes es fan concentracions, s’ha fet una recollida de firmes i altres activitats. I el diumenge 19 de novembre es farà un gran acte públic davant de la comissaria. No sé si sóc un optimista de mena o un pessimista ben informat, però crec que hi ha possibilitats que s’aconsegueixi l’objectiu de reconvertir la comissaria en un espai de memòria.
Abans parlaves del canvi que ha suposat la Llei de Memòria Democràtica, aprovada l’octubre del 2022. Quina valoració de la llei féu des del teixit associatiu per la memòria?
La primera llei de memòria es va aprovar el 2007, sota el govern Zapatero. Fixa’t quants anys van haver de passar des de la fi de la dictadura. Va ser un pas endavant, però molt limitat. Per això reivindicàvem una nova llei. El procés negociador ha estat llarg i no s’ha obtingut tot el que demanàvem, però s’ha fet un salt qualitatiu. La valoració general és positiva. La limitació més gran és que no s’ha anul·lat la Llei d’Amnistia del 1977. La Llei de Memòria Democràtica interpreta que els delictes de lesa humanitat són imprescriptibles, i que, per tant, no cal derogar la Llei d’Amnistia. La nostra preocupació actual és que no hi hagi una involució política. Una de les primeres coses que faria un govern de PP i Vox seria retirar la llei de memòria. Ja ho han fet, o estan intentant-ho, en les autonomies on han guanyat.
Tu has estat represaliat pel franquisme i, a més, provens d’una família represaliada. Com et va influir, això?
“La majoria de les famílies de represaliats no van transmetre la seva història als fills. El trauma i la voluntat de supervivència van fer que mantinguessin la seva experiència en silenci”
La majoria de les famílies de represaliats no van transmetre la seva història als fills. El trauma i la voluntat de supervivència van fer que mantinguessin la seva experiència en silenci. En el meu cas, això no va ser així: la meva família em va transmetre la seva vivència com a perdedors de la guerra, però no com a vençuts. Això va ser una gran sort. Gràcies a aquest ambient familiar, jo era conscient que els nostres enemics eren la policia, els serenos i els porters que ens vigilaven. I que havia de tenir una doble personalitat: hi havia coses que només podia parlar a casa o amb les amistats properes.
El primer cop que et detenen no va ser per cap acció concreta, sinó pel teu activisme sindical. Per què et detenen, exactament?
L’objectiu principal de la brigada político-social no era només destruir les persones, sinó sobretot destruir les organitzacions. Volien impedir que hi hagués estructures organitzades que impulsessin el conflicte, les lluites. A mi em van detenir durant l’estat d’excepció de desembre del 1970, en plenes protestes contra el Procés de Burgos (en què diversos militants d’ETA van ser condemnats a mort). La policia va aprofitar aquest moment per desmantellar les Comissions Obreres de la SEAT, on jo treballava. M’havien estat vigilant, sospitaven de mi, perquè, segons la documentació policial, el dia abans de la meva detenció havien estat regirant els meus calaixos a l’empresa.
Vas passar vint dies a comissaria, aquí davant… Això és una eternitat.
No hi havia tornat a posar els peus fins ara! [Hem demanat permís per fer-li una foto davant de la comissaria i ens han demanat el DNI]. En aquella època, el límit legal de la detenció en mans de la policia era de 72 hores. Però durant els estats d’excepció aquest límit quedava anul·lat. Els activistes antifranquistes érem conscients del risc que corríem. Teníem alguns llibrets sobre com resistir a la detenció i la tortura. Però sempre pensant que la detenció tenia un límit legal i que calia aguantar tres dies. Quan aquest límit desapareix, desapareix l’horitzó de la sortida de comissaria. Això és el pitjor, perquè no saps fins quan t’estaran torturant.
Fins a quin punt has arrossegat les conseqüències de la tortura al llarg dels anys?
“Quan desapareix el límit legal de detenció durant tres dies, desapareix l’horitzó de la sortida de comissaria. Això és el pitjor, perquè no saps fins quan t’estaran torturant”
Els efectes de la tortura els interioritzes. T’acompanyen des del moment en què et torturen. Qui digui el contrari, no està dient la veritat. El que passa és que en cada persona són uns efectes diferents. El trauma ha estat que cap de nosaltres hem tingut atenció psicològica. Aquí sembla que les úniques víctimes que existeixen siguin les del terrorisme, que tenen tot el reconeixement. Nosaltres som víctimes del terrorisme d’Estat, crec que ens mereixem com a mínim el mateix tracte. Som víctimes per haver reivindicat drets que avui són constitucionals.
Un cop en llibertat condicional, tornes a la SEAT, però et detenen un altre cop i te’n vas a l’exili.
La meva segona detenció va ser una mica posterior a l’ocupació de la fàbrica de l’octubre del 1971, que va ser un moment àlgid de lluita. [Arran de la intervenció policial, va morir el treballador Antonio Ruiz Villalba.] Va ser una detenció curta, però la petició fiscal era molt alta. Estranyament, em van donar la condicional, i vaig decidir anar-me’n a l’exili, a treballar per canalitzar la solidaritat internacional amb l’antifranquisme. No vaig tornar fins després de la mort de Franco.
Quan et comences a implicar en la lluita per la memòria?
L’Associació Catalana de Persones Ex-preses Polítiques del Franquisme té el seu germen en les Comissions de Solidaritat, que es creen a finals dels seixanta per donar suport als presos polítics. L’associació pròpiament es crea al 1976, si bé no és legalitzada fins més endavant. També en aquella època funcionava l’Amical de Mauthausen, que s’havia creat clandestinament ja el 1962. Inicialment, l’associació d’ex-presos va ser una eina per resoldre els drames humans de la gent que sortia de la presó després de molts anys, sense feina, sense cobertura mèdica (perquè no hi havia sanitat universal), sense haver cotitzat, i havien de refer la vida. Jo m’hi vaig incorporar als anys noranta. La gent de la meva generació, els qui vam estar implicats en la lluita antifranquista cap al final de la dictadura, vam continuar actius políticament i sindicalment alguns anys. No va ser fins més endavant que vam agafar el relleu de la lluita per la memòria que havia impulsat la generació de la guerra i la postguerra.
