L’escriptor Manuel Vázquez Montalbán va créixer i es va expressar gràcies a una àmplia formació cultural i subcultural, que va sumar a la lucidesa compromesa i a la sentimentalitat irònica i melancòlica. Fa cinquanta anys, la seva mirada va ser capaç d’anar detectant, també des del periodisme i la poesia, problemes estructurals i subterranis de la societat i tares simptomàtiques de la cultura. Vázquez Montalbán va fer diagnòstics agosarats i observacions valentes. Com que alguns d’aquells problemes persisteixen i avui emergeixen amb força, en ser rellegides les seves idees poden causar perplexitat, admiració o indignació, segons la sensibilitat de cada lectora.
La ‘qüestió catalana’
A La mirada inconformista (Literatura Random House, 2019) es recullen, entre molts altres articles, alguns dels publicats per Vázquez Montalbán a la revista Triunfo. A les seccions de “La Capilla Sixtina” (del 1971 al 1978, amb el pseudònim de Sixto Cámara) i a les entregues de la “Crónica sentimental de España”, que després va recollir en sengles llibres, l’autor oferia peces que són bons exemples d’un “nou periodisme” local, agut
i innovador.
Poeta amb carnet de periodista i militant comunista amb una sòlida base, a cavall de les dècades de 1960 i 1970, Vázquez Montalbán va anar desplegant una veu pròpia a publicacions com Siglo 20, Triunfo i Tele/eXpres, i un punt de vista marcadament polític i humorístic a Por Favor i Hermano Lobo. La seva visió perspicaç va anar dirigida a un ventall vastíssim de temes, especialment a uns “estudis culturals” que la dècada de 1960 i 1970 devien semblar originals i heterodoxos.
Tal com assenyala l’editor i antòleg Francesc Salgado al pròleg del volum d’articles, Vázquez Montalbán va criticar una Transició basada en la rentada de cara, la continuïtat i la reforma del franquisme, unes maniobres que el periodista va batejar com a “transfranquisme”. Alguns dels problemes actuals, escriu Salgado, provenen d’assumptes que en aquell moment es van tancar en fals. Llegint els articles montalbanians s’entén millor aquell ball de màscares que, cinquanta anys després, ha quedat del tot desemmascarat.
Per exemple, pel que fa a l’anomenada “qüestió catalana”: quan Vázquez Montalbán escriu sobre el retorn del president Josep Tarradellas de l’exili i les eines d’autogovern de Catalunya, ja veu clar que la “virtut bàsica” del poble català és la paciència, més que no pas el seny (“Tarradellas, Tarradellas, Tarradellas”, publicat a Triunfo el 29 d’octubre de 1977). Després de la multitudinària Diada Nacional de Catalunya de 1977, el periodista detecta el divorci evident que, ja aleshores, hi havia entre els actors de la negociació política i el poble, s’anticipa i fa servir els mots més rebregats dels nostres dies, és a dir: “procés” i “referèndum”. No arriba a esmentar “Ítaca”, segurament, perquè amb “Icària” ja en té prou, per referir-se als carrers de la ciutat plens de gom a gom de manifestants. Quan escriu sobre aquella manifestació de l’Onze de Setembre, sembla que ho fa amb la ràbia acumulada al llarg de quaranta anys d’humiliació, que en el seu cas van incloure la censura, les detencions i la presó: “Franco habría tenido que haber vivido para ver lo que allí ocurrió. Su siniestra, sangrienta megalomanía de dictador ignorante se hubiera hecho añicos ante la evidencia de que cuarenta años de anticatalanismo activo no habían conseguido otra cosa que una unanimidad popular incontestable en pro de la defensa de lo fundamental de una Catalunya popular” (“Los catalanes han actuado, ahora le toca al gobierno”, publicat a Triunfo el 17 de setembre de 1977). L’escriptor ja alertava sobre un centralisme estatal en crisi i inoperant, i advertia que no es pot pretendre liquidar els conflictes amb simples crides apocalíptiques, motivades per la por irracional d’alguns al creixement del marxisme i al “separatisme”. En canvi, ell proposa anar solucionant cada situació amb iniciatives científiques i excepcionals: “Estas cuestiones no son artificiales”, escrivia Vázquez Montalbán fa gairebé cinquanta anys (“La barretina”, publicat a Triunfo el 29 de març de 1977).
Columnes militants
El recull Cambiar la vida, cambiar la historia (Atrapasueños, 2020) compila articles escrits des de la ideologia més clara i identificable (la d’un militant del PSUC), uns textos que han estat rescatats de l’Axiu Històric del Partit Comunista d’Espanya, i que en el seu moment van ser publicats, en part clandestinament, a Mundo Obrero, Nuestra bandera i més tard a la Fundació d’Investigacions Marxistes. Ara, Joaquín Recio Martínez i Leo Recio Morillo els han ordenat i editat en una publicació que ve acompanyada dels dibuixos del caricaturista Lluís Juste de Nin (que signava com “El Zurdo” i “Esquerrà”). També en aquestes columnes polítiques i sociològiques Vázquez Montalbán identifica certs perills i rèmores de l’etapa, mals i inèrcies que amb el pas dels anys han anat emergint a la superfície fins que han esclatat als nassos d’uns i altres. El transfranquisme es perpetuaria, segons la seva visió, en noves classes enriquides i econòmicament bunqueritzades gràcies a les prebendes del règim i a la corrupció estructural (“La corrupción”, publicat a Mundo Obrero el 2 de maig de 1977). Com a complement d’aquests elements sistèmics, aquell mateix any Vázquez Montalbán descriu amenaces reaccionàries més espontànies, però previsibles: les d’un “fascismo agazapado” que ressuscitava amb cada “insuficiencia democrática” (“El fascismo, agazapado”, publicat a Mundo Obrero el 22 de setembre de 1977).
La cultura en suspens
Vázquez Montalbán va ser un intel·lectual d’esquerres, i com a tal va baixar a les arenes per reflexionar amb profunditat sobre el paper de la cultura a la societat. A la dècada de 1970, a l’Estat espanyol hi havia qui semblava voler recuperar desesperadament el temps perdut. Així, el periodista va explicar com, per mitjà del “monopolio televisivo”, a l’Estat s’ocupava l’oci de la gent “con ‘culturas’ inexplicadas, descontextualizadas” (“Nos quieren dar cultura”, publicat a Mundo Obrero el 8 de desembre de 1977). El poble era alienat com a receptor de la cultura i sotmès a l’alfabetització d’uns mitjans de comunicació de masses als quals Vázquez ja havia dedicat el primer dels seus assajos (Informe sobre la información, del 1963). Paral·lelament, a parer seu, la creació cultural es trobava arraconada entre dues barbàries: la barbàrie sofisticada de la burgesia, que ja no necessitava uns artistes tendents a la provocació innòcua i a la descomposició repetitiva, i la barbàrie prefabricada de la doctrina teledirigida a la cultura de masses (“El compromiso político del escritor”, publicat a Mundo Obrero el 2 de març de 1977). L’autor va saber detectar uns mals que s’han cronificat fins a definir les nostres insuficiències i deficiències, les nostres bretxes i tares culturals.
I no només les va escodrinyar, sinó que va saber reutilitzar-les com l’argamassa d’una obra poètica fragmentària i calidoscòpica, construïda i desconstruïda amb versos trencats com piulades de Twitter i parracs de sentències hipertextuals. Amb una poètica basada en la memòria i el desig, és a dir, en la derrota i l’esperança.
Als peus de la història
Vázquez Montalbán es va definir sempre com a poeta, tot i que, com és ben sabut, el reconeixement li va arribar per la seva faceta de periodista i narrador, especialment per la sèrie de novel·les del detectiu Pepe Carvalho. Un treball com Mezclando memoria y deseo. La poesía de Manuel Vázquez Montalbán (1963-2003) (Pre-textos, 2020), sorgit de la investigació doctoral de Sergio García García, torna a reivindicar i exposa amb erudició l’originalitat d’una proposta lírica que va servir de baula generacional, capaç d’unir els valors i l’empenta de la poesia social amb l’esclat de les formes experimentals del pop i l’avantguarda.
Tal com recorda García García, Vázquez Montalbán va ser inclòs a l’antologia de Josep Maria Castellet (Nueve novísimos poetas españoles, del 1970), però en tot moment es va voler diferenciar dels altres novísimos i reivindicar el seu mestissatge cultural real, i no un mestissatge mitòman i lúdic (o sigui: esnob). L’obra narrativa en general i poètica en particular de Vázquez Montalbán ve contextualitzada en el “país de la infància” de l’escriptor, al barri del Pedró de Barcelona (abans barri xino, actual barri del Raval). És allà on el poeta va créixer i es va formar amb la subcultura obrera i perdedora de la guerra civil, amb els mitjans de masses i el carrer, amb les cançons de les cupletistes i les idees redemptores, i allà prengué consciència dels intents d’“extirpació” cultural aplicats sobre la seva classe social. Afegiríem que la banalitat d’aquestes estratègies d’erradicació de la memòria històrica, d’enterrament dels referents obrers i subculturals, ha continuat al barri fins avui mateix, amb el menysteniment de les cases-fàbrica, la monumentalització insubstancial (aquella escultura del gat gegant de l’escultor Botero, a la rambla del Raval), la turistificació asfixiant de l’àrea urbana. Això es pot comprovar precisament a la plaça que duu el nom de l’escriptor: un racó sense encant situat entre les oficines del sindicat UGT i un hotel de cinc estrelles, un espai que pretenia ser un homenatge a un veí il·lustre, però ha resultat un lloc entre contradictori i denigrant.
Tornem a l’assaig sobre la poesia de Vázquez Montalbán: García García hi explica la doble faceta dels versos montalbanians, com a experiment formal i com a memòria personal, col·lectiva i històrica, en un artefacte que s’activa mitjançant la tècnica del collage. Aquesta tècnica de parracs i jocs, d’espetecs i fogonades, brilla especialment en el cicle Memoria y deseo, que compta amb poemes esplèndids com Coplas a la muerte de mi tía Daniela, de l’any 1973. Empès pel remordiment, a Coplas el poeta descriu els records com uns “inútiles vicios sentimentales” i tanmateix copsa amb tendresa la figura de la seva bestia: “ilustre fregona / mala lengua / cigarra / en el pobre hormiguero / proletario / de la España de charanga / y pandereta/ (…) no hablan de ella / las crónicas humanas / las lápidas / las estelas / las columnas / ni las nostalgias / de los hijos que no tuvo”. La tía Daniela va viure de manera pobra i anònima, revictimitzada sota la dictadura i a l’ombra dels grans esdeveniments, entre la vaga de La Canadenca, la Guerra Civil espanyola, el llançament de l’Sputnik i la penetració del capitalisme. Va morir amb pena i sense glòria, ningú no li dedicà una escultura, un bust o una estàtua eqüestre. El seu únic monument és aquest poema corprenedor.
