Durant les últimes dècades del segle XIX i les primeres del XX sorgeix el naturisme, una perspectiva vital, però també un vessant polític i social que es fonamentava en la creença d’un ordre natural, en la necessitat de retornar i estar en harmonia amb aquest, prenent l’individu com a punt de partida. El naturisme naix com a una eina per conscienciar i fer front al que anomenaven l’industrialisme immoral que, ja en aquell moment, començava a generar una dependència consumista a través de l’artificialitat.
Les persones naturistes defensaven que l’industrialisme immoral era el causant directe i únic de la destrucció de la naturalesa, però també de la decadència de la humanitat. D’aquesta forma, l’allunyament de l’ordre natural trencava amb l’equilibri mantenidor de la vida i, conseqüentment, es perdien valors com la solidaritat, la sinceritat, la humilitat, la justícia o la tolerància. Així doncs, el naturisme considerava que aquest desarrelament de l’ordre natural, en molts casos anomenat progrés, era el causant de les guerres, les epidèmies o el que ara coneixem com a desastres ecològics. No obstant això, cal remarcar que el naturisme no es trobava en contra del progrés ni del desenvolupament científic. El que criticava fermament era aquest fals progrés que destrueix l’entorn i els valors com a humanitat amb una intenció merament acumulativa.
El naturisme no es trobava en contra del progrés ni del desenvolupament científic. El que criticava fermament era aquest fals progrés que destrueix l’entorn i els valors com a humanitat
Per contrarestar aquest desequilibri vital, que s’ha vist accentuat amb el pas del temps, els i les naturistes plantejaven diferents vies d’actuació. Per un costat, el vegetarianisme, que defensaven amb exemples fisiològics, com la forma de la dentadura, la llargària de l’estómac o la facilitat per digerir les proteïnes vegetals abans que les animals; però, també amb arguments de caràcter moral o filosòfic, com que totes provenim de la família animal o que menjar carn atempta contra la llei natural de vetllar per la vida. Per altre costat, el nudisme físic, que permetia un contacte més directe amb la natura, així com frenar la sexualització constant dels nostres cossos, causada per la seua ocultació. No obstant això, el nudisme físic era un pont cap al nudisme moral o psicològic, és a dir, per a l’alliberament de tots aquells prejudicis, que ens separen d’un concepte de fraternitat com a humanitat i com a éssers en un context natural.
Tot i que les vies que més destacaven són les anteriorment esmentades, també cal remarcar la importància que va tenir l’oci lliure de vicis i artificis en espais naturals, així com el culte al cos, alliberant-lo de tot allò que és nociu, com el tabac, l’alcohol, el cafè o el sucre, i potenciant totes les seues capacitats físiques i intel·lectuals a través de l’esport, la higiene, l’escriptura i el pensament crític. Malgrat compartir aquestes vies bàsiques d’actuació, el naturisme tenia diferents perspectives respecte als orígens del món, el paper humà dins de la societat capitalista, així com el grau d’importància del vegetarianisme o la nuesa. Es plantejaven cinc vessants principals dins d’aquest moviment: el vegetarianisme naturista, la trofologia, el vegetarianisme social, el nudisme o la lliure cultura, i el naturisme llibertari o integral. Pel que fa a les tres primeres, tenien com a objectiu principal crear colònies allunyades de la societat, ja que entenien que aquesta era la causant de la corrupció de les persones. Aquests vessants defensaven la bondat, que per naturalesa consideraven innata als éssers humans, de forma que el seu camí era l’aïllament social més que la reivindicació.
El nudisme físic era entès com a un camí cap a l’autèntic nudisme, el nudisme moral o psicològic, aquell lliure de convencionalismes, obert a una humanitat fraternal i equitativa
Pel que fa al nudisme o lliure cultura, tal com indica el seu nom, se centrava en el nudisme, considerat l’estat natural de la humanitat. El nudisme físic era entès com a un camí cap a l’autèntic nudisme, el nudisme moral o psicològic, aquell lliure de convencionalismes, obert a una humanitat fraternal i equitativa. Per últim, es troba el naturisme llibertari o integral, que va tenir una gran presència al nostre territori, i que complementava les idees i valors anarquistes amb les naturistes. En aquest sentit, als plantejaments anteriorment esmentats, s’afegia la reivindicació i transformació social per mitjà de la generació d’un pensament integral que alliberaria les persones dels artificis i injustícies generades pel capital. Així doncs, aquest vessant considerava que el naturisme i l’anarquisme són inherents, ja que no es pot viure lliurement sense una ment i un cos sa, així com no pot existir un retrobament amb l’ordre natural fins que no hi haja un alliberament global de les imposicions polítiques i socials.
El llegat de les dones naturistes
Les diferents idees naturistes es van poder difondre a través de revistes divulgatives com La Revista Blanca (1898-1905/1923-1936), Iniciales (1929-1937) o Helios (1916-1939). En aquestes, s’exposaven plantejaments com el control de la natalitat i el neomalthusianisme, la importància de la higiene, i el valor de ser conseqüent amb les conviccions pròpies. A més de poder fer arribar aquestes reflexions a un gran nombre de persones, també era una ferramenta fonamental per crear xarxes entre els i les naturistes de tot el país. Les idees naturistes també es van difondre de forma pràctica a través de jornades i eixides als espais naturals que oferien els diferents entorns. Un exemple significatiu del moviment naturista al territori el trobem a Alcoi (l’Alcoià). Aquesta ciutat, a finals del segle XIX i principis del XX, tenia una forta càrrega industrial. Com a conseqüència, una gran quantitat d’obrers i obreres es veien obligades a treballar en condicions perilloses per a la salut, amb jornades de dotze a catorze hores diàries i amb el diumenge com a únic dia festiu. A més a més, hi havia una gran manca de salubritat als domicilis, a les escoles i als comerços.
Les idees naturistes també es van difondre de forma pràctica a través de jornades i eixides als espais naturals que oferien els diferents entorns. Un exemple significatiu del moviment naturista al territori el trobem a Alcoi
És en aquest context quan, en la primera dècada del segle XX, un grup de joves obrers comença a reunir-se per realitzar excursions, practicar esport i preparar menjar vegetarià. A poc a poc, van augmentant el nombre de persones participants i decideixen, el 1919, fundar el Cercle Instructiu i Naturista, que més tard passà a anomenar-se Societat Naturista Cultura (SNC), i que va reunir més de cent joves d’ambdós sexes. En aquest grup, es reunien naturistes de diferents vessants, sent molt patent la presència dels naturistes llibertaris, fins al punt que les autoritats assenyalaren i reprimiren l’agrupació.
Les tensions entre les diferents tendències naturistes van continuar augmentant durant la Segona República i van provocar que el 1936 es dividiren en dos grups. A més a més, l’esclat de la Guerra Civil (1936-1939) provocà una gran disminució de totes les activitats polítiques i socials, incloses les naturistes. No obstant això, el 1937, el naturisme llibertari va fundar la Societat Naturista (SN), que es va establir en un xalet expropiat que anomenaren Villa Luz i que comptava amb gimnàs, biblioteca i dutxes comunes. Així mateix, atenent les necessitats del context bèl·lic, la SN va constituir una cooperativa d’abastiment per poder proveir d’articles de primera necessitat i que va coordinar-se amb el Comitè d’Abastiments de La Vila.
D’altra banda, cal remarcar la importància de la revista Generación Consciente, fundada en Alcoi en 1923 i que tractava temes diversos com la història, l’educació, la literatura, els coneixements mèdics i científics o la qüestió sexual. Des d’aquest últim punt, defensaven la importància d’una educació sexual que poguera desvincular la sexualitat de la reproducció, apel·lant a una maternitat conscient i desitjada. Aquesta mentalitat no només alliberava la dona del seu rol exclusiu de mare, sinó que també era imprescindible per l’alliberament de tot el proletariat. Al mateix temps, aquesta revista comptava amb una biblioteca eclèctica que venia i distribuïa els llibres a través de les seues publicacions. A més a més, també va funcionar com a editorial, divulgant les seues pròpies col·leccions.
Una de les escriptores habituals d’aquesta revista va ser la naturista, anarquista i mestra Antonia Maymón. Els seus plantejaments pacifistes i les seues accions dins del Comité Nacional contra la Guerra del Marroc van provocar el seu empresonament
Una de les escriptores habituals d’aquesta revista va ser la naturista, anarquista i mestra Antonia Maymón. Els seus plantejaments pacifistes i les seues accions dins del Comité Nacional contra la Guerra del Marroc van provocar el seu empresonament i posterior exili a França en 1911. Quan va tornar, el 1925, es dedicà enèrgicament al seu treball com a mestra en diferents escoles d’arreu del país, entre elles en la Vila Joiosa (Marina Baixa) i en Beniaján (Múrcia), on va crear la seua pròpia escola. Va ser una dona de fermes conviccions que defensava la pedagogia racionalista, és a dir, la llibertat de pensament, l’aprenentatge a través de l’experimentació, el contacte amb la natura i la coeducació. A més a més, va ser una gran divulgadora del pensament naturista llibertari, al qual qualificava de l’únic vàlid per aconseguir la veritable transformació social.
Una altra dona que va dedicar la seua vida al naturisme i a l’educació és Paquita Sanchis Ferrer. Exercí com a professora en Pina (l’Alt Palància), en Llíria (Camp de Túria) i també en València, en una escola per a xiquets i xiquetes refugiades, en l’any 1936. La seua pedagogia estava basada en el naturisme, la cooperació, l’autonomia personal i el lliure pensament. D’aquesta forma, amb les seues estudiants realitzava excursions periòdiques al camp, els ensenyava higiene bàsica i fomentava l’ajuda mútua entre companyes. Simultàniament, militava en la Federació de Treballadors de l’Ensenyament (FETE-UGT), sindicat en què va ser la primera dona afiliada; i més tard, en Esquerra Republicana, demostrant amb aquesta doble militància la seua conformitat amb la Segona República. També va ser la primera dona a exercir un càrrec, el de bibliotecària, en la Societat Naturista de València. En finalitzar la guerra, va ser condemnada a sis anys de presó, dels quals només va complir un any i huit mesos. La condemna va incloure també la prohibició de donar classe, no podent tornar a exercir la seua professió fins que va tenir 68 anys.
Després d’aquest recorregut, el naturisme ha evolucionat fins a convertir-se en el que avui es coneix com a ecologisme i, en concret, en l’ecofeminisme, ja que aquest últim centra el seu discurs en els límits de la natura, però també en la importància de cuidar la vida i les relacions interpersonals, és a dir, els valors humans i fraternals dels quals parlaven els i les naturistes. A més a més, l’ecofeminisme i el naturisme integral comparteixen aquesta mirada holística i crítica cap al sistema, que no es troba en altres moviments, majoritàriament fragmentats i centrats en una única lluita. També cal remarcar la importància que van donar les i els naturistes a l’educació, a la transmissió de sabers i pràctiques, com a eina imprescindible de transformació social. Aquesta necessitat educativa des d’una perspectiva integral, pràctica i ecològica és un repte que encara perdura en l’actualitat.
