Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El nostre racisme de cada dia

El microracisme impregna les experiències diàries de moltes minories racialitzades a Catalunya, tot i que el relat social imperant sol negar-ne o minimitzar-ne l'existència. Arran de les protestes per la mort de Georges Floyd als Estats Units, les persones que pateixen estigmes racials a casa nostra, en especial les afrodescendents, alcen la veu contra el discurs hegemònic segons el qual l'estigma contra aquest perfil ètnic és més propi d'altres llocs del món i mostren amb multitud d'exemples que és ben present en la seva vida quotidiana

Amy Doumbia, María Baldé i Jenny Effah, tres joves catalanes afrodescendents a la plaça de Sant Jaume de Barcelona / Jaume Herrero

Al mig de la plaça Sant Jaume de Barcelona, l’Amy, la Jenny i la Maria comencen a parlar del racisme que han experimentat al llarg dels seus vint-i-pocs anys. Estan rodejades de milers de persones que protesten contra el racisme i en suport de les manifestacions als Estats Units després de la mort de George Floyd. Només una pregunta, i les tres engeguen a parlar durant quaranta minuts sense quasi aturar-se, confirmant les discriminacions al carrer, comentaris sobre el seu color de pell a l’escola o els estereotips que veuen a les televisions. La majoria de les seves experiències no serien considerades com a delicte d’odi, però sí un racisme subtil que impregna el dia a dia de les nostres societats de majoria blanca vers les minories racialitzades.

“El que més ens dol és que ens diguin ‘torna al teu país’, com si no fóssim d’aquí”, diu Amy Doumbia, de 22 anys, “però en molts casos són comentaris o actituds els perpetradors de les quals no en són conscients”. Des de gent que s’aixeca del seu costat quan s’asseuen al metro, professorat i companyes de classe que sempre es giraven cap a elles quan tocava estudiar el continent africà o un dels seus països, fins als comentaris sobre els seus llavis i altres trets físics o el policia que els demana el NIE –el document d’identitat per a residents estrangers– en lloc del DNI.

“Al principi no en feia cas”, continua Doumbia, “però tens un sentiment d’impotència. Ho pateixes durant anys i al final no pots més”. Les pancartes inunden la plaça Sant Jaume: fotografies de George Floyd, mort a mans de policies a Minneapolis quan estava emmanillat, de les protestes que s’han estès per tots els Estats Units i que van tenir el seu apogeu durant els primers dies de juny, o els noms d’Idrissa Diallo i Aramis Manukyan, morts sota detenció en els centres d’internament d’estrangers. En una altra pancarta es llegeix, en anglès, una frase d’Angela Davis, l’activista política afroamericana: “No accepto més les coses que no puc canviar”.

“Sentim impotència”, diu Laia Muñoz Bover, portaveu de la CNAAE, “des de la persona que ha de portar el cabell llis i no afro perquè està mal vist fins al fet que et canviïn d’idioma perquè se sorprenen que el parlis tan bé”

La manifestació estava convocada per la Comunitat Negra d’Africans i Afrodescendents a Espanya (CNAAE) amb suport d’altres entitats a desenes de ciutats de tot l’Estat espanyol. Com a molts altres països, aquestes protestes i mobilitzacions van anar a rebuf del moviment massiu generat als Estats Units. Però les experiències i les demandes de les manifestants a Barcelona, entre els dos edificis institucionals més rellevants de la ciutat, tenien un component local. Totes elles, sense excepció, deien haver patit discriminacions aquí, a casa nostra, pel color de la seva pell.

“Qualsevol persona que digui que aquí no hi ha racisme, s’equivoca”, diu Miquel Àngel Essomba, antic portaveu de SOS Racisme. “És una qüestió estructural”. Per a les poblacions nadiues és difícil de visualitzar l’extensió del racisme que existeix a nivell social i individual, però les minories racialitzades ho pateixen en el dia a dia. “Sentim impotència”, diu Laia Muñoz Bover, portaveu de la CNAAE, “des de la persona que ha de portar el cabell llis i no afro perquè està mal vist fins al fet que et canviïn d’idioma perquè se sorprenen que el parlis tan bé” tot i haver nascut aquí. Són aquestes interaccions del dia a dia, aquests missatges no obertament discriminatoris amb intenció de denigrar l’altra persona, els més comuns i els més estesos. Uns actes d’agressió comparables als micromasclismes, però l’equilibri demogràfic i la conscienciació fan que les discriminacions de gènere siguin més visibles.

Concentració antiracista a Barcelona en memòria de la mort de George Floyd a la plaça Sant Jaume de Barcelona |Victor Serri

 

Hi ha qui en diu microracismes, altres prefereixen el terme racisme subtil. Són microagressions “intencionades o no intencionades que comuniquen menyspreus racials negatius o hostils cap a la gent racialitzada”, segons la definició d’un equip de la Universitat de Columbia dels Estats Units que ha treballat aquesta qüestió. “Quasi totes les trobades interracials són propenses a les microagressions“. Si bé la història dels Estats Units en qüestions racials és única a aquell país, a Catalunya, diuen les persones que reben aquest tipus de discriminacions subtils, existeix una invisibilització del problema, i consegüentment una manca de protocols i conscienciació en les institucions i el conjunt de la societat.

D’exemples, n’hi ha molts. Categoritzats en tres grups, l’estudi ho separa en microassaltsmicroinsults i microinvalidació. La primera categoria es refereix a la utilització de denominadors que facin referència a la qüestió racial. “No entenc per què la gent s’atorga el dret a dir-me ‘negre'”, diu Jenny Effah, que treballa d’auxiliar d’infermeria. També estudia a Tarragona i cada any busca pis mesos abans que comenci el curs perquè sap el que costa. “Un cop em van dir que no volien estrangers perquè deixen molta olor al cuinar”. La repetició constant d’aquest i d’altres termes, en un marc de discriminació més ampli, crea una forta càrrega mental en la persona que la pateix.

“Un cop em van dir que no volien estrangers perquè deixen molta olor al cuinar”, explica Jenny Effah, auxiliar d’infermeria i estudiant

Els microinsults, molts cops ignorats per les seves autores, traslladen missatges grollers o insensibles que clarament transmeten un missatge discriminatori a la receptora. Eliseo Loye ara té 21 anys, però recorda perfectament com a l’escola els seus professors se sorprenien que tingués molt bones notes. “No és el que esperaven, perquè soc negre”. L’última categoria seria la de la microinvalidació, en la qual l’interlocutor nega l’existència del racisme en les experiències pròpies de les persones racialitzades o desconeix per complet com les estructures i el pensament racistes sobre els quals s’ha construït la societat influeixen en les seves pròpies percepcions.

Aquesta discriminació de la població afrodescendent és endèmica als Països Catalans i al conjunt de l’Estat espanyol, conclou un informe d’un grup d’experts de les Nacions Unides. “El biaix racial és la realitat que viuen els afrodescendents“, especificava l’informe del 2018. Per exemple, la població negra corre el risc de ser assenyalada 42 cops més només pel seu color de pell. “O entres a un bar i, tal com passes per la porta, veus que algunes persones s’apropen la bossa en veure’t”, diu Maria Baldé, de 22 anys, mentre l’Amy i la Jenny ho confirmen.


Un canvi demogràfic imparable

Voliem posar de manifest que el moviment afrodescendent i africà està organitzat i tenim ganes de sortir al carrer”, explica Laia Muñoz. “Vam sortir per fer visibles totes les qüestions: des de l’existència dels CIE o la situació del personal temporer a Lleida fins a les moltes situacions del dia a dia que patim les persones afrodescendents. Totes les presents a la manifestació hem patit racisme, sense excepció”. Les xarxes socials amplifiquen i visibilitzen les situacions de microagressions que pateix la gent racialitzada davant unes institucions polítiques, comunicatives i socials que van dues passes per darrere dels ràpids canvis demogràfics que ha patit Catalunya des del canvi de mil·lenni: les filles de les migracions de les dues últimes dècades arriben a l’edat adulta mancades de referents.

Des del 1988 fins al 1999, van arribar a Catalunya quasi 90.000 migrants, segons l’Institut Nacional d’Estadística espanyol. En la següent dècada, aquesta xifra es va multiplicar per quasi 17: un milió i mig de migrants van arribar entre l’any 2000 i el 2010. Una gran majoria són provinents del continent americà, i el continent africà és la segona regió del món de provinença, amb més de 200.000 migrants que van arribar en els primers deu anys del mil·leni. Una gran part d’aquestes provenen de països de l’Àfrica subsahariana, com el Senegal o Gàmbia.

Soc catalana i soc negra, i em sento cent vegades menys segura i més discriminada per ser negra que no pas per ser catalana. I si no sou capaços de veure el perquè d’això, sou una part molt gran del problema”, deia un tuit del 31 de maig que es va fer viral, en l’inici de les protestes als Estats Units per la mort de George Floyd.

“La meva parella és blanca”, diu Eliseo Loye, de 21 anys, “i molts cops ens miren malament quan ens agafem de la mà pel carrer”

Aquests microrelats d’experiències s’amplien a diferents espais, com els institucionals. La interacció de l’usuari Madjody amb una funcionària al Registre Civil va acabar de la següent manera: “Estàs casat?”, li pregunta la funcionària amb el seu DNI a la mà. “No”, li respon ell. “Tampoc al teu país?”, li torna a preguntar, encara amb el DNI a la mà, on es llegeix “Barcelona” sota la part que especifica el lloc de naixement. Aquestes situacions, que principalment pateixen les persones racialitzades i especialment les persones africanes i afrodescendents, impacten tant l’àmbit personal com el professional, amb les conseqüències degradants que comporten. “La meva parella és blanca”, diu Eliseo Loye, de 21 anys, “i molts cops ens miren malament quan ens agafem de la mà pel carrer.”

Com respondre a aquestes situacions és una càrrega afegida, diuen les persones que les pateixen. La diferent percepció entre les persones de la majoria blanca i la minoria racialitzada complica la possible interacció i comprensió d’allò que succeeix: als Estats Units, una gran majoria de persones de pell blanca pensen que les discriminacions estan en declivi, que el racisme ja no és significant i que la igualtat s’ha assolit. Al contrari, el 96% de la població afroamericana entrevistada en un estudi afirma haver patit experiències discriminatòries l’any anterior.

“Una vegada tornava de comprar, carregada fins a dalt de bosses, i una veïna, que esperava l’ascensor al portal, em va preguntar si venia a netejar”, explica la reportera de TV3 Beatrice Duodu tot relatant el que va viure un dia quan va entrar al seu portal del pis de l’Eixample barceloní

“Deixa-ho estar” o “no en facis un gra massa” solen ser respostes que reben les persones discriminades a l’hora de comunicar. “Sempre és difícil saber si he de respondre o no”, diu Maria Baldé. La càrrega mental que pateixen les persones discriminades és un aspecte poc valorat davant els actes de microracisme. Si la subtilesa domina aquestes discriminacions, la persona que la pateix no les oblida. “Era intencionat o deliberat? Com he de respondre? Valdrà la pena engegar una discussió en aquest cas?”, expliquen els testimonis a l’informe de la Universitat de Colúmbia.

“Una vegada tornava de comprar, carregada fins a dalt de bosses, i una veïna, que esperava l’ascensor al portal, em va preguntar si venia a netejar”, explica la reportera de TV3 Beatrice Duodu tot relatant el que va viure un dia quan va entrar al seu portal del pis de l’Eixample barceloní. Desconcertada, no va ser després d’analitzar-ho que va entendre com “aquella veïna havia assumit que jo només podia ser en un portal com aquell si venia a fer feines domèstiques”.


La falta de representativitat per a les minories racialitzades


Duodu
 és una de les poques periodistes racialitzades dels mitjans de comunicació a Catalunya. Aquesta manca de representació pot ser problemàtica a l’hora de tractar temes que afecten la creixent població racialitzada, tant per la perspectiva com per quines fonts s’utilitzen. “És fonamental que les persones migrants i racialitzades arribem a les redaccions, de la mateixa manera que el feminisme entén que les redaccions copsades per homes són una xacra i que les dones han de ser-hi, amb nosaltres és el mateix. Cal ampliar la mira”, explicava el periodista d’Eldiario.es Moha Gerehou en un article a Media.cat.

Tot i els esforços per diversificar les redaccions, el lent procés de canviar estructures consolidades comporta situacions com la que es va viure a Els Matins de TV3 durant l’espai de debat sobre el blackface del primer ministre canadenc Justin Trudeau el 2019. El setembre passat, va emergir una fotografia d’un jove Trudeau amb la cara pintada de negre, una acció que a l’Amèrica del Nord té una profunda connotació racista.

Jenny Effah, Amy Doumbia i Maria Baldé a Barcelona |Jaume Herrero

 

David Cirici, escriptor i conductor d’aquella secció específica, i les altres tres tertulianes, conjuntament amb la presentadora, eren persones blanques. Els comentaris, entre riures i la indignació per les crítiques a Trudeau, es va centrar en el “puritanisme” i “l’exageració” al Canadà i als Estats Units, tot esperant que això no es traslladi a casa nostra. “Esperem que aquest fenomen”, afegia Cirici, en referència a les crítiques que va rebre Trudeau, “no s’importi al nostre país”. “En el context cultural de l’època no era problemàtic”, deia Milagros Pérez Oliva, “va esdevenir problemàtic més tard: la idea que pintar-se la cara de negre és un insult és recent”. “No ho copiem”, respon el Cirici, “ja se’n parla massa […], això ho trobo lamentable”. Mentrestant, Jordi Barbeta mencionava, de passada, el conegut com a Negre de Banyoles, el cos desenterrat i dissecat que es va exposar durant dècades al Museu Darder de la capital del Pla de l’Estany com si fos un animal capturat en un safari.

Davant la combinació de tertulianes que opinen de nombroses qüestions sense ser-ne expertes o amb arguments que demostren una manca de reflexió sobre la matèria en qüestió, s’acaben repetint actituds que l’informe de la Universitat de Colúmbia cataloga com a microracismes: la negació de l’existència del racisme. “Sembla que la tesi principal és: el context històric justifica el comportament discriminador”, critica Miquel Àngel Essomba. Des de SOS Racisme, s’adverteix, en aquest cas específic, que “cedir espais a persones que no són enteses en el tema i donar via lliure a la reiteració i al reforç d’estereotips racistes pot tenir conseqüències greus. Tenint en compte que el blackface és un tema sensible i que el públic en vol parlar, el que s’espera d’un programa de la televisió pública és que com a mínim convidi persones competents en la matèria”.

Aquestes visions anquilosades es reprodueixen en els principals mitjans del nostre entorn. Un dia abans de l’emissió del programa, l’escriptora Carme Riera, de 72 anys, va publicar un article a La Vanguardia titulat “Mea Culpa” sobre la mateixa qüestió. Fent mostra d’un sarcasme més indignat que irònic i sense gens d’interès per qüestionar-se, finalitzava l’escrit criticant Trudeau. “Ara no hauria de fer cas als seus assessors d’imatge, que, de ben segur, davant la possibilitat de perdre vots, han cregut que havia d’acceptar la seva errada i demanar excuses, en comptes de no prendre en consideració aquesta oprobiosa i ridícula dictadura insuportable d’allò que molts cretins consideren políticament correcte”.

Mentre aquesta generació baby boomer encara domina els espais comunicatius, les noves generacions exigeixen més protocols antiracistes, començant per les escoles. “No pot ser que un professor et digui que un insult racista ‘és cosa de nens'”, explica Maria Baldé. “Així com hi ha cursos sobre el sexe o el masclisme, també n’hi hauria d’haver sobre el racisme”.

Des de SOS Racisme, s’adverteix que “cedir espais a persones que no són enteses en el tema i donar via lliure a la reiteració i al reforç d’estereotips racistes pot tenir conseqüències greus”

“El debat està desenfocat, perquè ens fixem en els efectes i no en les causes”, explica Miquel Àngel Essomba, ara director de la càtedra d’Educació Comunitària a la UAB. Tot i les mancances, defensa que les institucions educatives han fet un salt qualitatiu molt gran en les dues últimes dècades, i que el professorat està cada cop més preparat per fer front al racisme. La Generalitat va aprovar el decret de l’atenció a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu el 2017 per atendre la diversitat a les escoles. Però el lent desplegament i la manca d’un pressupost específic fan difícil que l’impacte sigui immediat.

Davant dels lents canvis institucionals i socials, els moviments d’afrodescendents i antiracistes intenten aprofitar l’embranzida de les manifestacions de principis de juny. “Fa falta que des de moviments com el nostre hi hagi pressió perquè la gent sigui conscient de la problemàtica”, diu Laia Muñoz Bover. “Però falta voluntat política i falta desig de construir política pública conjuntament amb la societat civil: hi ha la necessitat de fer polítiques amb una mirada antiracista i que tinguin en compte la població afrodescendent“.

Al Parlament de Catalunya, només dues de les 135 diputades són d’origen estranger. Cap d’elles és afrodescendent.