Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El 'fracàs' de la ciència

La pràctica científica es considera avui entre dos pols oposats que convergeixen paradoxalment en una mateixa concepció equivocada de la naturalesa científica: aquells que presos de la immediatesa li atribueixen a la ciència un saber indiscutible i precís, sense comprendre, com deia Hume, que els límits de la ciència són els mateixos límits de les nostres percepcions; i els negacionistes que utilitzen el menyspreu científic com a arma política per alimentar la por i escampar les majors teories conspiranoiques

/ Arxiu

Com succeeix a totes les crisis, hem tornat a necessitar la ciència i el seu coneixement científic. El món, però, cada cop més escèptic i acostumat a respostes urgents, s’esgargamella furiós perquè no hi ha resultats definitius ni certeses absolutes a les quals agafar-se al bell mig del naufragi.

És evident que la ciència no pot prendre el timó de les decisions polítiques; però també és cert que amb el coneixement que podem extreure de la ciència, la política pot calibrar millor la seva deliberació en la presa de decisions en un equilibri entre seguretat i llibertats. Si en nom de la salut prioritzéssim només l’opinió d’experts epidemiòlegs, viròlegs o immunòlegs, aleshores pel bé de la nostra seguretat viuríem confinats en un autoritarisme creixent i captius d’una devastadora i potser definitiva crisi econòmica. Ara bé, si no fos per l’opinió d’aquests experts, el cost de vides humanes seria inassumible per qualsevol estat democràtic.

El repte és sens dubte complex i en aquest sentit incert: no tan sols des del punt de vista de la preferència de drets (afavorir per exemple el dret a la salut per sobre del dret a l’educació, i al contrari), sinó també des de la mateixa perspectiva científica i la percepció social i política que tenim en unes societats cada vegada més tecnocràtiques i tecnologitzades.

Amb el coneixement que podem extreure de la ciència, la política pot calibrar millor la seva deliberació en la presa de decisions en un equilibri entre seguretat i llibertats

Malgrat el que es va aconseguir des de la ciència moderna de finals del segle XVI, passant pel racionalisme metodològic fins a l’empirisme anglès, i després seguint les bases hipotètiques-deductives de Stuart Mill entre altres, la pràctica científica es considera avui entre dos pols oposats que convergeixen paradoxalment en una mateixa concepció equivocada de la naturalesa científica: aquells que presos de la immediatesa li atribueixen a la ciència un saber indiscutible i precís, sense comprendre, com deia Hume, que els límits de la ciència són els mateixos límits de les nostres percepcions; i els negacionistes que utilitzen el menyspreu científic com a arma política per alimentar la por i escampar les majors teories conspiranoiques (i suprimir fons a l’OMS!).

En ambdós casos, cadascú amb la seva visió maximalista, ha sotmès la comunitat científica a una pressió que no sembla bona consellera per a la ciència empírica i que acostuma a resoldre’s precipitadament i en una manca de rigor i sistematicitat en l’elaboració d’hipòtesis i la seva contrastació predictiva. No obstant això -i segurament amb major gravetat-, també han contribuït a desmerèixer el benefici que representen els límits de la ciència juntament amb la nostra capacitat epistemològica pel progrés humà.

Amb aquest judici de valor van sortir recentment diferents titulars com en el diari ABC o El País (després van rectificar), que coincidien a afirmar que les investigacions de l’infectòleg Oriol Mitjà per prevenir la COVID-19 havien resultat un “fracàs”. L’estudi realitzat per l’equip de Mitjà mantenia la hipòtesi que un antimicrobià com la hidroxicloroquina disminuïa el risc d’una possible infecció a persones sanes que havien estat en contacte amb alguna persona infectada.

A la llum de les evidències, la investigació va acabar concloent que no s’havia observat “una diferència significativa entre el percentatge de persones que havien desenvolupat la malaltia entre el grup que va prendre la hidroxicloroquina i els que no”. Pocs dies abans que sortissin els resultats negatius del científic català, es va publicar, des de la Universitat de Minnesota, una investigació similar sobre la hidroxicloroquina amb les mateixes conclusions.

Ara mateix, diversos equips de tot el món estan treballant per trobar una vacuna o un remei per atenuar el virus. I ho faran sempre tenint en compte aquests estudis que no han aconseguit l’objectiu desitjat, però que sense ells, sense la transparència dels seus resultats, no existiria cap altra possibilitat per obrir una nova finestra a l’èxit científic, la suma de molts “fracassos”. O no: perquè allò desconegut i incert, la probabilitat científica i la falsabilitat dels fets poden ser a vegades aquesta frontera impenetrable.

Quan parlem de ciència com un tot generalitzat sense considerar a les ciències particulars i els seus diferents mètodes, tendim a comprometre’ns sobre la idea que el coneixement científic, a diferència de la religió, ens condueix inexorablement a un saber universal i absolut, immutable i definitiu, quan, en realitat, és provisional, sotmesa a revisió permanent davant el dubte raonable: la pura aspiració a la veritat.

Deia el filòsof Lee C. McIntyre -i tota la filosofia de la ciència en general des de Paul Feyerabend- que el mètode científic no existeix. Per a McIntyre és “l’actitud científica” l’única que ens pot ajudar a entendre que allò que distingeix el progrés científic és una “teoria fracassada”. Deixem que els científics s’equivoquin.