Els bous al carrer formen part de l’ADN valencià des de la fundació del nostre Regne. Al segle XIII, Francesc Romer descrivia a la seua Crònica apòcrifa l’entrada del rei Jaume I a la ciutat de València. El 9 d’octubre de 1238, el Conqueridor marxava amb les seues hosts cap a la capital del Túria. En arribar a les muralles de Balansiya, els seus habitants desplegaren una gran senyera amb les quatre barres en senyal de rendició al rei català, i este, sense perdre ni un segon en formalitats, va declarar que farien quatre dies de bous per celebrar tan gran fita.
D’aleshores ençà, el País Valencià i els bous al carrer són un binomi indestriable, ben viu i palpable a cadascuna de les ciutats, pobles i viles que van del Pilar de la Foradada fins a Vinaròs, fins i tot arriben a penetrar a la Catalunya Nova, territori nodrit de migració valenciana. No podem concebre cap festa, major o xicoteta, sense muntar els cadafals i tindre una setmana en què estos nobles animals formen part del divertiment popular.
Centenars de milers de persones s’apropen als recintes taurins amb la sana esperança de veure enganxades i rebolcons o, si hi ha sort, poder gaudir del repunt que la banya d’alguna vaqueta faça a la panxa d’un toreret despistat, esguitant amb sang i fetge, places i carrers o arrebossant amb arena els budells d’algun bufat inconscient. Des de la Federació Darwinista Valenciana de Bous al Carrer, tot i la nostra recent creació, volem ser fedataris de la festa, fent un seguiment constant i acurat del nombre de ferits i morts a tots els pobles i comarques valencianes, amb la humil intenció de contribuir a la millora de l’espectacle i el seu nombre d’incidents, ànima indiscutible de la festa.
L’any passat, comptabilitzàrem tres morts i més de 700 ferits de diversa consideració. Evidentment, enguany volem millorar els registres. Ja ho deia Joan Fuster: “Corregir i augmentar, això és la cultura”.
