Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El passat com a finestra al futur: feminisme i memòria al País Valencià

Les autores, membres del col·lectiu Arada. Eina de feminismes i memòria –que treballa en la divulgació de la història i la memòria feministes–, reflexionen al voltant de la importància de la creació d'arxius feministes que permeten construir una memòria per a conéixer i reconéixer el treball de les dones al llarg de la història i faciliten l'establiment de relacions entre diferents generacions de dones militants

L'any 1976 van nàixer molts col·lectius feministes al País Valencià, entre ells, el Grup de Dones Terra / Arxiu

La memòria, entesa com una forma d’acció política, social i cultural, té un caràcter interpretatiu i relacional amb el passat, alhora que contribueix a la construcció d’identitats. Ens ajuda, per tant, a produir subjectes, relacions i imaginaris socials. La memòria, a més, genera sentiments de reconeixement i identificació fonamentals en la construcció de la subjectivitat individual i col·lectiva. Utilitzar la memòria en treballs feministes crítics implica la renovació de la història en incorporar el punt de vista de gènere a l’anàlisi del passat i permet qüestionar les memòries hegemòniques, així com transformar l’ordre normatiu i opressor de gènere. Açò es deu al fet que és mitjançant la construcció de memòries selectives que es manté un ordre social de gènere imperant. Des del relat oficial s’advoca a recordar sols allò que no trenca amb l’ordre establert.

L’objectiu de la memòria amb perspectiva feminista és qüestionar qui construeix determinades versions del present i del passat, posant especial atenció en des d’on ho fa i amb quina finalitat. És el context androcèntric i patriarcal el que ha construït la relació “home-dona” amb les seues característiques de dominació i jerarquia. La memòria té potencial per a desconstruir-la. La memòria és personal i, per tant, biogràfica, subjectiva i està connectada amb les emocions. Però aquesta elaboració individual de les emocions i dels records es produeix dins de grups, familiars o socials, que construeixen el que Miren Llona ha denominat “comunitats de memòria”. Açò té com a conseqüència que la memòria individual i la memòria col·lectiva es fonen i, per tant, en incidir en la memòria individual estem contribuint a resignificar tant les identitats personals com les col·lectives.

No hem d’entendre el passat com una cosa donada i immutable, sinó com una construcció que emergeix d’un procés de significació i resignificació. Les narracions hegemòniques estableixen una història oficial, que pot ser contestada amb la força de la memòria per a explicar realitats socials diferents. Perquè valorem la memòria com a potencial subversiu i transformador, apreciem la història oral –tantes vegades menyspreada per la historiografia oficial–, ja que permet recuperar narracions, en aquest cas de dones, que havien quedat als marges, oblidades i silenciades. La finalitat última és desestabilitzar l’autoritat del subjecte hegemònic del testimoni –homes blancs, cis, de classe benestant– posant el focus en la memòria col·lectiva de les dones i en les seues diferents experiències d’opressió, lluita i rebel·lió, i així aconseguir la renovació de la història.

“La importància que li donem a la creació d’aquests centres de documentació té relació amb l’actitud de sospita que ens inspiren les institucions oficials de producció de saber, ja que entenem que han ocultat la paraula i l’acció de les dones al llarg de la història”

Per arribar a aquest propòsit resulten clau els arxius de memòria feminista com a centres de documentació que permeten incorporar l’experiència col·lectiva de grups oprimits i silenciats, així com legitimar la seua activitat en el passat i obtenir més reconeixement polític i cultural en el present. En aquesta línia, els arxius feministes tenen un important potencial per a construir una memòria que permeta conéixer i reconéixer el treball de les dones que ens han precedit i, a més, facilitar l’establiment de relacions entre diferents generacions de dones militants. Defensem la construcció d’arxius que recopilen les històries tant dels col·lectius feministes com de dones que no es proclamen feministes, és a dir, les lluites i vivències d’aquelles dones no vinculades directament al moviment feminista però que realitzen en la seua quotidianitat actes d’emancipació i resistència.

Proposem fugir del discurs de l’excepcionalitat i la individualitat de les “grans dones” per a centrar-nos en la memòria col·lectiva que es construeix de l’acció emancipadora de les dones en conjunt. És a dir, es tractaria de motivar la construcció d’arxius històrics des d’una perspectiva feminista que escolten les diferents memòries per tal de reconstruir els seus relats des de l’heterogeneïtat de visions i atenent a les accions quotidianes d’aprenentatge i de lluita. La importància que li donem a la creació d’aquests centres de documentació té relació amb l’actitud de sospita que ens inspiren les institucions oficials de producció de saber, ja que entenem que han ocultat la paraula i l’acció de les dones al llarg de la història, menyspreant el seu protagonisme social, polític i cultural. Per això optem per recollir els testimonis de les dones que han quedat a l’ombra de la història, les vivències i els treballs de les quals no han estat reconeguts per no entrar en l’interés econòmic del sistema.

La història que ens ensenyen de menudes se centra en guerres i disputes de poder, per la qual cosa, a més de transmetre una visió patriarcal, es remarquen la violència i les jerarquies, en detriment de les cures, la creació i l’ajuda mútua; accions que es tracten d’invisibilitzar perquè, majoritàriament, han estat protagonitzades per dones. Pensem que açò no és casual, sinó que es tracta d’una utilització política de la memòria. La història oficial és aquella construïda per les institucions per a legitimar les seues polítiques actuals. Nosaltres considerem que cal donar al present ferramentes que facen possible salvar de l’oblit els assajos revolucionaris fracassats, les víctimes violentades i oblidades o els subjectes històrics oprimits pel poder. Les dones hem patit aquesta forma de fer història. Per això no ens hem pogut identificar amb la història oficial i, per tant, ens manquen referents. No és que les dones no participaren o no tingueren pes en els processos històrics, sinó que foren deliberadament omeses de les narracions oficials creades per homes blancs, cis i de classe social benestant. El motiu és evident: en ser esborrades del relat històric, en privar-nos de memòria i de referents, en ocultar les nostres aportacions, es fa més fàcil la dominació.

“Aquesta forma de recuperar la memòria de les oblidades no és només una eina de reconstrucció i reproducció de sabers, sinó que serveix també com a mecanisme per a teixir xarxa i ens dona l’oportunitat de retrobar-nos amb el nostre passat”

Aquest biaix en el relat de la història oficial, en el qual moltes veus han sigut silenciades, ens ajuda a entendre la importància de crear un espai de trobada i d’intercanvi d’informació, com són els centres de documentació amb perspectiva feminista. Aquesta forma de recuperar la memòria de les oblidades no és només una eina de reconstrucció i reproducció de sabers, sinó que serveix també com a mecanisme per a teixir xarxa, i ens dona l’oportunitat de retrobar-nos amb el nostre passat per a poder entendre el nostre present i mirar cap a un futur on les nostres experiències, vivències i testimonis tinguen cabuda.

Comptem amb alguns exemples d’altres territoris com l’Emakumeen Dokumentazio Zentroa. Maite Albiz (Centre de Documentació de Dones) en Bilbo, que es presenta com un espai de trobada per a conéixer les activitats, els debats i el desenvolupament de les teories feministes. També l’Arxiu Feminista de León, que pretén visibilitzar el moviment feminista de la ciutat des de la dècada de 1970 fins a l’actualitat, així com generar xarxes de suport entre els col·lectius que es troben en actiu en el present, creant espais d’investigació, reflexió i acció conjunta. Pel que fa al País Valencià, trobem l’arxiu Feministas Valencianas, dedicat a la memòria dels feminismes valencians entre 1970 i 1997. Es tracta d’un arxiu digital que recull entrevistes en format audiovisual de diferents protagonistes de la lluita feminista als territoris valencians des de la Transició fins a la celebració de les jornades “Vint anys del moviment feminista al País Valencià” en 1997. Permet conéixer la història, el treball realitzat i els èxits assolits per diverses associacions, col·lectius i organitzacions feministes valencianes, i també observar les seues diferents formes d’organització i actuació. A més, en ser les entrevistades representatives d’èpoques, feminismes i àmbits territorials diferents, l’arxiu ens permet analitzar les seues coincidències i discrepàncies ideològiques.

“Es tracta d’un projecte enfocat al passat i a la preservació de la història, però també útil per al present del feminisme valencià i per al futur de tota la societat”

L’arxiu que estem generant des d’Arada guarda similituds amb els centres de documentació esmentats anteriorment, però també és fruit d’un context i un territori propi i, per tant, té unes característiques concretes. El nostre arxiu recopila la documentació i les accions dels col·lectius feministes que existeixen actualment al País Valencià. Açò genera una gran diversitat de contingut, a més de la visibilització del treball que realitzen els diferents feminismes al nostre territori. L’objectiu és que hi queden recollides les memòries de totes aquestes feministes a través de documentació i entrevistes audiovisuals, deixant així constància del seu pas en la història. Com a conseqüència, és un arxiu que no deixa de créixer a causa del descobriment de col·lectius dels quals no teníem constància, a més del treball constant de molts dels col·lectius amb els quals ja contem. Per tant, aquesta feina arxivística és un procés viu i constant en el temps. És un quefer col·lectiu que no està tancat, continuem treballant per a incloure més col·lectives feministes. A poc a poc anirà creixent fins a donar llum i guardar per al futur la memòria de totes.

També hem establert un segon eix de documentació al voltant del 8-M. Donada la gran importància que va tenir el 8 de març de 2018 –i que s’ha repetit els anys posteriors–, amb una vaga no-mixta i un gran impacte en l’àmbit mediàtic i participatiu, decidirem ampliar l’Arxiu amb un apartat exclusiu del 8-M. Es tracta d’una secció enfocada a les fonts orals, en la qual recollim relats i testimonis individuals, amb la finalitat de plasmar en entrevistes les diferents visions, canvis, tensions i vivències al voltant d’eixe dia.

L’arxiu d’Arada no només tracta de preservar la memòria feminista, sinó també de crear una plataforma d’unió del moviment feminista al País Valencià i un punt d’informació per al públic ampli. Volem que la memòria feminista del nostre territori puga arribar a totes aquelles persones que desitgen conéixer-la. Però també l’entenem com un espai per a generar xarxes d’afinitat i de trobada que ens permeten una major consciència col·lectiva i individual. Per això, actualment estem treballant en la creació d’un web que permetrà una major accessibilitat a tota aquesta documentació. Fent un clic, accedirem al llistat i la documentació d’una gran part dels col·lectius feministes del País Valencià. Serà una eina per a conéixer el moviment feminista i la força que ha adquirit al llarg dels últims anys. En definitiva, es tracta d’un projecte enfocat al passat i a la preservació de la història, però també útil per al present del feminisme valencià i per al futur de tota la societat.