Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El Pla Nacional Integrat d'Energia i Clima, un pla necessari, però molt millorable

L'autor, químic especialitzat en educació i sanitat ambiental i coportaveu de La Ribera en bici-Ecologistes en Acció, reflexiona al voltant de la necessitat de modificar el Pla Nacional Integrat d'Energia i Clima (PNIEC), amb què el Govern espanyol pretén aprovar diverses mesures per fer front a l'emergència climàtica. Des del seu punt de vista, per tal de frenar el canvi climàtic, són necessàries polítiques més eficaces, com el tancament de les centrals nuclears, l'autoconsum d'energia renovable o un canvi del model de transport per prioritzar les vianants i les ciclistes

Manifestació pel tancament de la central nuclear de Cofrents / Arxiu

El Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima (PNIEC) es troba en la fase d’Avaluació Ambiental Estratègica (AAE) i serà clau per a enfrontar-nos a l’emergència climàtica durant el període crític de 2021 a 2030. Es proposa invertir uns 240.000 milions d’euros durant aquesta dècada, el 20% públics i el 80% privats; augmentar el PIB uns 22.000 milions cada any i crear al voltant de 300.000 ocupacions netes.

El PNIEC és necessari, però resulta insuficient i conté mancances que han de corregir-se, si realment volem resoldre l’emergència climàtica que ens amenaça a tots, especialment ací, on patim una erosió-desertificació galopant i fenòmens meteorològics extrems cada vegada més destructius. Els apartats que afecten directament al medi ambient encara poden i deuen corregir-se en aquesta fase, perquè l’AAE ha de vetllar per la seua protecció. Des de La Ribera en Bici-Ecologistes en Acció hem presentat les següents observacions/propostes i vos animem a presentar-ne més, ara que encara es pot, per a millorar i fer més sostenible el PNIEC.

 

Descarbonització

Per al 2030, el PNIEC es planteja reduir només un 23% les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH), la qual cosa resulta absolutament insuficient, segons l’últim informe del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), que calcula reduccions del 7,6% anual per a no superar l’augment d’1,5 graus en les temperatures globals. De manera que la reducció total fins al 2030 ha de ser del 55%, més de la meitat. Seguint tal recomanació, la Unió Europea es planteja també aquesta reducció per al mateix període. Més del doble del que projecta reduir el PNIEC.

“Durant aquest segle ja hem patit episodis climàtics extrems amplificats per l’escalfament global, que només amb una pujada mitjana d’un grau o menys han provocat milers de morts –13.000 durant l’onada de calor de 2003–”

No oblidem que Espanya és un dels països més amenaçats per la desertificació i l’escalfament climàtic i que pujades per sobre dels tres graus, a les quals ens abocarien els insuficients objectius del PNIEC, resultarien absolutament catastròfiques per als nostres ecosistemes naturals, agrícoles i urbans. De fet, durant aquest segle ja hem patit episodis climàtics extrems amplificats per l’escalfament global, que només amb una pujada mitjana d’un grau o menys han provocat milers de morts –13.000 durant l’onada de calor de 2003–, milers de milions de pèrdues econòmiques durant els últims temporals i inundacions –danys en habitatges, infraestructures, collites…–, i noves plagues –mosca negra, mosquit tigre, vespa asiàtica… I el futur pròxim es presenta realment catastròfic si no ho remeiem.

L’horitzó vàlid és el 2030, perquè el 2050 es queda massa lluny i de res serviran les promeses de reduir el 100% de GEH per al 2050, si entre els anys 2021 i 2030, seguim emetent quantitats excessives, perquè les temperatures pujaran per sobre dels dos i tres graus i probablement s’acceleraran de forma irreversible a partir de 2030, a causa de fenòmens com la disminució de l’albedo per la fusió de gels i neus –la qual cosa augmentarà l’absorció d’energia solar i elevarà més les temperatures–, la fusió parcial de la tundra –amb alliberament de metà, que és unes 25 voltes més absorbent d’energia solar que el CO2– i d’altres fenòmens globals. Per tant, el PNIEC ha de ser molt més ambiciós i plantejar-se reduccions en les emissions de GEH del 55% per al 2030, tal com recomana el PNUMA i es planteja la Unió Europea. I l’AAE ha de reclamar-ho, si realment vol defensar els nostres ecosistemes i la nostra supervivència.

 

Mesures en el transport

Atès que el sector del transport és el primer i principal emissor de gasos d’efecte hivernacle –un 27% en 2018, segons dades del mateix Ministeri–, no sembla raonable que el PNIEC li dedique menys atenció que al sector elèctric, que és responsable d’un 17% de les emissions, un terç menys. Per tant l’AAE hauria de considerar-ho i demanar un apartat específic, ampli i amb mesures efectives per a reduir el transport motoritzat i les seues emissions de GEH. Per exemple, tancar els centres urbans al trànsit motoritzat –exceptuant lògicament carrega-descàrrega i serveis d’emergències– en un termini de dos anys. En el mateix termini, convertir totes les ciutats en ciutats 30 (km/h) o, millor, en ciutats 15 (minuts). No és desgavellat, perquè la velocitat mitjana urbana no supera els 25 km/h i tan sols cal eliminar els perillosos, contaminants i molests accelerades. Anàlogament, completar la xarxa de vies ciclistes urbanes i interurbanes, aprofitant els camins rurals existents que permeten circular amb plena seguretat als usuaris de la bicicleta, el vehicle més respectuós amb les persones i el medi ambient, i ideal per a distàncies curtes o mitjanes; i donar prioritat a vianants i ciclistes en totes les vies urbanes, així com eixamplar el seu espai.

També s’ha de fomentar la bicicleta en els centres educatius (escoles, instituts, universitats…) i fer-la protagonista, al costat dels vianants, de l’educació viària; abaratir el transport públic normal, és a dir, la rodalia, el metro i autobusos urbans; fer un bitllet intermodal, i implantar la gratuïtat per a estudiants, aturats, pensionistes, mestresses de casa i grups desfavorits. Així mateix, són necessàries les campanyes  institucionals per a conscienciar a tota la població, i no s’ha de donar cap subvenció a l’aviació, automoció, AVE…, ni directa –plans Renove, 13 milions d’euros a l’any a Ford, rescats d’autopistes o fàbriques– ni indirecta –no més aeroports, ni ports ni ampliacions ni noves carreteres ni desdoblaments ni més AVE– , estem ja sobresaturats d’infraestructures insostenibles. Tots aquests pressupostos han d’anar a finançar les mesures anteriors de mobilitat sostenible.

“Els cotxes elèctrics no solucionaran els problemes derivats de la hipermobilitat actual, perquè l’electricitat procedeix encara en un 38% de combustibles fòssils, de manera que els cotxes elèctrics, en carregar-se, seguiran emetent GEH i residus radioactius”

D’altra banda, l’AAE ha d’explicar també que els cotxes elèctrics no solucionaran els problemes derivats de la hipermobilitat actual, perquè l’electricitat procedeix encara en un 38% de combustibles fòssils, de manera que els cotxes elèctrics, en carregar-se, seguiran emetent GEH i residus radioactius a través de les centrals productores. No es poden produir bateries per a tants cotxes a la mateixa velocitat que necessitem reduir l’ús dels vehicles de combustió. A més a més, l’extracció dels seus minerals té massa impacte humà i ambiental. Perquè els elèctrics seguirien col·lapsant les ciutats i furtant l’espai a les persones, i perquè resulten caríssims i no s’han de subvencionar, necessitem eixos fons limitats per a desenvolupar la mobilitat sostenible.

Finalment, amb la COVID-19, la transició ecològica i el canvi de model de transport resulten fins i tot més urgents i justificats, perquè el coronavirus va passar als humans per no respectar els ecosistemes ni els animals silvestres i es va propagar per tot el món en sols un parell de mesos, a causa de la hipermobilitat de persones i mercaderies. I encara queden 1,6 milions de virus com aquest o pitjors en els reservoris animals… Per això, l’OMS i altres institucions estan demanant que es prioritze a vianants i ciclistes, dotant-los de més espai –reduint el del cotxe–, especialment a les bicicletes, perquè són les que millor guarden la distància de seguretat de dos metres entre els usuaris. Ara cal passar de les paraules a les lleis i els fets.

 

Eficiència energètica i potència contractada

En l’actual rebut elèctric, el factor de potència contractada resulta massa car, fins a tal punt que per a moltes famílies suposa el 50% o més de la factura abans d’impostos, és a dir, que molta gent paga igual o més per la potència contractada que per l’energia realment consumida, una cosa absurda i absolutament ineficient, perquè desanima d’estalviar electricitat. A més a més, en alguns casos, resulta més car el quilowatt de menor potència que el de major potència contractada.

La xarxa elèctrica està més que amortitzada i el seu manteniment i modernització no necessita tant de recàrrec. Recordem que en 2013 el govern va apujar el preu des dels 21,89 €/kW-any fins als 35,65 €/kw-any, un increment del 63%; i al febrer del 2014 va tornar a apujar-lo un altre 18%, abaratint lleugerament el preu del kWh per a dissimular. Tals apujades van beneficiar unes poques companyies elèctriques i van perjudicar molts milions de consumidors i també l’estalvi energètic, les energies renovables i el medi ambient.

“El preu mitjà del kWh d’electricitat consumida hauria d’escalonar-se, de manera que els qui consumeixen menys paguen menys en proporció, i els qui consumeixen més paguen més en proporció, tal com es fa ja amb el consum d’aigua potable”

De manera que cal rebaixar significativament el preu del kW de potència contractada. I perquè siga més just i eficient, proposem escalonar el seu preu en habitatges domèstics per trams: 11 €/kW-any per a potències inferiors o iguals a 2 kW; 22 €/kW-any entre els 2,01 kW i 4 kW; 44 €/kW-any entre 4,01 i 6 kW; i 88 €/kW-any a partir de 6,01 kW.

Anàlogament, el preu mitjà del kWh d’electricitat consumida hauria d’escalonar-se, de manera que els qui consumeixen menys paguen menys en proporció, i els qui consumeixen més paguen més en proporció, tal com es fa ja amb el consum d’aigua potable. I no solament per als consumidors domèstics, el mateix o semblant hauria de fer-se amb tots els altres tipus de consumidors, empreses, administració, etc. Així sí que s’incentivaria l’estalvi i l’eficiència energètiques, perquè la part principal de la factura recauria en l’energia consumida.

 

Eficiència energètica i il·luminació nocturna

L’AAE també hauria d’incidir sobre la necessitat de regular racionalment la il·luminació nocturna en les nostres ciutats, perquè suposa un balafiament d’electricitat i un mal exemple a la ciutadania, amb la consegüent contaminació en les centrals; i perquè només el 38% de l’electricitat procedeix de renovables, la resta es genera cremant combustibles fòssils i fissionant urani, ambdós processos molt contaminants. També suposa una despesa molt important per als ajuntaments i una contaminació lumínica que amb prou feines ens deixa veure el cel nocturn.

Espanya “és un dels països d’Europa més afectats per la contaminació lumínica i el primer quant a consum de kWh per habitant. Gastava uns 450 milions d’euros a l’any per a la il·luminació dels carrers, ciutats i cases en 2007. En 2012, gasta prop dels 820 milions d’euros a causa de l’augment de la tarifa elèctrica. Mentre que en altres països, com Alemanya, un habitant consumeix 45 kWh, a Espanya es consumeixen 116 kWh per habitant. Segons un estudi de la Comissió, Espanya és el segon país de la UE que menys bombetes de baix consum usa. Andalusia, Comunitat Valenciana, Múrcia, Catalunya, Madrid, Cantàbric-Vall de l’Ebre i l’eix atlàntic (La Corunya-Lisboa) són les àrees contaminades en la Península Ibèrica”.

El PNIEC hauria de plantejar que s’apaguen almenys la meitat dels fanals públics i tots els aparadors a partir de les dotze de la nit a l’hivern i de la una a l’estiu, perquè realment no fan falta i l’estalvi econòmic, energètic i climàtic són grans. A més a més, hauria de prohibir definitivament tots els fanals que perden llum per dalt. I donar un termini de dos anys per a canviar els actuals per altres fotovoltaics i de LED en totes les zones urbanes suficientment assolellades.

 

Mercat interior de l’energia i nuclears

Sí, com afirma el mateix PNIEC, el mercat energètic “ha d’estar centrat en els consumidors i la seua protecció” –entenem que com a persones completes, no solament com a compradors–. Resulta absolutament imprescindible tancar totes les centrals nuclears a curt termini, per la seua manifesta perillositat i accidentabilitat. Recordem els casos de Fukushima, Txernòbil, Harrisburg i fins i tot el de Vandellòs I, que no es va convertir en una altra tragèdia pel valor dels bombers. El termini raonable seria aquesta legislatura com a màxim, no una dècada o més com pretenen les elèctriques i el govern.

“L’AAE, per a protegir el medi ambient i els éssers humans, ha de reclamar el tancament definitiu a curt termini de totes les nuclears, començant per les més velles i propenses a accidents: Almazán, Ascó, Cofrents…”

Els residus nuclears són un altre greu i ineludible problema mediambiental, i ni tan sols existeix encara un magatzem nuclear definitiu, que tampoc és una bona solució perquè no ofereix una seguretat total, sobretot quan haurà de mantenir hermèticament tancats els residus més perillosos durant segles, quelcom pràcticament impossible. Una herència maleïda dels governs i les companyies elèctriques per a les generacions futures.

De manera que l’AAE, per a protegir el medi ambient i els éssers humans, ha de reclamar el tancament definitiu a curt termini de totes les nuclears, començant per les més velles i propenses a accidents: Almazán, Ascó, Cofrents… Tècnicament és possible tancar-les prompte totes, com està fent Alemanya amb les seues –tancarà l’última en 2022–, perquè tenim energia solar de sobra. Amb la informació i la promoció pública adequada, en pocs anys podríem tenir les teulades i terrasses plenes de plaques solars, capaces d’aportar fins a 40.000 megawatts i substituir totes les centrals nuclears i la majoria de les tèrmiques, que haurien de quedar com a simples reforços de les renovables fins que puguem prescindir totalment d’elles.

 

Descarbonització i renovables, biocombustibles

L’AAE ha de rebutjar explícitament l’oli de palma, perquè per a produir-lo es desforesten selves i altres ecosistemes valuosos, la qual cosa augmenta les emissions de CO2 i provoca l’extinció de fauna en perill, com els emblemàtics orangutans. A més a més, la reducció de tals ecosistemes naturals, en posar-nos més en contacte amb els animals silvestres, afavoreix la propagació dels virus que ells contenen, amb les nefastes conseqüències que estem patint ara amb la COVID-19. Ja hi han hagut altres virus animals que ens infectaren, com l’Ébola, SARS, MERS, Nipah…, i en els reservoris animals queden 1,6 milions de virus encara, alguns pitjors que l’actual.

Per tant, per a defensar els ecosistemes i la nostra salut, el PNIEC ha d’assumir que només s’utilitzaran els biocarburants procedents de reciclar els olis usats en l’alimentació, mai l’oli de palma ni similars.

 

Descarbonització i renovables, autoconsum

Per a reduir el percentatge d’electricitat procedent de tèrmiques i nuclears s’ha d’implantar ja, definitivament, l’autoconsum de balanç net per a les energies renovables, fonamentalment la solar, perquè és l’única font primària que tenim de sobra i per tot el país, permetent la injecció d’electricitat domèstica i obligant a les companyies a restar-la de la consumida a la nit, sense complicacions tècniques ni burocràtiques.

Les grans instal·lacions sobre el sòl eliminen la vegetació que pot albergar la terra i que absorbiria CO2, per tant, han de tindre preferència les instal·lacions sobre teulades i terrasses ja construïdes, on l’impacte ambiental resulta nul. No han de subhastar-se tots els megawatts fotovoltaics per a les grans instal·lacions en terra, sinó que han de reservar-se els que es poden instal·lar sobre teulades i terrasses, que han de tenir preferència per la seua innocuïtat mediambiental, perquè democratitzen la producció d’energia i perquè estalvien diners a les famílies en aquests temps de crisi permanent.

“L’Estat hauria d’informar a la població sobre els avantatges de l’energia solar, la més ecològica, econòmica i autòctona font d’energia, per a conscienciar i desenvolupar al màxim l’autoconsum de balanç net”

Potencialment, Espanya podria instal·lar en les teulades d’habitatges, edificis públics i fàbriques al voltant de 40.000 megawatts de potència fotovoltaica per a autoconsum. De fet, en 2019 es van instal·lar 459 megawatts, el doble que l’any anterior i la tendència es manté, perquè el sector ha estat paralitzat durant molts anys pel nefast decret de l’impost al sol i Espanya és ideal per a l’energia solar. Resulta vergonyós que altres països com Alemanya, amb un 30% menys d’intensitat solar, tinguen moltes més instal·lacions d’energia solar que nosaltres.

I açò, pràcticament autofinançat, perquè la fotovoltaica ja resulta més barata que l’electricitat convencional. Encara que, per a accelerar el procés, l’Estat podria obrir línies de crèdit a interès zero i devolució en cinc anys –període en el qual la instal·lació s’amortitza amb l’electricitat estalviada–, per a famílies i menudes i mitjanes empreses. I sobretot, l’Estat hauria d’informar a la població sobre els avantatges de l’energia solar, la més ecològica, econòmica i autòctona font d’energia, per a conscienciar i desenvolupar al màxim l’autoconsum de balanç net.

 

Descarbonització i renovables, edificis públics

En el PNIEC s’hauria d’incloure un Pla d’Autoabastiment Energètic dels Edificis Públics, amb la finalitat de donar exemple, fomentar l’autoconsum, estalviar diners, evitar contaminació i ajudar a resoldre l’emergència climàtica.

Amb aquest pla, a tots els edificis públics que disposen de sostres ben assolellats haurien d’instal·lar-se plaques solars suficients per a autoabastir-se d’electricitat i, si hi ha la possibilitat, també de calor solar. El termini raonable seria d’uns quatre anys, començant el primer amb el 10% dels edificis públics més adequats, el segon any amb un altre 20%, el tercer amb el 30% i el quart amb el 40% restant, o en una altra proporció raonable per a completar el 100% en quatre anys.

La inversió inicial pot ser important, però es recupera amb els diners que s’estalvien amb l’electricitat de la xarxa que eviten consumir. El període de retorn seria d’uns cinc anys i, després, les instal·lacions, que duren més de 25 anys, aporten l’energia de manera gratuïta, suposant un important estalvi econòmic per a l’administració. Seria, per tant, una de les poques inversions públiques que en cinc anys es recupera íntegrament i després segueix donant beneficis econòmics i ecològics. Som el país del Sol, aprofitem-ho!

 

Descarbonització i renovables, àrees forestals

Els incendis forestals generen fins al 25% dels GEH emesos, a més d’erosionar i empobrir el territori. A l’inrevés, la restauració forestal amb espècies autòctones i tècniques de baix impacte, manuals bàsicament, permet absorbir molt de CO2 i enriqueix ecològica i econòmicament el país. Per tant, l’AAE ha de reclamar que el PNIEC fomente la prevenció, vigilància i extinció d’incendis forestals –millor amb equipament aeri propi, no llogat–, amb un bon Pla Nacional de Protecció Forestal, coordinat i consensuat amb les autonomies implicades.

“S’hauria d’engegar un pla de reforestació amb espècies autòctones per a recuperar totes aquelles àrees de la nostra geografia que s’han cremat repetides vegades i estan desertitzant-se a marxes forçades, perquè ja no poden recuperar-se soles”

També s’hauria d’engegar un pla de reforestació amb espècies autòctones per a recuperar totes aquelles àrees de la nostra geografia que s’han cremat repetides vegades i estan desertitzant-se a marxes forçades, perquè ja no poden recuperar-se soles. Les que es recuperen soles cal deixar-les sense tocar-les. L’elaboració i gestió del pla hauria de ser encapçalada per un equip multidisciplinari, amb un pes fonamental dels ecòlegs.

Així mateix, l’AAE ha de reclamar un Pla de Recuperació dels Aiguamolls, perquè els aiguamolls capturen i retenen molt de CO2, són embornals naturals, i actualment bona part de les nostres zones humides està degradada i en perill de desaparèixer per les sequeres, l’aterrament, la construcció, la contaminació, etc.

Aquests plans reduirien els GEH, ajudarien a recuperar ecològicament àmplies zones de la Península que ara estan erosionant-se i permetrien crear centenars de milers de llocs de treball, especialment en les zones rurals, que són les més necessàries per a mantenir la població i evitar el buidatge de l’Espanya interior. Això vindrà molt bé en l’era postcoronavirus, perquè l’atur s’està disparant fins a nivells perillosos.

 

Pressupostos necessaris

Per a engegar aquests plans, com ocorre amb altres propostes anteriors, fan falta importants pressupostos i estem en plena pandèmia, amb un dèficit públic enorme. No obstant això, el govern té accés a fons europeus importants, que ha d’invertir a desenvolupar aquesta economia verda i sostenible, no a rescatar les indústries més contaminants com alguns pretenen. També pot utilitzar les partides existents de dubtosa o nul·la necessitat, com per exemple la compra d’armaments o la construcció de noves infraestructures –aeroports, AVE, autopistes i grans obres, que ja en sobren–, a més d’apujar els impostos a les classes altes, que gaudeixen de reduccions anteriors, i lluitar contra el gran frau fiscal i la corrupció.

I no oblidem que la banca encara no ha retornat els més de 60.000 milions d’euros públics que va rebre per al seu rescat. Així doncs, ja és hora que els tornen, tal com han fet en altres països, on els tornaren amb interessos.