Un jove membre d’una banda arriba a la infame presó ivoriana de “La Maca”, representada com un territori lliure on regnen els presos sota un sistema de castes, jerarquies i rols establerts. El rei de la presó, el malalt Barbanegra, està a punt d’afrontar l’equivalent d’un cop d’estat. Per demorar el procés, convoca una litúrgica nit d’explicació d’històries on el nouvingut assumeix el rol de griot, de joglar. Tant Barbanegra com el jove volen guanyar temps, així que el segon es converteix en una mena de Xahrazad de Les mil i una nits: allarga i mitifica la història del líder de la seva banda, i la connecta amb les confrontacions tribals i les lluites intestines durant la construcció postcolonial del país. I és que la cerca sanguinària del poder, amb ressons shakespearians, està present en els diversos estrats narratius de la proposta.
La narrativa visual emprada pel realitzador Philippe Lacôte remet a les formes estandarditzades del cinema digital global, encara que el ritme sigui més pausat, es deixin respirar les seqüències i no s’abusi dels talls de muntatge. Potser aquest plantejament possibilista ha facilitat que La noche de los reyes hagi estat premiada per festivals i crítics d’arreu del món, des dels EUA a Grècia, passant pel Canadà. També ajuda la referència explícita a títols populars com Ciudad de Dios. El que sí que és distintiu és la història en si mateixa, la manera un xic irracionalista de barrejar memòria, història i mite, amb escapatòries cap a un cert realisme màgic que genera alguna imatge memorable.
