A mesura que s’apropava la data de les eleccions del 18 de febrer a Galícia, aquestes es presentaven més renyides. Així ho indicaven les enquestes i s’intuïa en l’ambient. El Partit Popular (PP), després de tres eleccions seguides amb majoria absoluta governant la Xunta, presentava un projecte aparentment esgotat, entregat en cos i ànima als interessos del nacionalisme espanyol i de Madrid. Així ho reflectia el seu programa i es manifestava al llarg de les seves intervencions i discursos, on Catalunya, Bildu o el fantasma del rupturisme destacaven per sobre de les propostes de millora vers a la societat gallega.
Aquest és un element important, perquè no hem de perdre de vista que les eleccions s’havien de celebrar el pròxim mes de juliol, però el PP va decidir avançar-les aprofitant el debat al voltant de la llei l’amnistia promoguda pel govern central al congrés. Al poc d’anunciar-se el canvi de data de les eleccions, els populars manegaven enquestes que indicaven que un de cada cinc electors verbalitzaven que la llei de l’amnistia els hi faria canviar de papereta i, veient el resultat final, els ha funcionat.
La nova convocatòria va agafar desprevinguda a la majoria dels partits, especialment als partits a l’esquerra del PSOE i a Vox, però no al BNG qui, després de recompondre’s, feia mesos que es presentava com a alternativa real de país i segona força consolidada segons totes les enquestes. En aquest context, el PP aparentment es veia segur de si mateix, però demanava a Vox, residual a Galícia, no presentar-se per no dividir el vot de la dreta. El partit d’Abascal va fer cas omís.
La nova convocatòria va agafar desprevinguda a la majoria dels partits, però no al BNG qui, després de recompondre’s, feia mesos que es presentava com a alternativa real de país
Per a més incertesa, un altre partit es presentava representant la província d’Orense. Democracia Ourensana, una mena de partit independent de característiques trumpistes liderat per l’omnipresent alcalde d’Orense, Gonzalo Pérez Jácome, qui volia ampliar la seva quota de poder com finalment ha estat. A l’esquerra, el vot també es presentava dividit. Després de la davallada de les marees i en plena disputa Sumar-Podemos, tots dos partits van discutir fins al darrer moment i finalment es van presentar per separat, tot i la manca d’unes bases consolidades a cap de les dues marques.
El nou partit de Yolanda Díaz va intentar capitalitzar de nou la força que en el seu dia van tenir les marees, però aquest cop l’estratègia se li va girar en contra i, primer Podemos i després Anova, van rebutjar l’aliança. Els morats presentaven candidatura pròpia i el portaveu d’Anova, Martiño Noriega (exalcalde de Santiago de Compostel·la), va rebutjar anar de número u de Sumar i en un important cop d’efecte va tornar als seus orígens, el BNG, de la mà del líder històric Xosé Manuel Beiras.
Poc després que s’anunciés el canvi de data de les eleccions, Galícia es veia immersa en una nova crisi mediambiental provocada per la pèrdua de sis contenidors amb 26 tones de bosses de pèl·lets de plàstic del Toconao, un vaixell amb bandera de Libèria, a prop de les costes. Mentre això passava i es desconeixia la magnitud del problema, el PP temia que la crisi dels pèl·lets mobilitzés a l’esquerra gallega. De nou Galícia revivia la utilització política d’un greu problema ambiental, a la vegada que el president i candidat del PP a la Xunta,
Alfonso Rueda, es resistia a elevar el nivell d’alerta per la marea dels plàstics, responsabilitzant als ajuntaments i al govern central, mentre que comunitats veïnes com Astúries, ja ho havien fet al poc de detectar els primers pèl·lets a les seves platges. El modus operandi del PP ha estat el mateix que en 2002 amb la crisi del Prestige, de manera que el divendres anterior a les votacions, la Xunta va ingressar un xec de 550 € a més de 7.000 mariscadors afectats per la catàstrofe.
El símptoma dels mitjans i la llengua
Com una mena de mantra, el PP es presentava a les eleccions parlant de Catalunya, fins i tot al seu anunci de campanya Puigdemont era un dels protagonistes. Rueda insistia a demanar una majoria a Galícia per no emular a Catalunya. Els mitjans de comunicació, amb la TVG i la Voz de Galícia al capdavant, obrien parlant de l’amnistia i relegaven altres notícies importants, com la mateixa crisi dels pèl·lets, a un lloc irrellevant.
El PP es presentava a les eleccions parlant de Catalunya, fins i tot al seu anunci de campanya Puigdemont era un dels protagonistes
Amb tot, les enquestes del CIS menys d’un mes abans de la data electoral, semblaven ser un punt d’inflexió i, a banda de posar en dubte la nova majoria del PP, anunciaven que per als gallecs els principals problemes són l’atur, la sanitat, la crisi econòmica i, en quart lloc, el govern de la Xunta. L’espanyolització desmesurada de la direcció del PP no encaixa amb el votant clàssic del partit i un sentiment de greuge front Madrid d’un sector notable de l’electorat gallec podia capitalitzar-se en el BNG.
Una altra protagonista d’aquesta campanya ha estat la llengua. L’estratègia de qui governa la Xunta es basa a atiar el fantasma de l’independentisme amb la imposició de la llengua com a amenaça, mentre que el 23,9% dels nens i nenes d’entre 5 i 14 anys no sap expressar-se en la llengua pròpia de Galícia segons l’IGE (Institut Gallec d’Estadística).
Finalment, els resultats són clars i el vot ocult, que les enquestes situaven al voltant del 30%, ha acabat decantant la balança. El PP es manté fort a Galícia i manté forts també els tentacles d’una coneguda xarxa clientelar. La mateixa Xunta va comunicar per SMS a tot el personal de la sanitat gallega una pujada salarial a dos dies de les eleccions.
Mai una dona, feminista i nacionalista, havia arribat tan lluny, però la majoria del poble no ho ha cregut necessari. En aquesta ocasió, fent referència al mític cantautor gallec Suso Vaamonde i la seva cançó ¡Uha!, la pell de pandeiro feta amb cuir de cacic, després de tant picar, resisteix i continua sense trencar-se.
