Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El problema de l'habitatge a les Balears

La setmana passada i a propòsit de la presentació a Can Planes-Espai d’Art i Cultura del documental Tot inclòs: danys i conseqüències del turisme a les nostres illes comentàvem en una entrevista a Sa Pobla Ràdio sobre turisme, territori i sostenibilitat, quins han estat els factors que han fet esclatar el qüestionament social col·lectiu – encara no suficient, però ja real i cada cop més generalitzat- del turisme a les nostres Illes.

Per una banda, està clar que hi ha la intensificació de l’activitat turística que en els darrers anys s’està produint a tot el món i que, en un context insular, es tradueix en una massificació i saturació evident d’espais i infraestructures. Però concretament, i com a conseqüència d’això primer, consider que hi ha dues qüestions clau que han fet reaccionar una societat obsedida fins ara en voler creure que en aquest territori “vivim del turisme” o pitjor, “gràcies al turisme”, quan en realitat el turisme viu de nosaltres. Per una banda, la precarització de la vida. No només la de les persones que treballen directament al sector de l’hostaleria i que s’ha visibilitzat, una part, gràcies al fenomen de les Kellys, sinó també de la població en general. Una població, fins i tot la que gaudeix d’un lloc de feina, que es troba cada cop més empobrida. I això deriva en el segon dels factors que consider clau en el despertar del qüestionament del relat hegemònic, la dificultat cada vegada creixent de mantenir o accedir a un habitatge. El conflicte entre el dret a un habitatge de les classes no propietàries, i la voluntat de les classes propietàries i grans tenidors de mercantilitzar el seu habitatge o els seus béns immobles sota la lògica de l’acumulació per despossessió -concepte encunyat pel geògraf David Harvey, que consisteix en mètodes d’acumulació per mantenir el sistema capitalista, mercantilitzant àmbits fins aleshores exclosos del mercat, repercutint la crisi de sobreacumulació del capital en els sectors empobrits.

A les Illes, cada cop més persones es troben amb la impossibilitat de pagar un lloguer per poder tenir (accedir o mantenir) un habitatge digne, encara menys per comprar-lo. Cada cop es donen més situacions de desnonaments per lloguer i desplaçaments invisibilitzats

A les Illes, cada cop més persones es troben amb la impossibilitat de pagar un lloguer per poder tenir (accedir o mantenir) un habitatge digne, encara menys per comprar-lo. Cada cop es donen més situacions de desnonaments per lloguer i desplaçaments invisibilitzats, que podrien considerar-se desnonaments però que no s’hi comptabilitzen perquè no tenen obert un procés judicial. O situacions d’infrahabitatge, com el del cas que ha deixat a la llum l’incendi aquesta setmana passada a Eivissa d’un edifici ocupat, on els “okupes” eren treballadors que pagaven un lloguer a la màfia búlgara que explotava l’edifici. L’habitatge ha deixat de ser un dret per convertir-se en un bé per a l’especulació i la mercantilització turística i objecte també de les perverses lògiques obscures de les màfies que s’enriqueixen de les misèries de molts.

I això passa aquí a les Illes, on, ara mateix, construccions de luxe estan sent les protagonistes d’un nou boom immobiliari, en les bosses de sòl que planejaments obsolets, fets durant l’època de la lògica expansionista del duo immobiliari-turístic, deixen ara al millor postor.

Cal desplegar polítiques que ataquin directament les lògiques d’acumulació capitalista, que provoquen una degradació generalitzada de les condicions de vida i la multiplicació de les desigualtats socials

Fons voltor i grans inversors internacionals, sobrevolen els planejaments per veure on hi ha possibilitats de negoci, ja sigui desposseint als actuals inquilins en finques de pisos de barris gentrificats o en procés induït de gentrificació, o en bosses de sòl urbanitzable no desenvolupades fins ara i que no han estat desclassificades per una revisió i adaptació dels planejaments a la realitat i necessitats socials actuals, en molts de municipis de les Illes. I així anam perdent barris i identitats, mentre “el mercat” revaloritza i juga amb les nostres vides, explotant-nos dins el “mercat de treball” per després expulsar-nos i desposseir-nos dels nostres drets bàsics fonamentals, entre els quals i el més greu, accedir a un habitatge digne en la terra, barri, poble o ciutat on tens les teves arrels, els teus vincles, la teva vida.

Davant aquesta situació, i no debades, les formacions polítiques que concorren a les eleccions identifiquen el problema de l’habitatge com una de les principals qüestions a abordar en els seus programes de promeses i proeses electorals, com apuntava una anàlisi feta pel Diari Ara Balears el cap de setmana. Però aquesta qüestió no es resol només fent política d’habitatge, ni amb un decret d’emergència d’habitatge com el que es va aprovar el 2017, ni amb una Llei d’habitatge com l’aprovada el 2018. Són, potser, condició necessària però no suficient, perquè per fer-ho bé cal atènyer a l’arrel del problema. I aquesta és un model econòmic que explota i especula amb el territori i els drets fonamentals bàsics, precaritzant i devastant vides. Cal desplegar polítiques que ataquin directament les lògiques d’acumulació capitalista, que provoquen una degradació generalitzada de les condicions de vida i la multiplicació de les desigualtats socials. I cal fer-ho, atenent els drets fonamentals i les necessitats de les classes més vulnerables i garantint les condicions necessàries perquè tothom pugui viure una vida que valgui la pena ser viscuda, com apunta Amaia Pérez Orozco amb les seves aportacions per a un debat sobre el conflicte capital-vida del seu llibre Subversión feminista de la economía. Tot per fer. Tot per subvertir.