Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El problema dels envasos de plàstic té solució?

Ciutadania i administracions fan esforços per mitigar un problema que no han creat separant els envasos d’un sol ús. Si hi ha materials que un cop separats no vol ningú, l’enfocament adequat seria no posar-los al mercat o garantir la viabilitat econòmica del seu reciclatge

/ Catalina Parra

No podem dir que no n’estàvem avisats. La gestió dels residus de plàstic –i especialment els envasos– és un problema encara irresolt, com mostren les imatges dels plàstics al mar, en abocadors il·legals, abandonats en països asiàtics. En els darrers anys n’hem vist moltes, d’imatges, difoses pels mitjans de comunicació.

Fa unes setmanes, Greenpeace va publicar l’informe Ecoembes miente, segons el qual no s’arriba a reciclar ni el 30% dels envasos de plàstic posats en circulació al mercat espanyol. Dies després de la publicació de l’informe, administracions com la balear corroboren aquestes dades. A les Illes, no s’arriba ni al 20% de plàstic reciclat. Incendis, abocaments il·legals i altres pràctiques mostren les conseqüències d’aquesta mala gestió amb tota la seva cruesa. No sabem què fer-ne, del plàstic que consumim. Com pot ser que, més de vint anys després del primer contenidor groc, la situació sigui aquesta?

Per entendre-ho cal saber de què parlem quan parlem de plàstic. El que coneixem com a plàstic, en realitat són diferents polímers –PET, PEAD, PEBD, PP, PVC–, cadascun dels quals té un procés de reciclatge diferent, uns usos posteriors diferents i no es poden barrejar entre ells a l’hora de reciclar-se. De fet, sovint no es poden barrejar tampoc els formats: pots o ampolles, utilitzats per a contenir líquids, tenen un circuit de recuperació i uns usos diferents als dels mateixos polímers en format làmina. Per acabar-ho d’arrodonir, només els plàstics transparents poden utilitzar-se per a fer nous productes de colors.

Així, quan dipositem un envàs de plàstic al contenidor groc, tot just comença el procés. D’aquí, els envasos es porten a la planta de triatge, on se separen els plàstics segons els diferents polímers, i a vegades també per colors. Els envasos separats s’embalen i se’ls enduen recicladors homologats per Ecoembes. Cada polímer té un reciclador diferent i també està disposat a pagar-ne un preu diferent.

De les 125.000 tones d’envasos de plàstic que s’estima que es posen cada any al mercat català, només un 25% tenen un comprador disposat a pagar-ne un preu

Aquí comença un segon problema. De les 125.000 tones d’envasos de plàstic que s’estima que es posen cada any al mercat català, només un 25% tenen un comprador disposat a pagar-ne un preu un cop s’han separat. Són el PET –teraftalat de polietilè– i el PEAD –polietilè d’alta densitat– els materials utilitzats per a envasar líquids: aigua i refrescos en el cas del PET i productes de neteja en el cas del PEAD.

I és que el plàstic és un material molt barat. Després de ser usat, un plàstic ha de ser de molta qualitat per mantenir el seu valor i poder competir en preu amb el plàstic verge. Una altra raó és que, per qüestions sanitàries i a diferència dels altres materials d’envasament, d’una ampolla de plàstic per a contenir aigua no se’n pot obtenir una ampolla 100% de plàstic reciclat per a contenir aigua. Això en limita els usos i una ampolla de PET normalment es fa servir per a fer fil per a usos tèxtils. És el que es coneix com a infraciclatge –downcycling en anglès–, perquè cada cicle del material perd capacitat d’ús, a diferència dels metalls o el vidre, que es poden reciclar indefinidament.

El 75% del plàstic té un preu negatiu –hem de pagar perquè algú se l’emporti de les plantes de triatge– perquè els seus processos de reciclatge són massa complexos –i cars– o perquè no té mercat. Se l’emporten empreses homologades per Ecoembes, però la seva destinació és incerta. Quan t’han de pagar perquè t’enduguis un material és més fàcil que s’obri la porta a pràctiques com abocaments il·legals, exportacions encobertes, incendis sospitosos…

Ecoembes hauria de ser el primer interessat a corregir aquestes pràctiques, però passa la pilota a les administracions i això pot fer pensar que aquestes pràctiques formen part consubstancial del seu model. La mala praxi afecta els plàstics de menor valor, però són els que permeten l’existència d’una sèrie de productes clau en el model actual de producció, distribució i consum. Derivats làctics, aperitius, pasta fresca, pastisseria industrial, amanides preparades, congelats, plats preparats… difícilment es podrien vendre als supermercats sense plàstic. Quina solució hi ha?

Ciutadania i administracions fan esforços per mitigar un problema que no han creat separant els envasos d’un sol ús. Si hi ha materials que un cop separats no vol ningú, l’enfocament adequat seria no posar-los al mercat o garantir la viabilitat econòmica del seu reciclatge. Si una bossa de patates no la pot reciclar ningú, s’han de redissenyar o pagar prou per poder desenvolupar tecnologies de reciclatge. Però això té un preu i s’haurà de veure si les empreses estan disposades a pagar-lo. Ara, utilitzar plàstic per envasar és barat perquè la major part no es recicla.

I potser el sistema de consum actual només s’aguanta si el plàstic és barat. Fins quan serà així?

Article publicat al número 512 publicación número 512 de la Directa