Era estudiant de medicina quan va conèixer l’Associació de planificació familiar de Barcelona, l’any 1973. Després va militar al grup de Dones per l’Autoconeixement i l’Anticoncepció (DAIA), on va ser vuit anys. Un cop acabada la carrera i tot i que “l’enemic eren els ginecòlegs i la ginecologia”, va decidir-se per aquesta especialitat. “Fer l’especialitat de ginecologia no va ser fàcil. Conviure amb un grup de professionals que es reunien per valorar si una dona es podia fer o no una lligadura de trompes… Era l’època franquista i tot això estava prohibit”, explica. Ha continuat treballant en la defensa del dret al propi cos des de serveis com el primer centre pilot d’interrupció voluntària de l’embaràs per via farmacològica o com a fundadora de Trànsit, la primera unitat d’atenció ginecològica per a persones trans no patologitzant de Catalunya.
Com va néixer Trànsit?
Treballava a l’Institut Català de la Salut (ICS). Arran de la demanda de dues dones trans que no havien sigut ben tractades per professionals vaig contactar amb persones de la comunitat per veure si els podia interessar que la creació d’una consulta per atenció sexual i reproductiva per a persones trans. En aquell moment, el servei concertat a Catalunya per atendre les persones trans era el servei de psiquiatria de l’Hospital Clínic, on hi havia la unitat de trastorns d’identitat de gènere. El boca-orella de la comunitat va fer que s’adrecessin a mi moltes persones generoses, que em van explicar els processos, les dificultats que tenien als serveis de salut i les violències que rebien.
Llavors, el servei era alegal…
Sí, fora d’horari laboral. Vaig pensar que vindrien vint persones cada any i que podria assumir-ho, però després de tres anys ja duia 600 persones. Vaig parlar amb l’ICS i em van donar suport. A més, vaig anar a parlar amb entitats de la comunitat trans, que van decidir crear la plataforma Transforma la salut. A partir d’aquí vam negociar amb el departament i vam tenir sort. A finals de 2016, el conseller Toni Comín va constituir Trànsit com la porta d’entrada de les persones trans al sistema sanitari a Catalunya.
Quin és el vostre model d’atenció?
“Treballem amb la concepció que la condició trans forma part de la diversitat humana”
Treballem amb la concepció que la condició trans forma part de la diversitat humana. No passa res als seus cossos ni a les seves vides, simplement són subjectes de discriminació i violències pel fet de viure en una societat tremendament binària. Les persones trans són expertes en identitat de gènere i ens han donat estratègies, gràcies a l’escolta, que podem donar a les persones que atenem. Hi ha moltes persones trans que no fan un canvi de sexe o de gènere, sinó que cadascuna d’elles té un procés únic, la seva identitat i unes necessitats concretes.
Com acompanyeu les persones en el procés de transició?
Té molt més d’emocional i social que no pas de mèdic. Per això donem importància al contacte entre persones trans, iguals, a l’acompanyament mutu. Hi ha persones que estan molt aïllades, amb molta por, i el fet que contactin amb altres persones trans fa que passin d’aquest estat, que és molt habitual a l’inici, a veure un futur amb prou tranquil·litat. Ens agradaria que no haguessin de venir a un servei de salut, que no s’haguessin d’hormonar, perquè la nostra concepció és que hauríem de treure tots els qualificatius femenins o masculins.
Encara hi ha serveis que tenen aquesta visió patologitzant del fet de ser trans.
Hi ha una part de la població a la qual tampoc els encaixa el nostre model, perquè el fet que un psiquiatre faci una avaluació els dona certesa, fins i tot a l’entorn familiar. Ara, la Unitat de trastorns d’identitat de gènere del Clínic ha passat a dir-se Unitat de gènere, el vocabulari ha canviat molt i allà continuen sent visitades les persones que ja es visitaven i se sentien còmodes.
El model patologitzant és l’imperant al món?
El model imperant és que les persones trans passin per l’avaluació d’un psiquiatre, una avaluació amb un concepte de gènere molt rígid i molt binari, amb la qual cosa exclouen de ser ateses aproximadament a un 10% de les persones que hi acudeixen, perquè els diuen que no tenen la condició de trans. Això és molt greu i està passant a moltes unitats de l’Estat espanyol, a Suècia o al Regne Unit, per exemple. Com a servei públic de salut som dels pocs trans afirmatius.
