La cara i la creu d’una mateixa moneda llueixen entremaliades al llarg del seu recorregut vital. La cara és l’empremta personal que pot passejar amb el cap alt després d’anys de militància enfront d’un establishment castís que no ha aconseguit silenciar-lo. La creu, que tampoc sembla pesar-li en excés, és la que arrossega fa més d’una dècada quan la seva mateixa professió el va intentar proscriure a un futur allunyat dels escenaris. Amb diversos premis i nominacions per la seva tasca tant a la petita com a la gran pantalla (7 vidas, El otro lado de la cama, Días de fútbol i un llarg etcètera), va desaparèixer sense desaparèixer, sempre centrant-se en feines menys mainstream i potser més “de barri”, fins que l’hem pogut tornar a gaudir en un projecte de gran repercussió com ha estat Los favoritos de Midas.
La teva trajectòria no s’entén sense la producció de les arts escèniques com una eina de transformació social. Des de quina perspectiva engegues qualsevol projecte teatral?
“L’art, en aquest cas el teatre, s’ha de comprometre amb el temps històric que li ha tocat viure”
Al llarg dels quinze anys de la companyia Animalario, ara ja desapareguda, sempre vam tenir clar que la creació que ens interessa és la que parla del que veiem al carrer. L’art s’ha de comprometre amb el temps històric que li ha tocat viure i, més enllà de què sigui una eina de combat, segueix marcant la nostra manera d’entendre i abordar el teatre. Després de molts anys de compromís, ens vam atomitzar però sense deixar d’estar implicats en certa manera. Amb Alberto [San Juan] al capdavant del Teatro del Barrio vam fer El Rey, una dura crítica amb la qual vam ser bastant profètics. Com amb la boda de la filla de José María Aznar (Alejandro y Ana, 2003), que vam portar vora quaranta centres socials okupats i desenes de petits municipis.
I això que, aparentment, un entorn rural pot resultar més conservador…
No et pensis. Quan existia la Red Nacional de Teatros vam arribar a anar a pobles minúsculs de províncies com Toledo o Ciudad Real i vam oferir una funció a espais per a 500 persones. I aconseguíem omplir. Aquest vessant del teatre també recull la militància perquè l’entén com una proposta que ha d’arribar a cada racó de l’Estat. Diria que som militants d’un tipus de teatre concret: itinerant, de carrer, de barri.
Estem vivint un moment de regressió de drets i llibertats que s’ha vist agreujat per les mesures aprovades arran de l’esclat de la pandèmia. Com ho vius?
La situació actual ve fortament determinada pel paper dels mitjans de comunicació i per les escenificacions que va dur a terme el govern espanyol amb l’acompanyament de militars a les primeres rodes de premsa de la COVID-19. Aquest discurs bel·licista va generar una sensació de pànic i de terror en moltíssimes persones, la majoria ja grans. És el que va crear aquest escenari bèl·lic necessari per aplicar totes les restriccions que ens han sobrevingut després. Inclús han aconseguit que ens dediquem a assenyalar-nos els uns als altres: que acusem la persona que seu sola a fumar a un banc, la senyora que treu el gos set vegades al dia, els joves que queden per prendre una cervesa… Com afirma Naomi Klein a La doctrina del xoc, s’ha aprofitat aquest succés –que, a sobre, és sanitari i resulta més alarmant–, per retallar totes les llibertats possibles i ocultar el problema real, que havia estat l’onada prèvia de privatitzacions dels serveis assistencials.
Vols dir que ens han espantat i han desviat l’atenció alhora?
Mentre ens preocupàvem d’una rave il·legal, no ens hem hagut de plantejar per què estem vivint aquests col·lapses sanitaris, ni quantes plantes d’hospitals públics s’han tancat darrerament, ni qui ha estat el responsable del deteriorament dels serveis públics, ni a quines polítiques concretes es deu això. Sovint llegim a les xarxes socials testimonis de persones que fa un any que no s’abracen amb el seu pare, i no arribem a reflexionar que això és una atrocitat contrària a qualsevol dret humà. Ho estem obeint tot sense qüestionar.
El toc de queda: pocs exemples més bel·licistes que aquest.
Hi ha mesures que sé que són necessàries i s’han de fer, com pot ser aïllar els positius, però el toc de queda em sembla una mesura del tot gratuïta. No acabo de veure que tancar-nos tothom a les deu de la nit, i a sobre sense tenir bars, resulti efectiu per prevenir els contagis. Per què no puc sortir a passejar jo sol a la nit quan la ciutat és buida? Em preocupa molt quan aixecaran totes aquestes mesures, perquè són una espècie de caramel per a un estat opressor com ho és l’espanyol. Fixa’t en la durada desproporcionada de l’estat d’excepció decretat a França després dels atemptats de París de l’any 2015.
Consideres que existeix una doble vara de mesurar respecte a les mobilitzacions que s’estan autoritzant ara i les que no?
La situació amb el delegat del govern espanyol a Madrid és absolutament vergonyosa, però no sorprenent. Aquí s’han manifestat feixistes, nazis i negacionistes, que venen a ser el mateix, amb tots els permisos, la protecció, l’escolta i l’acompanyament dels cossos i forces de seguretat de l’Estat. Mentre que la resta de mobilitzacions organitzades per entitats d’esquerra, sobretot de l’esquerra anticapitalista, han patit les prohibicions i hem acabat rebent-ne els cops. Però, què se’n pot esperar? Aquests dies hem vist com la fiscal general de l’Estat espanyol, Dolores Delgado, mantenia una reunió amb Eduardo Inda a casa de Baltasar Garzón, cosa que ja havia succeït abans. I això, justament això, és el que és el PSOE. El partit del règim del 78, amb totes les lletres. És evident que el PP és una organització mafiosa, com ja han reconegut diversos jutges, quant al robatori massiu i el lladrocini. Però el PSOE és pura claveguera de l’Estat des del primer dia que Felipe González va assumir el poder.
Has parlat del concepte règim. Et refereixes al del 78? O al del 39 amb una mica de maquillatge?
“Mirem amb certa superioritat l’Amèrica Llatina, però oblidem que Videla va morir a una cel·la”
Al segon, òbviament. Perquè quan va morir el dictador, aquí no es va depurar ningú. Em fa gràcia que sovint mirem amb certa superioritat la realitat de l’Amèrica Llatina, però oblidem que Videla va morir a una cel·la. A l’Estat espanyol no es va fer absolutament res.
Condecoracions.
D’ascensos i de condecoracions, n’hi va haver totes les que vulguis. A policies i guàrdies civils torturadors, a franquistes com Manuel Fraga Iribarne que va morir amb honors d’estat… Durant la transició, no es va depurar cap organisme franquista: ni el Tribunal Suprem, ni el d’Ordre Públic (ara Audiència Nacional espanyola), ni la Policia, ni la Guàrdia Civil, ni l’exèrcit ni la política. El gran diari de la Transició, El País, va estar fundat pel mateix Fraga i per membres de la Falange. I la situació no ha anat a millor. Tenim un ministre de l’Interior que és un autèntic ultradretà i que està implicat en set de les dotze condemnes per tortures que ha dictaminat el Tribunal Europeu de Drets Humans. Ni dimitirà ni ningú el cessarà. Al contrari. Ara que necessitaran molta severitat per reprimir la misèria que ja arrossegàvem del 2008 i de molt abans, saben que necessitaran gent sense escrúpols per contenir la població. I Grande Marlaska és idoni per fer aquesta feina, perquè no en té, d’escrúpols. Estem vivint en un estat postfranquista amb els mateixos mètodes que el franquisme.
Quin paper creus que va jugar la cultura de la movida madrilenya per apuntalar la Transició?
La movida a la que tu et refereixes és la que implicava l’alta burgesia madrilenya en un moviment hedonista, presumptament apolític, d’aquells “ni d’esquerres ni de dretes”, que només pretenia diversió. Va ser un període que es pot arribar a entendre perquè veníem de moltes dècades de foscor i repressió. Però, clar, els qui estaven al capdavant de tot això eren persones acomodades, i en el seu missatge no existia un sol retret o una mínima reflexió sobre el moviment polític que s’estava vivint. Perquè no oblidem que amb Franco mort, aquí es continuaven reprimint i assassinant persones per part de la policia, dels Guerrilleros de Cristo Rey o del Batallón Vasco Español, entre d’altres.
Quina és l’altra movida a la qual, segons tu, no m’estava referint?
La del rock. La movida real massiva, de barri i de classe obrera. Parlem de moviments que van des del rock radical basc fins a grups madrilenys com Leño, Asfalto, Cucharada, o el flamenc rock andalús com Pata Negra, Raimundo i Smash. Tots aquests grups venien de l’obrerisme i tenien un component polític a les lletres molt potent. Aquesta va ser la movida real, la de masses, i la que va ser silenciada perquè no interessava que aparegués als mitjans de comunicació.
Has mencionat l’obrerisme. Tu et consideres classe mitjana?
Hòstia, aquesta pregunta… No ho sé. A veure, jo soc de barri i vinc de classe treballadora, però mai m’ha faltat de res. A sobre, a partir dels 27 anys vaig començar a guanyar molts diners amb el cinema i la televisió. Diguem que sempre m’he buscat la vida, però que continuo tenint un coixí econòmic meu i també familiar.
Refaig la pregunta: Creus que existeix la classe mitjana?
El concepte de la classe mitjana és una estratègia del poder capitalista per atomitzar i dividir la classe treballadora per mitjà de la creació de falses expectatives basades en una premissa totalment irreal, que és que amb el capitalisme, si vols, pots. Ens venen que ets un fracassat quan no t’ho has currat prou, quan no has estudiat prou o quan no has tingut gaire ambició. O quan, com diuen els llibres d’autoajuda, tens un ésser negatiu a dins que no et permet veure-ho tot amb llum i triomfar. Aneu a la merda, home! Han hagut de crear el concepte de classe mitjana com a aspiració intermèdia entre els multimilionaris i els obrers per fer-te creure que no podràs ser ric, però sempre pots gaudir d’una casa a la platja, un parell de vehicles i vacances a París. És una forma de desclassar la gent i, com a estratègia, he de reconèixer que és collonuda.
Per què creus que des de l’òptica espanyola es percep l’independentisme com un moviment lligat a la burgesia?
No hem d’obviar que les cares visibles al front de qualsevol moviment transformador al llarg de la història han estat membres de la burgesia. Reitero: les cares visibles. Podem citar Bakunin, Fidel, Allende, Azaña, Companys, entre molts d’altres. Dit això, s’ha de ser un absolut desconeixedor de la realitat i del procés per afirmar que es tracta d’un moviment burgès. Quan he estat a Catalunya en algun dels moments rellevants del procés et puc assegurar que no he anat a cap manifestació amb burgesos. He anat amb persones de classe obrera pura i dura, comunistes, per més senyes, que apostaven per la independència. Des de l’esquerra, m’agrada pensar que no és una qüestió de nacionalismes, sinó d’ànsies d’independència d’un estat que és una merda. Això sí, s’ha fet amb la connivència de la burgesia catalana que ara s’enduu les mans al cap amb la democràcia espanyola, quan tota la vida han estat col·laborant amb l’Estat.
Et posiciones a favor de la independència?
Amb total sinceritat, he de dir que la independència de Catalunya m’interessa tan poc com la unitat d’Espanya. Ara bé, crec en el dret a l’autodeterminació dels pobles i, si hi ha una majoria del poble català que vol ser independent, em sembla genial. Al principi ho vaig veure molt interessant, perquè podia fer trontollar el pilar fonamental del règim del 78, que és la unitat d’Espanya. De fet, a l’obra El Rey explicàvem que les últimes paraules de Franco a Joan Carles de Borbó abans de morir van ser: “Majestad, la unidad de España”. La independència de Catalunya, sempre comptant amb una organització sindical i de carrer potent, podria ser una oportunitat per obligar la resta de l’Estat a iniciar un procés democratitzador. Em sembla que els polítics catalans que van pilotar el procés –que haurien d’estar al carrer, per cert– van enganyar el poble en certa manera. Es van vestir d’independentistes quan no ho havien estat mai, sobretot CiU.
Què en penses, dels casos d’assetjament que han esclatat a l’Institut del Teatre?
Que l’assetjament ha succeït i continua succeint en les arts escèniques i les escoles de formació. Era un fet que tothom sabíem i que només calia que algú sortís a denunciar-ho. Quan va esclatar el moviment Me too vaig comentar que aquí estava passant exactament el mateix, perquè hi ha molts homes a dins del món del cinema que són uns assetjadors. Però això no es pot denunciar fins que la persona assetjada no dona el consentiment. Ara, havent escoltat els testimonis, veiem que és obvi que es repeteixen els patrons: jo et donaré un paper, tindré una pel·lícula en el futur per a tu, tu veuràs el que fas, perquè jo dirigeixo molt de teatre… El que sí que sorprèn és la reacció absurda de l’Institut en justificar-se dient que havien estat un poc lents a l’hora d’afrontar els fets. Tronca, en quaranta anys no heu estat lents, heu estat uns encobridors. Em sap greu pel patiment que s’ha generat, però estic content que hagi començat a sortir a la llum.
En tots aquests anys, t’has sentit sol?
Sovint. Tot el que m’ha passat va començar quan ens vam posicionar contra la guerra d’Iraq, i la reacció de molts sectors va ser anar en contra del sector de l’espectacle. Pel que sigui, els nostres detractors es van adonar que atacar tot un col·lectiu sencer era complicat i que potser resultava més còmode anar contra una sola persona. Vaig ser dels actors que va continuar traient el cap després del “No a la guerra”, perquè creia fermament en el que estàvem defensant. I no tothom era així d’honest: en aquell moment, molts professionals de l’espectacle es van penjar el cartell contra la invasió d’Iraq per compromís. Al cap de poc temps, durant un acte pel Sàhara, em van preguntar per Orlando Zapata, el pres que va morir a una presó cubana després d’una vaga de fam. El discurs que s’estava difonent aquí és que era un dissident i que el govern cubà l’havia deixat morir, quan això era fals, perquè Orlando era un delinqüent comú. Havia estat diverses vegades a la presó i la darrera condemna s’havia produït després que li obrís el cap a un veí. Aquelles declaracions van arribar a obrir Telediaris amb comentaris com “les inacceptables paraules de l’actor Willy Toledo sobre el cas d’Orlando Zapata”. Així va començar tot l’infern, amb una allau de crítiques i comentaris que em va deixar en xoc durant quatre dies. I sí, em vaig sentir molt sol.
Va ser una mena de linxament de l’era pre-Twitter.
Jo llavors tenia clar que hi havia dues línies vermelles que no es podien passar. En aquells anys eren Cuba i el País Basc. Si tu parlaves de les tortures, per exemple, se’t podia complicar molt la situació. Vaig traspassar la línia vermella de Cuba i tenia clar el que podria suposar. En aquell moment vaig pensar que tenia dues opcions: rectificar, demanar disculpes i conservar l’estatus d’actor per treballar en diverses pel·lícules cada any, o tirar cap endavant. La primera opció implicava no poder mirar-me la cara al mirall mai més en la meva puta vida i l’altra era perdre tota la meva feina com a actor. Per sort, vaig optar pel que continuo considerant correcte, que va ser, per dir-ho així, cavar la meva tomba professional.
