Segons Ainhoa Nadia Douhaibi, educadora social i centrada en la investigació sobre racisme institucional i d’estat, les polítiques preventives contra el radicalisme que s’estan aplicant avui a Catalunya i a l’Estat espanyol estan construïdes a partir de coordenades racials, culturals i religioses, i no existeix un “problema de radicalització” en els termes que s’està formulant. Juntament amb Salma Amazian, que forma part de l’espai de reflexió i militància descolonial 1492, acaben de publicar el llibre La radicalización del racismo. Islamofobia de Estado y prevención antiterrorista (Cambalache, 2019), on fan un repàs sobre com s’ha construït històricament el racisme antimoro i com han evolucionat les polítiques antiterroristes que afecten les comunitats musulmanes segons els interessos econòmics i estratègics d’Occident.
Quin estigma s’amaga avui dia rere la paraula moro?
Doncs depèn de qui i en quin context la utilitza. Entre nosaltres, per exemple, sovint parlem de moros i mores i no comporta cap estigma ni té una connotació negativa. Tot i així, sabem que aquesta paraula porta implícita una gran càrrega històrica, política, econòmica, religiosa i cultural que s’ha anat forjant des d’abans de l’expulsió definitiva de les comunitats àrabs dels territoris que avui controla l’Estat espanyol. En l’època moderna, els greuges que s’oculten rere la paraula moro van entorn d’una construcció bàrbara sobre l’altre, sobretot en termes de gènere masculí. És una construcció associada a una qüestió masclista, a formes de vida no contemporànies, generalment violentes… Avui, a través de la islamofòbia d’estat i el racisme institucional, es presenta com una idea associada al terrorisme i a la de potencial terrorista.
En aquesta construcció de l’estigma, quina relació històrica hi ha entre l’Estat espanyol i el Marroc?
A l’Estat espanyol, la paraula moro té una connotació molt particular per la relació històrica amb el Magreb, però també pel que va passar en aquests territoris abans que fossin anomenats Espanya. La constitució del segle XIX va ser possible per la negació, la mort i la invisibilització del moro. Espanya és Espanya perquè ha aconseguit eliminar el rastre i la petjada del moro de la seva identitat i de la seva construcció nacional i d’estat.
Per què alguns moros estan ben considerats socialment i altres no?
“Espanya és Espanya perquè ha aconseguit eliminar el rastre i la petjada del moro de la seva identitat”
Jo diria que en general no hi ha una bona imatge dels moros. Però és cert que darrerament hi ha una espècie de campanya entorn del moro bo i el moro dolent, que jo crec que té a veure amb quin grau de moderació té la seva expressió religiosa; quina importància i quin espai li atorga a la religió en l’espai públic, institucional, administratiu… Si reivindica que la religió va amb ell a tot arreu i viu en relació amb això, és més rebutjat que el moro moderat, l’integrat, el que accepta que ha de modificar la seva pràctica religiosa o ocultar-se per encaixar bé socialment. I això es fa en benefici del supremacisme occidental, blanc i laic.
Quan i com es comença a relacionar el moro amb el terrorisme gihadista?
Des de l’era colonial moderna fins avui hi ha hagut molts conflictes socials i bèl·lics, com la guerra de Bòsnia o el conflicte Palestina-Israel, que han apuntalat aquesta construcció del musulmà com l’enemic de l’estat i com a objectiu a vèncer i eliminar. Tot i que la qüestió del terrorisme té un abans i un després amb l’11-S, aquests relats de conflicte bèl·lic estatal han construït o reforçat una idea ja existent del moro musulmà com a perill. Però com un perill per als interessos de l’estat nació capitalista; un ordre social, econòmic, cultural i de gènere blanc, determinat per la idea de la raó i la ciència com a forma d’entendre la vida, d’uns únics valors legítims que determinen l’ordre ètic.
A quins interessos respon la construcció d’aquest relat?
Al seu dia això va acomplir uns interessos molt concrets, que eren els interessos de l’empresa colonial del moment, amb l’expansió de l’Atlàntic que vindria a construir l’altre com a explotable. No hauria estat possible el desenvolupament capitalista i industrial ni res del que avui dia tenim si no hi hagués hagut un subjecte al qual podíem racialitzar i, per tant, explotar. I que ens era igual que morís a la feina, perquè darrere en teníem un altre que el podia substituir. L’objectiu d’això era l’acumulació de la riquesa i la perpetuació del sistema de classes, i és la base per la qual avui tenim gas, petroli i un determinat nivell de vida a les societats occidentals. És també gràcies a aquest relat que els estats poden justificar la seva presència i extracció de recursos en el que ells anomenen Orient Mitjà. No es pot entendre que els estats defensin que existeixen uns perills associats al gihadisme salafista mentre mantenen converses amb el màxim mandatari de l’Aràbia Saudita, que és el principal propagador de la ideologia wahhabita en tots els territoris del planeta. Aquesta és la ideologia que, segons ells, seria la base dels processos de radicalització.
Quin paper tenen els mitjans de comunicació com a maquinària d’alimentació d’aquest relat?
Les instàncies polítiques i del poder sempre han utilitzat els mitjans de comunicació com un mecanisme que els permet construir una agenda política i prioritzar riscs i importàncies segons els seus interessos. Els mitjans s’inclouen, per tant, dins de l’aparell de l’estat. Alhora, la mateixa població que no qüestiona o col·labora amb l’aparell també està contribuint-hi, legitimant i creient-se l’amenaça del terrorista i entenent la seguretat com una qüestió prioritària en la vida de les persones. I, per tant, no acaben qüestionant o confrontant de manera contundent determinades polítiques que a ells no els afecten de forma directa, però a la resta sí. La sensació de por o de pèrdua de poder és tan gran que acaben permetent-ho i legitimant-ho.
Segons apunteu al llibre, “no hi ha un problema d’immigració ni de ‘terrorisme gihadista’, o ‘crisi de refugiades’, almenys en els termes en què aquest debat s’està plantejant”. Què voleu dir amb això?
Que la construcció dels problemes socials es basa en construccions polítiques que responen als interessos de les faccions de poder que decideixen quin és un problema prioritari i quin no. L’agenda política de l’estat no aborda de la mateixa manera el problema de l’habitatge, que ha causat més morts, desemparament, precarietat i malestar social que aquesta mena de terrorisme que ells anomenen gihadisme. Però el desplegament pressupostari, els efectius, el relat del poder sobre el problema… Totes aquestes accions acaben construint una narrativa que la gent del carrer s’acaba creient. El que és considerat terrorisme i el que no és una construcció política que respon a uns interessos concrets.
Quines estratègies han construït els estats per defensar-se d’aquest suposat terrorisme gihadista?
“No hauria estat possible el desenvolupament capitalista sense un subjecte al qual racialitzar i explotar”
En escoles, centres escolars i comissaries de Catalunya s’estan començant a aplicar protocols de prevenció de la radicalització. Com funcionen?
Des que vaig començar la investigació he tingut molt d’interès en saber quins eren aquests indicadors concrets i per què són importants, perquè ens diuen allò que la policia i l’Estat consideren com a alerta en un procés de radicalització. Però soc reticent a compartir-los, ja que poden generar pors entre les comunitats musulmanes. Bàsicament aquests indicadors són expressions de la pràctica religiosa, que si no ets musulmà no significa res, però si ets musulmà significa un element de sospita. I encara que puguem estar sensibilitzades, hi ha persones que quan se’ls detallen aquests indicadors no paren de veure’ls a tot arreu, perquè se’ls activa la maquinària psicosocial. Es tracta d’una criminalització de la pràctica religiosa, el que converteix tot un sector poblacional en potencials terroristes fins que es demostri el contrari.
Aquests protocols en si mateixos poden ser agents de radicalització dins les comunitats musulmanes?
Les tècniques i els mètodes policials per detectar la radicalització impliquen l’ús de testimonis protegits que busquen incitar o provocar alguna mena de radicalització oculta. En aquesta mena de processos, jo crec que sí que es pot donar aquest supòsit. Als Estats Units, al Regne Unit o a l’Estat espanyol és un mètode àmpliament utilitzat pels cossos policials. Amb l’imam de Ripoll potser va passar alguna cosa similar. Quan van sortir les informacions que era col·laborador del CNI, que havia passat per la presó, no pots evitar preguntar-te si se li havia aplicat algun protocol de radicalització, si era una persona idònia per col·laborar amb la policia i ser introduïda en una comunitat per veure si els joves s’estaven radicalitzant. Crec que no podem deixar de sospitar-ho.
Quins perills comporta l’aplicació d’aquests protocols dins de les comunitats musulmanes?
No puc parlar per elles perquè no visc dins d’elles. Però en algunes converses que he tingut m’expliquen que, quan hi ha consciència sobre la persecució que pateix la teva forma de vida i expressió, les persones comencen a modificar la seva expressió religiosa externa; a tenir por de quines converses poden establir, de quines són les postures que poden defensar públicament; què poden dir públicament sobre el conflicte palestinoisraelià, sobre la memòria històrica espanyola amb Al-Àndalus. Es provoca que les converses polítiques emancipadores siguin coartades i criminalitzades. D’altra banda, quan recau sobre tu la sospita de terrorisme per part de l’Estat, et converteixes en pària dins la teva pròpia comunitat. Les comunitats de tradició musulmana en una societat profundament racista són un lloc de seguretat per a moltes persones. Per tant, el que també està generant són ruptures de llaços socials que protegeixen i generen idees de pertinença.
Al llibre comenteu que la forta relació entre l’esquerra i el laïcisme pot provocar la justificació de discursos islamòfobs dins d’aquests sectors socials.
Aquesta idea de la societat avançada i democràtica ve donada per un gir secular. Occident i el nord global s’entén a si mateixa com una societat més democràtica perquè ha estat capaç de secularitzar-se, de distingir religió i estat. Partint d’aquesta idea, a l’Estat espanyol, aquesta relació entre estat i religió en la seva història més propera ve donada pel nacionalcatolicisme franquista. Per tant, hi ha moltes resistències a parlar sobre el lloc que hauria d’ocupar la religió musulmana en institucions públiques o administracions. És molt difícil separar aquestes dues coses a l’hora de tenir aquesta conversa. Constantment es reprodueix aquesta narrativa sobre “el que ens va costar treure l’església de l’escola, de la universitat i de l’aparell administratiu de l’Estat” per argumentar que l’islam tampoc hauria de tenir-hi un lloc. La relació entre l’Estat espanyol i l’església segueix molt viva i no es dediquen esforços a combatre-ho, tants com es dediquen a combatre a l’islam. Quan diem que aquestes narratives oculten un vel islamòfob és perquè pensem que en realitat s’utilitzen per no deixar sortir una postura obertament islamòfoba que en realitat pensa: “Jo no vull això a prop de mi”. I com que no és políticament correcte, s’utilitza el relat del laïcisme per justificar-se.
Reflexioneu sobre com situar-se per fer una investigació transformadora i crítica sense ser informadores des de dins i estar al servei de l’empresa colonial. Què voleu dir amb això?
“La llei d’estrangeria és una punta de llança per acabar de complir el que el Codi Penal no acaba o no pot fer”
Hi ha una diferència molt gran entre investigar l’estat i la seva política antiterrorista o estudiar les comunitats musulmanes, les seves relacions, com els afecta, com es relacionen les mesquites i els diferents corrents dins l’islam… Són dues coses molt diferents perquè són objectes d’estudi diferents. Les grans investigacions acadèmiques actuals tenen molts diners darrere i obeeixen a uns interessos concrets. Nosaltres les critiquem perquè la producció científica que valida postulats de radicalització, que és nefasta fins i tot metodològicament, és en la qual s’emparen els estats. Per tant, qualsevol persona que col·labori amb aquesta mena de producció científica ha de saber que col·labora amb la legitimació del desplegament de polítiques públiques de l’estat. Les instàncies de poder no són idiotes, i utilitzen població àrab o musulmana que participa dins d’aquests estudis per poder dir que han fet investigació participativa. En el nostre cas hi ha persones que s’han exposat enormement perquè poguéssim dur a terme la nostra investigació, com és el cas del Mohamed Achraf, amb qui hem mantingut converses via carta i comunicacions des de dins de la presó. Arran d’aquestes converses, la institució penitenciària ha decidit treure-li i tallar-li totes les comunicacions amb l’exterior com a càstig. Hi ha gent que hi posa la vida perquè aquestes converses surtin a la llum.
Quina és la vostra posició respecte a la prevenció? Creieu que s’hauria de prendre alguna mesura que pugui prevenir un atemptat com el de les Rambles?
Aquesta és una pregunta trampa, perquè les coordenades que em planteges ja inclouen suposicions que validen la radicalització, la política preventiva antiterrorista, que validen que és un mal menor a assumir perquè el mal major a evitar és el dany en la integritat i la vida de les persones. Des d’aquí no m’interessa contestar-te, perquè estaria validant la reproducció i el desplegament del racisme en totes les seves formes. El que crec és que cal tenir aquestes converses crítiques i començar a plantejar models de societat radicalment diferents. Trencar el pacte econòmic racial, pensar la política transformadora des d’un altre lloc. Les polítiques actuals, inclús les crítiques o alternatives, no surten d’aquests paradigmes de prevenció sobre els radicalismes i acaben sent funcionals a l’ordre establert. No surten dels postulats de prevenció clàssica, no surten de les teories de radicalització, no qüestionen, no canvien, assumeixen les coordenades i volen plantejar canvis dins d’aquestes mateixes coordenades. I això no és possible.
A banda d’iniciar un debat i començar a qüestionar aquest relat, veieu alguna experiència de referència articulada des de les comunitats musulmanes?
Al llibre diem que plantegem moltes preguntes i no tenim respostes. Veiem una necessitat urgent de canviar les coordenades del relat envers el terrorisme i la seva relació amb les comunitats musulmanes. Les possibilitats d’emancipació de moltes persones travessades per la construcció social de la raça i de les opressions lligades a elles passen per canviar radicalment els esquemes mentals que tenim en relació amb raça, gènere, economia, classe… No sé si hi estem preparades com a societat o, si més no, a mi no m’ho sembla. Com a proposta concreta, en relació amb les polítiques antiterroristes, el primer que s’ha de fer és eliminar i fer desaparèixer els protocols. I no ens serveixen els protocols reformistes plantejats des de certs sectors. No serveixen els programes d’interculturalitat dins de la idea de prevenció dels extremismes violents. És una arma de doble fil molt perillosa. O es canvia tot el marc o estarem simplement sofisticant el que ja hi ha, fent-ho més ocult i invisible, i per tant més permeable i perillós.
