Autor del llibre “No deixis que el foc s’apagui” (Sembra Llibres, febrer 2026), que ens transporta a l’epicentre del moviment okupa a la Barcelona dels anys noranta. Una novel·la vibrant que ens parla de retorns, contradiccions i anhels des del cor de grans proeses com l’okupació l’any 1996 del cinema Princesa de la Via Laietana o la fàbrica Hamsa d’Hostafrancs. Una història que sacseja, rememorant els costos personals i els aprenentatges col·lectius dels dies i les nits que foren llavor de tantes lluites actuals. En la darrera setmana s’han fet presentacions del llibre a Sants (Barcelona), Sant Pere de Ribes i Terrassa.
Per què ara el llibre?
Van ser anys molt intensos. Un dia parlant amb un grup d’amics, que ara són pares i mares de l’escola, em deien que els agradaria tornar als divuit anys i jo responia que als 25, no per l’edat sinó pel que vam viure. Tenia ganes d’explicar-ho, per raons personals, però també col·lectives, van ser esdeveniments importants per a molta gent i no existeixen masses materials que ho rememorin. Suposo que hi deu haver alguna tesi doctoral, perquè n’hi ha de tot, però res des de la divulgació més massiva. M’ha costat temps acabar-lo, però l’últim tram es va accelerar perquè parlant amb l’editor em va dir que havia de sortir el març de 2026, quan es commemoren els aniversaris de les okupacions del cinema Princesa [10 de març] i de l’Hamsa [23 de març].
Et poden retreure que és només una mirada cap al passat, fent bona la cita de què ‘qualsevol temps passat va ser millor’?
La nostàlgia és un sentiment potent, vull recordar el que vam viure i que no s’oblidi. Sí que hi ha la voluntat en el llibre de què la lluita no s’acaba, que té connexions amb el present. De fet, connecto el llibre amb l’1 d’octubre perquè ho considero l’experiència política més bèstia que he viscut mai. Tinc una visió de continuïtat, de lluites que es retroalimenten. A vegades se’ns diu allò de què protestem per l’habitatge però no pel català, que parlem de la llengua però no ens preocupem de Palestina, que lluitem per Palestina, però no pel Sudan, en fi, per mi tota aquesta gent el que vol és que no ens mobilitzem per res. La gent que lluita sap que totes les lluites estan interconnectades. La primera voluntat del llibre és retransmetre l’ambient en el qual es donaven les okupacions dels anys noranta. En els centres socials ens deixàvem contaminar de tot el que vivíem, col·laboràvem amb moviments que no eren l’okupa i dibuixàvem un fil roig que no hem de deixar que s’apagui.
Segons he avançat en la lectura he vist que tenies ganes d’explicar interioritats del que passava a les cases on vivies, coses no tant de polítiques en “majúscules”.
“Opto per la novel·la i no l’assaig perquè hauria estat molt complicat parlar amb tothom, explicar el que va passar de manera objectiva”
Opto per la novel·la i no l’assaig –que em seria més natural com a periodista– perquè hauria estat molt complicat parlar amb tothom, explicar el que va passar de manera objectiva. Vaig concloure que amb la novel·la explico el que vull, tot és “ficció”, senyor jutge el que explico aquí és tot mentida. Els fets passen a un barri, no es diu quin, passen a un centre social, no es diu quin: per mi no era important. Volia plasmar els fets, però, sobretot els sentiments. Com xavals de disset o divuit anys anàvem a viure en cases en runes, amb el perill que vinguessin els nazis a atacar-nos, posant la part més humana al centre.
En un dels capítols expliques la mort de Joan Conesa, ànima i artífex de l’okupació del cinema Princesa, però en aquest cas no li canvies el nom.
Va ser un homenatge a una persona i a uns fets que no vaig viure directament, però que tinc gravats al cap com si fos ara. Quan escrius fets de la nostra memòria col·lectiva l’objectiu és que no s’oblidin. Va ser un fet molt dur, jo el coneixia poc, no érem amics, però ho relaciono amb el dia a dia ple de perills que ens envoltaven. Constantment ens pujàvem a teulades i precisament en Joan va morir caient des d’una teulada. A personatges com Joan Conesa o Guillem Agulló no els he canviat el nom.
M’ha sorprès que els enfrontaments amb la policia i els nazis no els narres només des de l’èpica, ho fas també des de la por.
Per fer un exercici de sinceritat he volgut treure-li ferro a tot plegat. D’una de les okupacions en faig un símil amb una obra dels Pastorets. En el directe ho vèiem tot molt important, però amb el temps es relativitza. Potser jo era especialment poruc, moltes coses les feia perquè creia que s’havien de fer, però quan els companys deien que en els disturbis s’ho passaven bé, jo ho vivia diferent, mai m’ho vaig passar bé. Ho reconec ara, m’acollonia una mica.
Si un policia es llegeix el llibre no sap què és veritat i que mentida. Que sigui una ficció et protegeix?
No soc advocat, però tots els delictes que es descriuen al llibre deuen estar prescrits. I sempre pots dir que allò no va passar o que algú t’ho va explicar.
Parles de la imaginació de les accions i entres en detalls de com es va preparar la hissada de la bandera okupa a l’Ajuntament de Barcelona l’any 1997. Aleshores tenien més transcendència els cops d’efecte mediàtics?
“De l’acció de hissar la bandera okupa a l’Ajuntament de Barcelona n’he volgut parlar perquè n’he llegit moltes barbaritats”
D’aquesta acció n’he volgut parlar perquè n’he llegit moltes barbaritats. Que si l’ajuntament ens havia donat permís, que si ho havia fet no sé qui. Podria ser perfectament periodístic aquest relat i també hi poso un nom real que no he canviat. Certament tenien molt impacte. En l’actualitat l’acció de fer unes pintades en si mateix no té tanta rellevància com fer-ne un vídeo i penjar-ho a xarxes, la pintada la veuen cinquanta persones i el vídeo 50.000. En aquell moment l’objectiu era que la premsa ens fes cas, utilitzant la necessitat d’espectacularitat que tenien els mitjans a favor nostre. Els hi vam generar imatges que no poguessin obviar. No sé si ens permetia difondre les nostres idees, però sí la nostra existència.
En alguns passatges fas servir l’expressió “la ciutat era nostra”. Quins canvis perceps sobre el control social, la presència policial, la repressió…
No sé si és una qüestió de percepció. Abans les manis les vivia des de dins i ara les veig des de fora, com a usuari, però comprovo que pràcticament totes van encapsulades. La protesta és cada cop més merament simbòlica, dubtes de si té valor o potencial subversiu. Als anys noranta totes les manifestacions anaven acompanyades de pintades, de trencament de vidres de bancs, era un espai de força, guanyaves instants breus de llibertat, encara no havia començat l’era del tecno control. En una entrevista en una ràdio de l’època, quan vaig fer de portaveu de l’Assemblea d’Okupes, va intervenir en Manuel Delgado i en feia una lectura situacionista, dient que les capçaleres de les manifestacions okupes no anaven en el sentit que circulaven els cotxes, que subvertíem la ciutat. Em feia molta gràcia perquè en la preparació de la manifestació no hi pensàvem en això, el recorregut es definia per on eren els edificis on es volien penjar pancartes i com s’arribaria millor del punt A al punt B.
Com ha canviat la percepció del que és la violència al carrer?
És terrible. En una vaga general contra Mazón a València la policia no ens deixava posar adhesius perquè era un dany contra l’establiment. Tampoc podíem entrar a les botigues a informar malgrat ser un piquet informatiu. Curiosament, només és violència si ho fan els manifestants, el mateix concepte de violència policial ha desaparegut, si ho fa la policia no és violència. Encara més, durant l’1 d’octubre es feien veritables publireportatges dels escamots feixistes que atacaven els independentistes, i això no era violència. Tants anys parlant de la democràcia i exigint-nos la condemna de la violència i ara aquelles mateixes persones defensen un genocidi com el de Gaza.
Les presentacions del llibre s’acaben convertint en una retrobada amb companys de militància?
“El llibre té una doble dificultat: que la gent que ho va viure se senti representada i que la gent que no ho va viure ho trobi interessant”
Ho faig per això. Si ho fes per diners no ho faria. Vaig escriure un primer llibre que era la història de la insubmissió a l’exèrcit i, des de l’editorial, em van dir que aleshores havia de començar les presentacions. Em vaig adonar que al final cada presentació era com una espècie de retrobada d’excombatents, malgrat la desafortunada comparació en el cas d’un llibre antimilitarista. Tothom venia a explicar la seva experiència, gent coneguda i gent que no. Vaig pensar que tenia material per a tres llibres més, una experiència molt bonica, retrobar-se i conèixer gent nova que havia viscut el mateix. Quan escrius el llibre estàs tancat a l’habitació, davant de l’ordinador; a les presentacions és tot al contrari, i quan ets una mica tímid encara és més complicat. Aquesta setmana he tingut retrobades a les presentacions de Sants, Sant Pere de Ribes o Terrassa, que és un dels escenaris del llibre.
Quina connexió tenen les històries que expliques amb el present?
El llibre té una doble dificultat: que la gent que ho va viure se senti representada i que la gent que no ho va viure ho trobi interessant. Fins ara se l’ha llegit qui ho va viure i, de moment, ningú em vol trencar la cara, cosa positiva, he, he, he. Veurem l’altra part, si aconseguim que la gent jove se’l llegeixi, li sembla útil en l’actualitat o ho veu com una cosa de iaios que expliquen batalletes. A nosaltres ens interessaven les històries dels anys setanta, de la gent que participava en les lluites autònomes, les portàvem a les cases okupades, a mi m’encantava.
El moviment okupa de fa trenta anys és el moviment per a l’habitatge d’ara?
En aquells anys vam tenir una virtut, vam tocar una tecla que funcionava per a molta gent diferent. Al voltant de l’okupació es vehiculaven lluites que no eren per l’habitatge, però que necessitaven espais on fer activitats. Com que patíem molta repressió forçàvem que tothom se solidaritzés amb nosaltres. A més, va passar en un moment post olimpíades, pots caiguda del mur de Berlín, que no era el millor moment per a les esquerres radicals. Era molt graciós el nom amb el qual ens etiquetaven, cada vegada diferent: antisistemes, antifeixistes, anarquistes, okupes, independentistes. Ostres, sí que érem gent, sempre veia els mateixos a les manis! El que no sé si vam aconseguir és ser un moviment per l’habitatge. Veig el que fan ara des del moviment per l’habitatge i em sembla espectacular, és el que hagués volgut fer, però no teníem capacitat organitzava ni humana. El fet que persones es polititzin perquè tenen un problema amb l’habitatge és brutal; nosaltres ja estàvem polititzats abans d’okupar. No érem tants, però teníem molta capacitat de disrupció, tota l’atenció de la policia, els jutjats i els mitjans de comunicació.
