Nu Drama és un dels pioners del rap en català. El canal de difusió sobre el món rap A tot d rap ha parlat amb ell sobre la seva dilatada trajectòria artística ara que ha anunciat que es retira, sobre la masculinitat al món del hip-hop o sobre la politització de l’àmbit cultural.
Comencem pel motiu que ens ha dut aquí: per què publiques Una cadira i t’acomiades indefinidament de la música?
“Després d’anys de plantejar-me si m’està omplint la música, m’he adonat que, com que va ser un hobby que vaig començar amb quinze anys, és inevitable que amb trenta-un ja no em doni el mateix”
És una decisió molt meditada. Després d’anys i temporades llargues de plantejar-me si m’està omplint prou el que faig amb la música, m’he adonat que, com que va ser un hobby que vaig començar amb quinze anys, és inevitable que amb trenta-un ja no em doni el mateix. És una mena d’edifici que es construeix de manera molt irregular: quan ets adolescent, no tens molt clares les teves aspiracions, i tot el que t’arriba és benvingut. El que poden ser dificultats ni ho són, perquè sempre hi ha l’excusa o el pretext d’estar començant. En canvi, un cop ha passat tot aquest temps, les coses en què no et fixaves et comencen a preocupar. Allò que potser no havia sigut un impediment comença a ser-ho. I en aquests últims moments, no m’ha acompanyat tant la passió.
És a dir, es deu a raons internes més que externes, per molt que aquests factors més dependents de la indústria no hagin acompanyat?
Sí, és una qüestió interna. Òbviament, les condicions externes no són les idònies, i la indústria musical és un monstre; però hi ha gent que, si en té ganes, li dona la volta. Com Pau Vallvé, un artista que respecto molt. Amb tot, si ets una persona més meticulosa, artesana i, sobretot, amb menys flexibilitat a l’hora de cedir terreny a allò que s’esperaria de tu, et trobes amb una realitat molt complicada de gestionar.
L’únic pas que vas fer una mica en aquesta direcció va ser l’entrada a la promotora Blau Atzavara.
Quan em van proposar d’entrar-hi, la idea em va semblar fantàstica. Això em va permetre arribar a punts que jo no imaginava, amb l’àlbum de Parets de Vidre sonant a Catalunya Ràdio, iCat, Enderrock, Ràdio 4 i el 3/24. Així i tot, també hi ha un punt en què, malgrat haver arribat a llocs que somiava, en el fons tampoc canvia res. Si la passió no és present en un hobby, millor deixar-lo córrer, perquè si no t’hi faràs mal.
Parets de Vidre (2024) és el teu treball més polític. De fet, segurament la cançó més política que havies fet fins llavors havia estat una de les teves primeres: Pèrdua (2012), un tema que data de quan anaves a l’institut i que gira al voltant de les retallades en educació.
Sí, va ser un encàrrec del professor de filosofia. Realment, no tenia por de fer rap reivindicatiu, però sí a fer rap pamfletari, ja que els exemples propers que tenia de rap reivindicatiu sempre m’ho semblaven. A banda d’aquesta cançó, jo vaig començar escrivint sobre preocupacions d’adolescent. Això va anar canviant i, malgrat que continués amb ganes de no fer res pamfletari, em va començar a inquietar més el món en què vivia. Amb retrospectiva, miro les meves lletres i trobo que, des de fa molts anys, el meu rap ja era molt social, d’alguna manera.
En aquells primers anys, reuneixes influències del rap del sud dels Estats Units i de l’estil de Houston i Memphis. Molts entràvem al hip-hop pel rap de la costa est, però tu no. A més, tampoc t’hi vas endinsar a través del rap més ballable propi d’Atlanta. Com és?
“El cervell és un múscul, i si l’entrenes escoltant contingut misogin, violent i apologia a les drogues, estarà avesat en això i no en altres coses”
A casa, l’apassionat de Liquid Swords era el meu germà. A mi també hi ha referents de l’est que m’han agradat molt: A Tribe Called Quest o MF DOOM, per exemple. Però sí que és veritat que no em ressonava tant un saxo samplejat a Nova York com l’experimentació amb els sintetitzadors o la reducció dels tempos. Era una cosa que a mi em cridava més, em feia una sensació atmosfèrica. A la llarga, però, vaig ser incapaç de continuar sentint gent parlar de drogues com en parlen, així com de dones, violència, etc. Podia fer veure que m’era igual, però un pòsit quedava. De fet, aquest pòsit és el que m’ha preocupat més amb el temps. El cervell és un múscul, i si l’entrenes escoltant contingut misogin, violent i apologia a les drogues, estarà avesat en això i no en altres coses. També ha estat una mica l’amor-odi que he tingut amb el rap, un món del qual me n’he apartat una mica perquè penso que té molt perill potencial i no tothom podrà evitar que l’afectin aquests valors.
Creus que et va influir també a l’hora de construir la teva masculinitat?
És inevitable, perquè podem posar el focus en altres coses i relativitzar-ho, però el rap en essència és gent amb ego que té ganes de vacil·lar i competir. I això són trets de la hipermasculinitat. Ho pots fer més o menys de broma, t’ho pots creure més o menys, però és el que és. El fet que sortís molt seriós a càmera, amb una ratlla als cabells i ganes de mostrar aquesta força canalitzada cap a quelcom místic, n’és un exemple. Després, quan vaig voler desconstruir-me, em vaig trobar que havia de fer molta feina, i potser si no m’hagués posat en el rap no n’hauria necessitat tanta.
Moltes vegades això s’excusa amb el típic “és part de la cultura”.
Penso que el rap és un gènere que està ubicat en un terreny concret, i quan el vols desubicar d’allà també coixeja. Et trobaràs persones que quan escolten trap s’esperen que parlis de drogues, i no de receptes veganes.
La P.A.W.N. Gang, amb qui vas col·laborar a Supernais, importa tot aquest argot sense filtres.
“Cada vegada aclaparen més les lletres complexes perquè la capacitat de concentració que tenim ha baixat”
A la P. A. W. N. Gang sempre l’he admirada, perquè va fer un exercici cultural gegantí. Va aconseguir traslladar el paquet cultural del drill de Chicago a Catalunya sense complexos. Ara bé, el que a vegades em feia gràcia és que es fessin anàlisis tan brutalment meticuloses i profundes sobre les seves lletres o les de grups semblants. Ves a buscar les metàfores a qui te les doni, encara que sigui més dificultós desxifrar-les. Penso que cada vegada aclaparen més les lletres complexes i que la capacitat de concentració que tenim ha baixat.
Com has vist l’evolució del rap des que vas començar fins ara?
“Quan jo vaig començar el català no es veia com a una llengua atractiva per fer rap”
Quan jo vaig començar no hi havia referents i el català no es veia com a una llengua atractiva per fer rap; el repte que vam tenir alguns pioners va ser fer-la una llengua viva i interessant per a les generacions més joves. El que veig que ha canviat és que la gent, cada vegada, s’atreveix més a utilitzar el català. Penso que això es deu als referents que hi ha hagut al llarg d’aquests anys.
En la teva música sovint adoptes les perspectives d’alguns d’habitants de regions econòmicament i cultural perifèriques. Què simbolitzaven en el teu imaginari?
Hi ha una crítica sovint de “l’occidental convençut”. L’herència del colonialisme i l’explotació em va portar a una romantització de tot el que no era occidental. Moltes vegades parlo de tornar als orígens, recuperar certs valors, etc. Ara bé, amb el temps em vaig adonar que no tot és blanc o negre; les persones ho són en totes les seves dimensions, aquí o allà. I que no es tracta d’idealitzar aquestes regions i cultures, sinó entendre-les i respectar-les de manera crítica.
En alguns moments, també acompanyes aquests conceptes d’espiritualitat. Et consideres una persona espiritual?
Sí. Per aquesta raó, se m’ha encapsulat en terrenys més esotèrics. Jo no he seguit el camí del psicodèlic, no consumeixo cap mena de droga ni alcohol, i el camí de l’espiritualitat va sorgir molt d’una necessitat d’escapament, de crear la identitat com a adolescent. En un moment també vaig idealitzar molt tot allò que fos paranormal. Al final, però, ha acabat consolidant-se en mi de manera més serena. He practicat meditació, però finalment això ha desembocat molt més en la importància de sentir-me bé en un aspecte molt més terrenal. Que el que faig té ecos de budisme? Segur. De zen, en la seva defensa de menys pes, menys coses? Segur. Què se’m podria dir minimalista? També. Però no m’aferro a cap d’aquests moviments.
Parets de vidre és un àlbum que gira al voltant del veganisme. Com és?
Al meu anterior àlbum, Romanesco, ja apareix la idea de voler deixar la música d’una forma molt sòlida, però Parets de Vidre ho va interrompre tot. Necessitava deixar la música, però abans fer aquest àlbum; era una qüestió personal, de principis.
Per què et sorgeix la necessitat en aquest moment, si ja feia anys que eres vegà?
Perquè el meu veganisme madura més. Deixo de plantejar-me per què ho faig jo, i començo a plantejar per què ho hauria de fer el món. Parets de vidre no va de Nu Drama, l’important és el missatge.
És el projecte amb menys repercussió?
“El veganisme és molt espinós. Genera rebuig, de forma més o menys conscient, a molta gent”
Pel que fa a escoltades sí, de llarg. És el que comentava abans, quan treus el rap o qualsevol expressió musical del seu context, te la jugues. La gent espera que parlis de certes coses, però si de sobte fas un àlbum de rap sobre veganisme… I això per no parlar del fet que el veganisme és molt espinós. Genera rebuig, de forma més o menys conscient, a molta gent.
I una vegada deixat anar Parets de Vidre, ja has complert amb la música.
Em trec aquesta espina, sí. Potser no s’està escoltant, però aquí ho deixo per a qui li interessi. Ara ja queda la calma. Puc tancar la porta. A més, l’exercici que intentava fer està més que aconseguit. Mai havia fet cançons tan meditades i polides a tots els nivells.
Com a artista és evident, però com a oient també has perdut la passió per la música?
S’ha col·locat d’una altra manera. Vaig deixar de ser un friqui del rap a partir dels 2020. Amb tot, haver deixat aquesta professió i Nu Drama, m’està permetent tornar-ne a escoltar quan em ve de gust i si em ve de gust. Ja no sento aquella esclavitud d’obligar-me a fixar-me en les frases o les melodies a l’hora d’escoltar música perquè em puguin servir potser de referent. Després de deixar-ho, m’he reconciliat una mica amb el rap, perquè ara tan sols vaig a buscar allò que m’agrada. Miro una anàlisi de les rimes de MF DOOM i penso “ostres quin geni, ara recordo per què em molava tant”. Escolto un tema de set minuts de J.I.D. i penso “és un mestre”. Em poso The Weeknd i dic “quina intel·ligència pel pop que té”.
I ara, quin futur tens al davant?
Ara més que mai em sent en un moment en què m’encamino cap a una via més sòlida després de totes aquestes provatures a la vida. Soc traductor, m’interessa el món del doblatge, la llengua i el veganisme. Tot això confluirà. M’agradaria que la gent es plantegés molt el valor de deixar anar, crec que és un concepte o hàbit que val molt la pena.
