Ala novel·la Empuzjon (Literackie, 2022), d’Olga Tokarczuk, un grup de tuberculosos passen els dies en un sanatori consumint begudes al·lucinògenes i discutint sobre percepció, art, política i, sobretot, el lloc subordinat de les dones en la societat –sí, són una colla de misògins. Cap al final del llibre, després de mesos de negar-s’hi, un d’aquests tuberculosos s’abaixa els calçotets davant del doctor i li mostra uns genitals intersexuals. “Ets una bomba”, li diu el metge, mig espantat. Li ho diu perquè considera que hi ha una certa rigidesa conceptual que ordena la vida per fer-la més fàcil de viure: a dalt i a baix, a dreta i a esquerra, blanc i negre, lleig i guapo, jove i vell, bo i dolent, home i dona; que aquestes són les idees de l’statu quo i que les persones, fora d’aquest ordre ideològic, són susceptibles de rebre odi, antipatia i violència. Per què? Perquè posen en risc l’ordre social en el qual no encaixen.
En aquest sentit, el personatge intersexe de Tokarczuk és una bomba que fa esclatar idees. Sembla que el doctor (i, amb ell, la novel·lista) està fent un al·legat no només al potencial revolucionari de les idees, sinó a les idees en si mateixes, la importància que tenen per a la vida en general: si ordenen la societat, distribueixen les persones en el món i donen forma als seus dies –i, per tant, a la civilització–, fer-les esclatar, destruir-les, ha de canviar l’estructura de tot plegat, la realitat del món tal com és.
Bona part del pensament esquerranós d’avui –potser el que està més de moda a Instagram– sembla compartir aquesta creença. Almenys centra l’activitat intel·lectual precisament en les idees, els conceptes, la cultura. Convençut, almenys en aparença, del potencial revolucionari de la seva tasca, focalitza els esforços en la recerca de noves epistemologies, formes alternatives d’imaginar el món, l’economia, la realitat política. Somnia règims polítics allunyats del totalitarisme, que és el nostre pa de cada dia.
Aquesta intel·lectualitat, en comptes de consumir al·lucinògens com els tuberculosos de Tokarczuk, s’alimenta dels textos que són la personificació de la deriva psicologista del pensament esquerranós, després del triomf cultural de la psicoanàlisi al segle XX.
L’exemple més clar d’aquest gir és Herbert Marcuse, que va ajuntar Marx i Freud (a Eros i civilització, 1955) tot afegint la consciència individual i social al materialisme històric, que fins llavors estava determinat exclusivament per les relacions econòmiques. Les conseqüències serien dràstiques: si pel marxisme tradicional tot començava amb l’economia i d’aquesta en derivaven idees i cultura, i tot es movia en la mateixa direcció, pels pensadors post Marcuse la relació era bidireccional i la jerarquia matèria-idea quedava difuminada. Del corrent de pensament sorgit d’aquest gir se n’acostuma a dir marxisme cultural, però aquí té sentit (i fa riure) anomenar-lo psicomarxisme.
Per als psicomarxistes, la lluita política no només s’esdevé a les trinxeres, sinó també en el camp de les idees, en el camp de la imaginació. Per a alguns, aquesta darrera serà tan determinant com pels marxistes clàssics ho havia sigut l’economia. És en el llegidíssim Realismo capitalista (Caja Negra, 2016), de Mark Fisher, on es troba la culminació d’aquest procés psicologitzant del pensament esquerranós. Sobretot en el fragment que, seguint la tradició marcusiana de combinar psicoanàlisi amb Marx, Fisher fa servir “el gran altre” de Lacan per analitzar una anècdota de l’URSS de Stalin i, ja de pas, explicar el concepte que dona nom al llibre.
Explica l’assagista anglès que el govern estalinista volia celebrar l’obertura d’un canal destinat al transport naval de matèries primeres i béns de consum. I així ho va fer. Els soldats van desfilar, els polítics locals van fer discursos, els avions de guerra van dibuixar espirals al cel, el poble va ballar, els músics van tocar l’himne nacional i els mapes es van canviar. Els únics que van quedar exclosos de la celebració van ser els vaixells: per molt que ho intentaven, cap de les naus podia passar d’un mar a l’altre. Sembla que havien fet el canal tan poc profund que, a tot estirar, hi podien circular canoes. Malgrat el fracàs evident, la gent de l’URSS va celebrar el gran èxit de la nació, dels líders, de l’estalinisme.
Aquesta anècdota revela el poder del realisme capitalista i també diu què és: una mena d’al·lucinació col·lectiva que altera la imaginació dels habitants d’un sistema polític i els fa veure el món d’una manera determinada, els fa tenir un principi de realitat compartit, fictici i hermètic. I, com a la rondalla del vestit nou de l’emperador, és el constrenyiment de la imaginació social el que diu com és el món (el vestit inventat), no pas la realitat (la nuesa del monarca): així, sembla dir, resulta més fàcil imaginar-se la fi del món que no pas que l’emperador vagi despullat.
La capacitat que tenen els estats totalitaris d’agafar un cos, atonyinar-lo i fer-lo desaparèixer és prou terrorífica per paralitzar la ment i la imaginació de qualsevol
L’origen d’aquest principi de realitat, per Fisher, es troba en la cultura i la ideologia, però altres autors diran que es troba en la possibilitat mateixa de la fi del món, en la por que genera. De fet, durant la dècada que es publicava Eros i civilització, Günther Anders escrivia en aquesta mateixa direcció. Deia que l’amenaça de la bomba nuclear havia anul·lat revolució i política. Sota el jou d’una mena de Leviatan col·locadíssim d’esteroides (els estats amb artilleria atòmica), la ciutadania vivia aterrida davant la possibilitat d’actuar perquè les conseqüències de contrariar els governs mundials podien suposar la destrucció total de la vida a la Terra. Completament paralitzats, congelats, antirevolucionaris, els dies dels humans es dirigien a l’elaboració de pa casolà, orfebreria amateur, ceràmica i manualitats que fessin avançar el temps sense història i sense política de l’era atòmica.
I quan l’emperador sortia amb l’escrot pengim-penjam, les persones lloaven el brodat de la capa per por que els carrers desapareguessin l’endemà. Però potser no cal anar tan lluny. La capacitat que tenen els estats totalitaris d’agafar qualsevol cos, atonyinar-lo, torturar-lo i fer-lo desaparèixer és prou terrorífica, sense necessitat de recórrer a la bomba atòmica, per paralitzar la ment i la imaginació de qualsevol.
És per aquí, precisament, que s’encamina la reflexió de David Graebber a l’article “Dead zones of the imagination” –inclòs, en castellà, a La utopia de las normas (Ariel, 2015). En aquest text, afirmava que el principi de realitat és el resultat de les diverses estratègies que la ment fa servir per adaptar-se a les formes de violència estructural exercides contra una comunitat o grup de persones oprimides. Segons l’antropòleg anarquista, la cosa aniria així: cada vegada que un ciutadà d’un govern totalitari ha intentat anar per llocs que no tocaven o dur a terme activitats o formes de vida revolucionàries, s’ha trobat una porra o un canó de pistola que li barrava el pas. Un agent de l’ordre li ha dit: “Fins aquí”. Si ha decidit obviar l’ordre i ha avançat, aquesta persona s’ha trobat la porra contra la closca –pam!– o la pistola disparant-se massa a prop seu –bang! La por a aquestes trompades és el que fa que uns camins no s’agafin i, amb el temps, semblin intransitables, i després inimaginables, com la revolució o la fi del capitalisme.
Sense el bang!, bang! i el pam!, pam!, sense aquesta redirecció constant de les nostres passes, temorenques de les forces de l’ordre, res sostindria les idees, la cultura, la ideologia ni l’al·lucinació col·lectiva que fan possibles que se celebri la inauguració d’un pas naval inservible per als vaixells de càrrega, o que els experts en tuberculosi vagin dient als pacients que tenen cossos bomba. Les idees que articulen la nostra realitat no fan la vida més fàcil perquè permeten creure que el cosmos té un ordre, com diria el metge d’Empuzjon en el seu monòleg, sinó que sorgeixen dels mecanismes adaptatius que la ment posa en pràctica per sobreviure a les formes diverses de violència estructural de cada estat.
