“Qui viu en el passat, acaba al museu”
Matar De Gaulle, 2014
Joan-Daniel Bezsonoff Montalat
Recordo una vegada que una companya de feina, a Barcelona, se va quedar bocabadada en sentir-me parlar per telèfon amb una persona de Catalunya Nord. No recordo exactament qui estava a l’altra banda de l’auricular. Només sé que la companya mai m’havia sentit parlar d’aquella manera a la capital.
No sé si és correcte dir-ho d’aquesta manera, però segurament puc afirmar que el rossellonès no és la meua llengua materna en sentit primer de la paraula. Mare de la Verneda de Barcelona, pare del barri del Guinardó, tots dos crescuts a Barcelona. No puc dir que el català que se sentia quotidianament a casa fos impregnat de tota la riquesa lèxica o de l’accent del rossellonès.
En canvi, estic convençuda que més enllà de l’estricte àmbit familiar vaig anar creant referents lingüístics que em van permetre captar un bri de les pinzellades de rossellonès que aniria adoptant amb el temps.
Contràriament als aprioris que es poden tenir sobre la llengua catalana a Catalunya Nord la majoria d’aquests referents que vaig adoptar de ben joveneta són, gairebé tots, ben vius. Alguns fins i tot són més joves que jo. I són una font d’enriquiment permanent i una alegria per les orelles cada cop que puc conversar amb ells.
I malgrat això, mai parlaré exactament com ells. Ni com ho feien els seus avis.
Sense treure importància a la correcció lingüística i la riquesa dialectal, sembla que alguns cops s’actua afavorint pocs parlants purs en lloc de molts parlants amb els seus errors corresponents a un aprenentatge
A les xarxes socials, a Catalunya Nord com en altres llocs m’imagino, floreixen els comentaris de persones que semblen tenir la veritat sobre el rossellonès i la llengua catalana. Que corregeixen el que escrivim o ens aporten paraules que segons ells són més genuïnes que les que usem. Que són els abanderats d’una suposada puresa (que no sempre va acompanyada de correcció) de la llengua. I si tenim en compte l’estat crític de la llengua catalana a Catalunya Nord, aquests comentaris semblen encara més incongruents. Perquè gent que s’interessa per la llengua i intenta practicar-la veu com es corregeix amb un filtre molt fi que no correspon ni a la normativa de l’IEC ni alguns cops a la magnífica font que és el Diccionari Català Valencià Balear Alcover Moll. Com es pot adherir a parlar una llengua minoritzada si abans de començar ja es veu el judici? Sense treure importància a la correcció lingüística i la riquesa dialectal, sembla que alguns cops s’actua afavorint pocs parlants purs en lloc de molts parlants amb els seus errors corresponents a un aprenentatge.
I perquè també ens podem preguntar: que vol dir parlar rossellonès avui? El dialecte és el que parlen els que fas més generacions que viuen en el lloc? O simplement la manera com parlen el català els qui la parlen en un territori concret, el Rosselló?
Segurament ens podem qüestionar sobre la manca de referents que ens facilitarien que tots tinguéssim un rossellonès comú. Però potser alhora cal deixar de fer portar, exclusivament, el pes d’aquests referents a les persones de més de setanta anys que viuen a Catalunya Nord des de fa més de tres generacions i que han practicat la llengua en una societat eminent agrícola que ja no existeix.
Potser podem guanyar molt si considerem l’evolució de la llengua al ritme de la gent que la practica. Siguin quines siguin les raons per les quals aquestes persones la parlen a Catalunya Nord
La realitat és que la immensa majoria d’aquesta generació que ens podria retreure no parlar rossellonès és qui no ens l’ha transmesa. I partint d’aquesta constatació dramàtica i digna d’una psicoanàlisi col·lectiva, ens hem de plantejar, de forma constructiva, cap a on volem anar avui.
Segurament hem d’adoptar paraules i cuidar-les. Segurament ho hauríem de fer més freqüentment per intentar lluitar contra l’espiral inexorable que empobreix i uniformitza les llengües, com ho fa amb les cultures. Hem de seguir espertinant. I anant d’un rodal a l’altre mentre espiem un ca que jaupa a la vora de la mar. Sense cap mena de dubte hem de cuidar, entre tots, tants mots genuïns com ens sigui possible.
I això és tan vàlid dir-ho a Perpinyà, Figueres, les Terres de l’Ebre o el Prat de Llobregat. Pren sentit en cada racó de territori que lluiti per preservar un llenguatge propi al seu paisatge únic i intransferible.
Però alhora, potser podem guanyar molt si considerem l’evolució de la llengua al ritme de la gent que la practica. Siguin quines siguin les raons per les quals aquestes persones la parlen a Catalunya Nord. Segurament les migracions provinents del Principat de Catalunya o del País Valencià han tingut, tenen i tindran una influència sobre la forma que tenim de parlar rossellonès. Sobre el rossellonès d’ahir i el de demà. Però també haurien de trobar un lloc, en aquest joc de l’evolució de la llengua, els joves nord-catalans que avui en dia l’aprenen sense haver-la sentit mai a casa. Ni pràcticament al carrer, però que se l’apropien a través de l’escola i dels seus lligams amb altres territoris de parla de catalana, escoltant ràdio FlaixBack o anant a comprar o de festa a l’Empordà. La seua pràctica de la llengua, en la seua quotidianitat, pren unes dimensions diferents, segurament insuficientment actives, però que cal prendre en consideració.
En l’estat actual de les coses segurament tots els actors de l’escenari lingüístic nord-català s’han de prendre en consideració, Cadascun amb la seua importància, sense menysprear-ne cap. I és que si no ho acceptem, aleshores sí que correm la possibilitat de museificar una llengua i d’acabar de perdre la riquesa que té quan aquesta s’impregna del quotidià i de l’entorn.
