Quan va caure el mur de Berlín el 1989, l’etnògrafa nord-americana Kristen Ghodsee viatjava per Europa, i va passar l’estiu del 1990 com a testimoni de primera mà de l’esperança i l’eufòria inicials que van seguir al col·lapse del socialisme d’estat. És professora d’Estudis Russos i de l’Europa de l’Est a la Universitat de Pennsilvània i autora de nou llibres. En el recent Por qué las mujeres disfrutan más del sexo bajo el socialismo (Capitán Swing, 2019) mira enrere cap als règims estatals socialistes del segle XX, on l’estat invertia en bugaderies i guarderies col·lectives, i permetia així que les dones assolissin més llibertat econòmica.
En el teu llibre parles de la independència econòmica de les dones en els països exsocialistes de l’est d’Europa abans del 1989. A més, demostres com en les societats capitalistes la gran majoria de les dones no poden autodeterminar-se. El tema del sexe és una xicoteta part de l’obra. Llavors, per què aquest títol tan impactant?
El llibre és el fruit d’una investigació d’anys al voltant de la vida en els països exsocialistes i sobretot de com vivien les dones. En un primer moment, el títol era un altre, però l’editorial va triar aquest –segurament per motius comercials també. Un títol cridaner ven més, això està clar. Encara que en un primer moment aquesta tria no em convencia del tot, s’ha de dir que és una idea forta que al llarg del llibre desenvolupe i intente demostrar. Si les dones tenen millor faena, millors condicions de vida, millors sous, acaben tenint millor sexe. Perquè les relacions heterosexuals entre homes i dones sempre seran més equitatives en les societats on existeixen xarxes de seguretat social més grans i més oportunitats econòmiques per a les dones. Les polítiques estatals dels països exsocialistes, que promovien l’educació i formació de les dones, que els donaven més llocs de treball i que acotaven moltíssim la bretxa salarial entre homes i dones, milloraven la vida de les dones i els donaven una major independència econòmica. Això els hi permetia tindre relacions de parelles més equitatives, no dependre econòmicament dels homes i, també, tindre relacions sexuals més satisfactòries. En la vida de les dones, el sexe i els diners estan sempre lligats, directament o indirectament, com a efecte d’una llarga història d’opressió.
Un dels temes que emfasitzes és l’atenció institucional a la maternitat i la criança. Quines formes prenia?
En els països socialistes entenien molt bé que per arribar a la igualtat entre homes i dones, a pesar de la seua diferència biològica, era necessari aplicar mesures de suport estatal i col·lectives a la criança. Per això, després de la Segona Guerra Mundial, en la majoria dels països exsocialistes, es van desplegar normatives per fer-ho factible. De sis mesos a un any de baixa per maternitat amb remuneració completa i la garantia de tenir places de guarderies i escoletes després que la xicalla haguera complit l’any. Així mateix, existien cafeteries i cantines per a mares treballadores i clubs escolars on nens i nenes podien fer tots els deures abans de tornar a casa. La criança era vista com una responsabilitat col·lectiva, no només de la família.
La investigació ha generat una sèrie de reaccions, tant periodístiques com del món acadèmic, molt diferents, als Estats Units, a l’Estat espanyol o a Anglaterra. Però què en pensa la gent dels països exsocialistes?
L’obra s’ha traduït al rus, al polonés, a l’eslovac i a l’alemany. Les reaccions són diverses en funció del país. A Polònia, Bulgària, la República Txeca i Eslovàquia estan prou d’acord amb el que dic, però a Rússia no tant, perquè el debat sobre les seues societats abans del 1989 és molt diferent. Tanmateix, a Rússia sí que hi ha consens en què les condicions de les dones eren millors abans de la caiguda del mur. El que no es pot debatre tant és com estava organitzada la societat en aquell període. És fàcil pensar, per a nosaltres, com a occidentals, que el socialisme real va ser igual en tots els estats, però era molt diferent el que vivia la societat albanesa de la dels habitants de l’antiga Iugoslàvia. En la meua experiència, les dones de l’antic Bloc de l’Est són les que et diuen, en un alt percentatge, que la seua vida era millor abans de 1989.
Sabem que avui dia encara existeix la bretxa salarial i que hi ha una major prevalença de la pobresa entre les dones que entre els homes. Com era la situació en el Bloc de l’Est?
“Als països exsocialistes era cabdal la idea que les cures i la criança havien de ser una tasca col·lectiva”
Avui dia les dones són les últimes a ser contractades i les primeres a ser acomiadades en els períodes de recessió econòmica i, si troben treball, se les paga menys que als homes. A més, en les societats capitalistes aprofiten el treball no retribuït que porten a terme les dones a les cases, perquè aquest sosté un sistema tributari menys impositiu. I menys taxes vol dir benefici per a qui està dalt, quasi sempre homes. Als països exsocialistes, la idea que les cures i la criança havien de ser una tasca col·lectiva i no relegada a l’espai domèstic era cabdal. A més, les dones havien de treballar i no quedar-se a casa amb els fills xicotets. Els dirigents polítics suportaren les idees d’emancipació de la dona a través de la incorporació completa a la població activa. No les volien confinades a la vida domèstica. De fet, van impulsar la inserció de les dones en treballs tradicionalment masculins, com la mineria, l’exèrcit, l’enginyeria o la conducció de maquinària pesant. Hem de ser clares, però: cap d’aquests països va promoure els drets de les dones per afavorir la seua emancipació o autorealització, sinó per fer-les participar en la vida col·lectiva de l’estat. A més, existia la bretxa salarial i encara que es va intentar a fomentar la participació dels homes al treball domèstic i a la criança, la resistència masculina a qüestionar els rols de gènere va ser majoritària. Quan les dones guanyen diners i viuen en un estat que suporta la seua independència, no depenen de matrimonis o relacions sexuals abusives i les seues vides són més plenes.
Aportes dades que sustenten que les joves estatunidenques –millenials– estan més disposades que els seus pares a votar socialista i que algunes preferirien viure en un país socialista que en un país capitalista. Per què creus que ha passat això al país enemic històric del comunisme?
“Alguna gent jove no té ni idea de qui era Stalin de debò, i de com van ser de terribles aquells anys a Rússia”
Els motius són dos. El primer té a veure amb la memòria històrica. Alguna gent jove no recorda el socialisme real, no saben ben bé que era això. No tenen idea de qui era Stalin de debò, i de com van ser terribles aquells anys a Rússia. No tenen clar el concepte de policia secreta, de gulags, de partit únic. El segon motiu és més important, en la meua opinió. Elles no viuen bé en el món capitalista. No tenen faena, i si en tenen és precària, i no tenen ni drets laborals ni jubilació. Viuen infelices i saben que no poden arribar a la felicitat amb el capitalisme. La societat capitalista les ha generat coses roïnes més que benestar. Si tu vius en un sistema econòmic que et fa impossible la vida mateixa, com vols que es reconega com benèfic? A mi no em sorprén gens. De fet, no és casualitat que hagen aparegut Bernie Sanders, Mélenchon, Jeremy Corbin, Yanis Varoufakis i Sahra Wagenknecht. Il·lusionen la joventut perquè parlen d’un sistema on poden tindre el que ara mateix no tenen, més justícia social.
Una altra crítica que et llancen als Estats Units és que parlar bé de la vida als països exsocialistes nega una sèrie de coses terribles que hi passaven. Com respons a aquesta acusació?
A vegades parle amb les meues alumnes i és terrible, perquè em diuen que volen un comunisme total en les seues vides. Això ocorre perquè ignoren totalment els horrors infligits a les ciutadanes d’aquells països abans de 1989. Tanmateix, molta gent ignora l’educació per a totes, la cultura de l’esport i de la música, el sistema sanitari universal, el tema de l’espai i de les noves tecnologies. Òbviament, és idiota ser nostàlgic. Per ser honestes intel·lectualment hem de ser capaces de parlar del passat sense idealitzar-lo ni demonitzar-lo. El socialisme d’estat va ser terrible en algunes coses, però beneficiós en d’altres. Explicar correctament això depén de la nostra capacitat per analitzar el passat amb rigor, per descartar les coses roïnes i quedar-nos amb les coses bones, sobretot pel que fa als drets de les dones.
Dius que les idees socialistes s’expandeixen i que moltes joves voldrien viure en una societat amb més justícia social. Però Bernie Sanders va perdre les primàries del Partit Demòcrata en el 2020. Per què?
La raó principal, per mi, és que la gent jove no vota. Les joves generacions donen molt de suport als partits d’esquerres abans de les eleccions, en la campanya electoral, però el dia dels comicis no van a les urnes. Al contrari del que fan les velles generacions, que sí que voten. Un exemple pot ser el que va passar a Alemanya fa uns dies. En les últimes eleccions, l’esquerra postcomunista Die Linke va treure un 4,9 % de vots, tot i que, amb diferència, era el partit amb més suport dels millenials en les xarxes socials. Si mire amb més perspectiva i faig una anàlisi més àmplia, puc dir que la candidatura de Bernie Sanders ha generat una gran possibilitat: ha permés que es poguera tornar a parlar de socialisme als Estats Units, cosa que fa cinc o sis anys era impensable.
Un dels conceptes que repeteixes més en escrits i conferències és el de la importància d’estudiar el passat i conéixer-lo. Ja n’havien parlat Gramsci, Primo Levi o Ciceró. Tu mateixa cites Spinoza: “Si no vols repetir el passat, estudia’l”. És a dir, al llarg de la història s’ha repetit moltes vegades, però no s’ha instaurat amb força en la societat. Com es podria difondre aquesta idea? Ara és més complicat?
Ara és diferent. La gran majoria de la gent jove forma les seues idees en les xarxes socials. Instagram, Facebook, Twitter, TikTok i d’altres. És quasi impossible explicar el passat, la història, en les xarxes socials, perquè té molts detalls i a vegades has de connectar coses i fets per entendre. Això precisament és tot el contrari del que fas en les xarxes, on la immediatesa i la velocitat manen. A més, als Estats Units, molta gent jove passa una bona part del seu temps sola i no es comunica amb ningú si no és a través d’internet. Aquest escenari porta a debatre poc i malament. Hem de retornar la història, la filosofia o l’art a les places, als carrers, fora de les xarxes socials. Parlar d’història quan quedem amb les amigues per fer una copa, en moments de relaxació. Fer que la història no siga només un moment acadèmic ajudaria a contrarestar aquest estadi de soledat imperant que veiem avui dia. D’aquesta forma, no oblidarem el passat i podrem canviar el futur.
El socialisme real va acabar entre el 1989 i el 1991 a Europa, però existeixen països que es denominen socialistes hui en dia. Què em pots dir de la situació de les dones a la Xina o a Cuba?
“Sobre Cuba, puc afirmar que hi ha més dones que desenvolupen feines qualificades que en països capitalistes”
No és el meu camp d’estudi i no en sé molt de primera mà. Però puc explicar-te el que em diuen les meues col·legues que estudien la vida de les dones a la Xina. En el seu llibre Finding Women in the State (Universitat de Califòrnia, 2016), Wang Zheng, professora jubilada de la Universitat de Michigan, explica que en la societat xinesa les dones tenen més oportunitats, millors feines i una situació econòmica més justa respecte a les societats capitalistes. Sobre Cuba també puc afirmar que, no obstant la societat cubana siga molt masclista, hi ha més dones que desenvolupen feines més qualificades que en països capitalistes. Alhora, si mirem la condició de les dones al continent africà, en aquells països on hi havia un sistema socialista la condició de la dona és millor comparada amb els països que sempre han sigut capitalistes. A Tanzània, per exemple, les dones tenen més drets que les seues veïnes kenianes.
Acabes el llibre amb una reflexió sobre el poder que té la gent de canviar les coses i que és possible un futur amb més justícia social i menys desigualtat entre homes i dones. El ‘com’ no és fàcil.
T’explique una anècdota sobre això: en un treball vaig analitzar els diaris personals de Nadežda Krupskaja i la correspondència amb el seu marit Lenin. El gener del 1917 els dos escrivien sobre la revolució i estaven convençuts que el tsar cauria, que el seu món canviaria, que la classe proletària guanyaria el poder. Tenien la més absoluta certesa que això passaria, però no tenien ni la menor idea de com. A l’octubre d’aquell mateix any, Lenin va convertir-se en el primer líder al món d’un país socialista. Ahir anava pel passeig de Gràcia de Barcelona i veia les botigues de les marques més famoses a uns preus desproporcionats, capitalisme per tot arreu –com a tantes altres ciutats–, i pensava: en quin món vivim? Després em van tornar al cap les cartes de Krupskaja a Lenin i vaig ser conscient que les coses poden canviar en un tres i no res. I poden canviar de forma del tot radical i en un temps molt breu. Mira com va canviar tota la nostra existència en pocs dies en el març del 2020. Una pandèmia que ens va transformar la vida i l’economia global totalment. No hem de perdre l’esperança.
Sense esperança és difícil generar canvis?
“Quan parle amb persones joves em sobta com veuen el món de forma estàtica, com quelcom que no pot canviar”
Quan parle amb les persones joves, moltes vegades escolte com veuen el món de forma estàtica, com quelcom que no pot canviar. Una desesperança política total. I sé que sense esperança el capitalisme guanya. El capitalisme desitja un món on pensem que res pot canviar i que tot és immutable. Lenin i Krupskaja no sabien com canviaria Rússia el gener del 1917, però tenien l’esperança i la certesa que sí que arribaria la revolució. Com deia Gramsci, la història és un conjunt de contingències, i de vegades les contingències són vàries: poden ser un Bernie Sanders, una idea, una pandèmia, tot pot alterar el curs de la història. Si pense en la Roma imperial, per les seues habitants, l’imperi era immutable, no haguera pogut caure mai. També Roma va acabar. Alhora, vull afegir un concepte més filosòfic. Tu i jo, que estem parlant ara, som el resultat del que vivim actualment: la família, la feina o les amistats, i del que hem viscut en el passat. Pensem i raonem per experiències viscudes i per les vides que vivim. Però no només això, també serem com serem pel que ens espera en el futur. Vull dir, una part de nosaltres no està acabada, s’ha de definir. En aquesta part no definida hi ha coses que puc controlar i d’altres que no. Per canviar l’statu quo s’han d’ajuntar forces. No és fàcil trobar una causa comuna, però és una tasca urgent la de caminar juntes per eixir d’aquest model social que ens oprimeix. No n’hi ha prou amb paraules o lemes, hem d’estar preparades pel canvi, com van fer Lenin i Krupskaja. Hem d’estudiar, parlar d’història, debatre sobre tot, reconéixer les coses bones del passat i no negar les coses roïnes. La història no s’atura mai i quan arribe el canvi hem d’estar preparades.
