Començar per fer-se preguntes correctes
En les últimes setmanes, el Partit Popular i Junts han tombat el repartiment obligatori de menors migrants i la retòrica mediàtica oscil·la entre la falta de solidaritat, els números per al repartiment dels recursos per a la gestió de la sobrecàrrega sobre el sistema de protecció de la infància d’algunes autonomies o el racisme descarat de la (extrema/ultra) dreta. Cap d’aquests marcs interpretatius busca una solució real i respectuosa amb la vida de les persones de les quals tracta.
La pregunta que hauríem de fer-nos a hores d’ara sobre els esdeveniments que promouen l’impuls d’aquesta Proposta de llei de modificació de la LOex, la llei d’estrangeria, és per què hi ha infància i adolescència migrant bloquejada a Ceuta, Melilla i Canàries, en primer lloc?
Per què les fronteres de l’Estat operen amb més o menys la mateixa lògica per a la infància si existeixen marcs normatius per la “protecció” de les persones menors d’edat?
Aquesta pregunta, al seu torn, es pot desdoblar en: per què hi ha infància que migra sola, sense adults a càrrec d’ella?, i, per què les fronteres, externes i interiors, de l’Estat espanyol operen més o menys amb la mateixa lògica per a la infància si existeix tot un conjunt ampli de marcs jurídics i normatives per la “protecció” de les persones menors d’edat?
Per exemple, si volguéssim tenir una comprensió més global sobre com es produeix la migració infantil al segle XXI, el just seria no obviar que les relacions històriques i actuals de dependència i dominació econòmica entre els països de procedència d’aquesta xicalla amb els països de destinació, els plans d’ajust estructural als quals han estat sotmesos molts d’aquests països per al manteniment dels nivells de consum del nord global, així com els acords de “tu cooperes i jo em desenvolupo” segueixen sent variables importants per a aquesta anàlisi.
És a dir, i també per una qüestió de serietat analítica, es fa obligatori insistir en els fonaments (neo)colonials de la migració adulta i jove contemporània i presentar-la com una migració postcolonial resultat de les profundes desigualtats estructurals entre Estats i mercats que en els últims anys s’han intensificat i que col·lapsa de manera més intensa sobre les poblacions superexplotades i racialitzades del món.
Les interpretacions maniquees de l'”interès superior menor” sempre acaben supeditades a l’interès superior del racisme institucionalitzat
D’altra banda, en relació amb les fronteres exteriors i interiors, on les variables ja no són indirectes ni queden tan allunyades de l’abast de les decisions polítiques de l’administració central de l’Estat i les comunitats autònomes, ens trobem davant una pràctica històrica que malgrat estar subjecta a una llei que resa que “prevaldrà l’interès superior dels menors sobre qualsevol altre interès legítim que pogués concórrer” —posem per exemple “l’interès legítim de l’Estat” a la “gestió dels fluxos migratoris”—, el segon sempre ha prevalgut per sobre del primer.
Les interpretacions maniquees de l'”interès superior menor” per part de les administracions tutelars i l’Estat central sempre acaben supeditades a l’interès superior del racisme institucionalitzat. I això no és una opinió -com aquest article- sinó una realitat que es concreta en fets amb mecanismes creats i pràctiques institucionals realitzades en aquest territori des que va començar a ser la frontera sud europea.
El fet mateix que la concepció de qui són i què necessiten aquesta xicalla es realitzi a través de la modificació de la llei d’estrangeria i no de la llei de protecció de la infància revela que l’Estat sempre veurà aquestes persones com a immigrants intrusos vs. menors d’edat subjectes del dret a protecció.
Fer memòria: menors migrants no acompanyats, una història de racisme d’Estat
Fa més de 25 anys que l’Estat espanyol busca les mil i una maneres d’evitar l’arribada de la infància i adolescència que migra a la península. Un breu recorregut sobre algunes d’elles ens remunta a l’any 2003, quan se signa el Memoràndum d’enteniment sobre la repatriació assistida de menors no acompanyats entre el Marroc i Espanya, que sens dubte marcarà l’esperit racista de com l’Estat espanyol es relaciona amb el conveni internacional de la protecció dels drets de la infància.
A les fronteres de Ceuta i Melilla es retornen nois “en calent” molt abans que la llei Mordassa legalitzés aquesta pràctica
A les fronteres de Ceuta i Melilla es retornen nois “en calent” molt abans que la llei Mordassa legalitzés aquesta pràctica. El Memoràndum, així com els acords sobre cooperació en l’àmbit de la prevenció de l’emigració il·legal de menors no acompanyats la seva protecció i la seva tornada amb el Regne del Marroc (2007) i la República del Senegal (2006) respectivament amb el PSOE de Zapatero al govern, revelen que l’humanisme i la solidaritat a la qual apel·la la falsa esquerra en aquests dies amb tant ímpetu s’erigeix sobre uns fonaments mitològics, almenys en el que a la política real es refereix.
Aquestes pràctiques de racisme institucional no solament succeeixen en àmbit de la política estatal sinó que també troben un terreny fèrtil en el nivell meso de la política de les comunitats autònomes. També l’any 2006 es va engegar el Programa Catalunya-Magrib de tornada voluntària de nens migrants, amb un pressupost 3,5 milions d’euros, entre la Unió Europea i diferents institucions catalanes.
L’any 2006 es va engegar el Programa Catalunya-Magrib de tornada voluntària de nens migrants, amb què es van repatriar menors contra la seva voluntat i de matinada al Marroc
Es van repatriar menors d’edat contra la seva pròpia voluntat i de matinada al Marroc. Alguns van ser deixats en orfenats fins que la família se’n va assabentar.
En aquests mateixos anys, durant la mal anomenada “crisi dels cayucos” comencen a arribar xavals de l’oest africà als sistemes de protecció de les comunitats autònomes i aproximadament un any després aquests deneguen la veracitat dels seus passaports, utilitzant proves osmomètriques de manera sistemàtica com a eina de cribratge per expulsar-ne del sistema.
Centenars de nois negre-africans es queden en un limb jurídic que no els permet accedir a recursos per a majors d’edat perquè els seus passaports diuen ser menors, però els sistemes de protecció els han rebutjat.
L’any 2015, a Melilla, s’afegeix una reixa lateral al far i es dificulta encara més l’accés al port (zona des d’on busquen com creuar els nois). Osama, un nen de 17 anys es precipita pel barranc i mor.
Insistir: és un conflicte racial amb profundes arrels (neo)colonials
Els processos de racialització a què han estat i són sotmesos els i les joves migrants els ha despullat de la seva pròpia infantesa i joventut a partir de tres tendències destacades: la criminalització descarada, el paternalisme exacerbat i l’abandó institucional flagrant.
La infància migrant no és considerada infància. Una altra seria la forma en què seria tractada si fos així. I en aquest procés, tant esquerra com a dreta han contribuït a la creació de la categoria “MENA”. La dreta mai els va voler i la falsa esquerra solament se’n recorda quan els primers els usen com a capital per al rèdit polític.
Al desplaçament, massa vegades forçós, de les poblacions joves i adultes actualment el precedeix una llarga història de despossesió i, per tant, no és una qüestió de generositat filantròpica ni humanisme
Les al·legacions a la retòrica humanitària són una fal·làcia i despolititzen tant les arrels d’aquest problema com la recerca de solucions reals.
Comencem per treure les xarxes de la indústria pesquera de l’Atlàntic, les empreses de les mines al Magrib i trencar les relacions amb entitats econòmiques imperials i, des d’allí, mentre tractem d’arreglar el (des)ordre generat durant anys, preguntar-nos: com seria, llavors, una política alineada amb el respecte a les necessitats de la vida de la xicalla migrant?
Allunyem la versió liberal pseudoesquerranosa sobre la migració que tendeix a parar esment als “avantatges de la societat multicultural i diversa” i la “inclusió”, com a finalitat última, i situem-la com el que pensem que és i que Harsha Walia, autora de Frontera i Llei, explica de forma magistral: “un model de governança que requereix la (in)mobilitat de la mà d’obra com a fet consubstancial a la mobilitat de fluxos del capital”, en el qual la infància és tractada com a futura mà d’obra que no podrà ser incorporada un mercat laboral en profunda crisi, i que a més ara mateix cal mantenir, i que, per tant, no interessa que arribi.
Una vegada reconegut això, potser serà més possible organitzar-nos i pressionar cap a una governança de la migració que assumeixi que al desplaçament, massa vegades forçós, de les poblacions joves i adultes actualment el precedeix una llarga història de despossessió i que, en conseqüència, no és una qüestió de generositat filantròpica ni humanisme, sinó una qüestió ètica i política en què l’abolició de les fronteres és l’única i veritable solució justa i responsable que ens queda per parar aquest cicle de violència.
