El tractor torna a passar. Ja fa hores que va amunt i avall. Mentre va passant jo me’l miro de lluny i vaig fent la feina sol. Jo a dalt amb el ramat i el tractor al pla amb els camps: cadascú a la seva. Hi ha els esquirols, els ocells, les cabres i les ovelles, els gossos i de lluny algun cabirol ens espia, com la guilla i el senglar. Ja se sap que la vida del pastor és solitària pel que fa a les relacions humanes. Però quan era petit, anant a acompanyar els pastors i llevat de les èpoques puntuals (com quan guardaven el bestiar a muntanya), sovint hi havia gent: es parlava, es compartien feines i es compartien àpats. Potser és també el postpandèmia, però trobo a faltar la gent i les coses petites i quotidianes, i no puc parar de pensar que segurament fruit de la pressió econòmica (allò d’intentar fer viable l’inviable), la soledat ha envaït el sector primari, un sector que –malgrat els prejudicis– era de tot menys solitari.
Passa altra vegada el tractor i penso si deu tenir la ràdio posada, i em ve al cap el que llegia fa uns dies en un tuit. Que si bé és bastant poc assenyat idealitzar el passat, és prou bo recordar per saber d’on venim i que malgrat els malgrats, la vida a pagès era essencialment comunitària, que la majoria de feines demanaven mans i que –de grat o per força– de mans sempre n’hi havia, i es xerrava i es compartien penes i alegries, que es cantava treballant, es compartien àpats i que si es necessitaven mans aquí, també se’n necessitaven allà, i amb més esma o menys, hi havia gairebé sempre reciprocitat.
La soledat ha envaït el sector primari, un sector que –malgrat els prejudicis– era de tot menys solitari
De lluny, en veig un altre de tractor, que remena a un altre camp. Quan acabi marxarà i si no acaba avui, demà tornarà i ho acabarà. Potser porta l’entrepà o potser marxarà a casa a dinar, qui ho sap. Però no baixa de la màquina. Màquines i papers. La pagesia és cada dia més individualista: pocs tractors i molta terra. Només som al voltant de l’u per cent de la població activa de la comunitat autònoma de Catalunya, i d’aquests, el 92% són majors de 35 anys. En uns Països Catalans on el món rural clama per la despoblació i la desconnexió amb la producció d’aliments (aquest repoblament que és només una urbanitat amb un decorat bonic), la soledat es fa més latent i més dura, ho recordava un altre tuit.
I jo em miro els tractors i penso en si la sabrem fer aquesta feina cadascú a la seva, de si és això el que volíem, de si això ho podrem aguantar. De tot el que hauria de ser la pagesia, de tot el que duia associat, del coneixement, de les maneres de fer, del temps i com viure’l i com viure amb el que ens envolta. Del mal que ens fem quan ho reduïm a una simple activitat econòmica.
En uns Països Catalans on el món rural clama per la despoblació i la desconnexió amb la producció d’aliments, la soledat es fa més latent i més dura
Fa pocs dies, i gràcies a tenir el suport familiar que em dona el rar luxe de tenir un matí lliure, vaig assistir a la jornada de debat de la Coop57 sobre ruralitat i transició energètica, i vaig tornar esveradíssim a casa donant mil voltes a totes les coses vistes i sentides. Que potser era només la cosa de trobar-nos de nou cara a cara i debatre, proposar i escoltar, però em va omplir l’energia de veure que hi ha qui fa coses enmig de l’ambient general de desesperança. No només qui fa coses: qui les fa bé, sòlides.
El tractor s’atura i en baixa algú, parla per telèfon i dona voltes. Dubto de si ha tingut una avaria, però de lluny no ho veig bé i m’apressa la feina. La soledat sembla que ha penetrat el dia a dia de la pagesia i amb ella un cert aïllament. Em remou ara més que ahir perquè diria que la clau de volta de l’èxit de la Coop57 rau en la capacitat de teixir xarxes fermes, de treballar en conjunt, de fer pinya, del suport mutu.
No tenim cap altre lloc on agafar-nos que no sigui entre nosaltres. Però no tenim tampoc l’opció de no fer-ho. Car quan ho fem, funciona
Enmig de tots aquests pensaments la realitat és dura i em ressona pensar que hi ha una manera d’articular això en l’àmbit local i petit, entre els que ens dediquem a pagès o entre els qui hi viuen i s’estimen la terra, però que encara no hem trobat com articular-ho, com fer-ho tangible, real, pràctic. Que és impossible donar la mà quan no pots sostenir-te ni a tu, que el temps se’ns escapa com una ventada i que la vida ens arrossega sense treva cap a ves a saber on i no podem aferrar-nos a res prou ferm com per, des d’allà, oferir la nostra mà a qui la necessiti.
Però, així i tot, trobar-nos (retrobar-nos) em va donar la certesa que hi ha algun camí per fer i que podem construir alguna cosa per no caure o per no fer-nos tant de mal en les caigudes. No tenim cap altre lloc on agafar-nos que no sigui entre nosaltres. Però no tenim tampoc l’opció de no fer-ho. Car quan ho fem, funciona.
