Marina combat la calor de l’estiu refugiada en la planta baixa d’una casa antiga i acollidora de Morella (Els Ports). Asseguda en una cadira observa la gent passar, turistes amb càmera i plànol en mà. La seua vivenda és una de les poques que ha resistit al boom dels allotjaments turístics rurals. Hi ha un patró que es repeteix en una bona part de les façanes dels edificis, plaques amb el mateix missatge estampat: “Apartament turístic. Comunitat Valenciana”, acompanyat del logo oficial de la marca Turisme Comunitat Valenciana i la categoria d’estrelles de cada establiment.
El turisme rural s’ha convertit en una de les activitats principals en molts pobles dels Països Catalans. Mentre que a Europa els entorns rurals van guanyar protagonisme polític i turístic en la dècada dels 60, amb la implantació de la Política Agrària Comú (PAC); a l’Estat espanyol, a excepció dels enclavaments de turisme de neu als Pirineus i d’alguns pobles amb gran importància històrica, pràcticament no existia el turisme d’interior. El seu moment àlgid no va arribar fins a la dècada del 2000, anys previs a l’esclat de la bombolla immobiliària, en 2008; i amb el suport econòmic europeu, a través de programes de desenvolupament rural, com les iniciatives Liaison Entre Actions de Développement de l’Économie Rurale (Vincles Entre Accions de Desenvolupament de l’Economia Rural) o el Fons Europeu Agrari de Desenvolupament Rural (FEADER). Des d’un principi, el desenvolupament de les zones rurals, que fins aleshores no tenien protagonisme polític ni mediàtic, es va vincular amb l’impuls del turisme rural. “Gran part de les inversions es van transformar en l’estructura turística actual, especialment en cases i apartaments, amb els quals es va descobrir una font de negoci molt potent”, exposa Luis del Romero, doctor en Geografia, professor a la Universitat de València i activista pel món rural.
En aquests últims vint anys, el nombre de turistes que decideixen gaudir de les seues vacances en les àrees rurals d’arreu dels Països Catalans ha crescut exponencialment. A Catalunya, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’any 2018, el nombre de viatgers registrats en establiments de turisme rural va ser de 486.000 milers, xifra que representa un creixement interanual del 10,5%. Així mateix, en quatre anys, les places destinades a allotjament rural han augmentat de 18.130 a 19.527. Al País Valencià, al llarg de l’any 2017, un total de 450.275 turistes van pernoctar en aquest tipus d’allotjament, el que representa un creixement interanual del 13,61%, un percentatge paregut al registrat a les Illes, on en l’any 2018 va haver-hi un increment del 13,35%. Per a Maria Dolores Pitarch, professora de Medi Ambient i Turisme a la Universitat de València i directora de l’Institut Interuniversitari de Desenvolupament Local, aquestes xifres són, quant menys, alarmants: “Alguns destins rurals han arribat al límit de capacitat d’acollida i, tot i això, la demanda d’aquest model turístic continua creixent, especialment els atractius relacionats amb la muntanya”.
El turisme rural com causa de la manca d’habitatge
“Som molts els que hem estat buscant una vivenda per viure. Però, o bé són molt cares o es destinen exclusivament a l’ús turístic”. Qui parla és Josep Beltrán, veí de Vallibona i un dels membres de l’hostatgeria La Pastora, una cooperativa sense ànim de lucre que centra la seua activitat en l’educació ambiental, l’ecoturisme i el desenvolupament rural. Fa ja prou de temps que Beltrán és conscient de la manca d’habitatge a preus assequibles que afecta el veïnat de Vallibona, municipi de 75 habitants de la comarca dels Ports, uns dels destins rurals valencians més demandats i madurs, seguit de la comarca dels Serrans o de la Plana d’Utiel-Requena. És per això que, junt amb els altres tres membres de la cooperativa i algunes entitats locals, han començat a treballar amb l’Ajuntament per trobar una solució i frenar l’augment de cases turístiques, que, assegura, als pobles està deixant un parc d’habitatge encara més reduït.
En la mateixa situació es troba Santiago Nohales. Traductor de formació a la Plana Baixa, fa mesos que busca una vivenda al nord de Catalunya. Tanmateix, sense una font d’ingressos fixa, no es pot permetre “pagar un lloguer de més de 500 euros”, lamenta. Per a ell, els perills del turisme rural es troben en què s’estan començant a extrapolar els problemes d’habitatge que se sofreixen a les grans ciutats. “El món rural espera gent jove per combatre la despoblació, però no es pot viure en llocs on la vivenda està a preus impossibles”, sentencia.
Als Ports hi ha un interés creixent per adquirir finques i masos per destinar-los a apartaments turístics o bé utilitzar-los com a segones residències. “Principalment es busquen municipis que tinguen uns serveis bàsics: centre de salut, farmàcia, tendes i bones connexions ferroviàries”, explica el sociòleg Artur Aparici. Tot i que no considera turistes a les propietàries de segones residències, ja que defensa que en posseir un habitatge mínim l’impacte territorial que produeixen és mínim, part de la població rural denuncia el “col·lapse que provoquen, perquè els municipis no tenen suficients recursos i, a banda, generen una sensació d’ocupació massiva per als veïns i veïnes”, opina Ferran Martínez, veí de Mura (Bages), i uns dels tres socis d’Els Caus de Mura, una cooperativa que aposta pel turisme rural responsable, posant l’èmfasi en l’arrelament al territori i la creació de llaços amb el teixit associatiu i veïnal de l’entorn.
El pobles continuen perdent població
Les localitats més menudes solen comptar amb un parc de vivenda fix, però una part ha passat a mans del negoci turístic i, a més, no existeix una política activa d’habitatge d’adquisició mitjançant un lloguer social, la qual cosa “genera encara més desigualtats entre els nuclis rurals i urbans, així com la fugida de la població local”, explica Romero. En efecte, fa dècades que la despoblació s’ha convertit en una de les amenaces més greus per a la població rural. Segons dades del Ministeri de Política Territorial, a l’Estat espanyol hi ha 78.000 localitats per sota dels 100 habitants, 23.000 més que en l’any 1998, i només el 30% del territori concentra el 90% de la població.
Des dels governs autonòmic i estatal, s’han impulsat diverses iniciatives per incentivar el repoblament de les comarques d’interior. Fa uns dies alguns mitjans locals es feien ressò de la Proposta oberta per a un programa comú progressista, el document que publicava el PSOE amb l’objectiu de guanyar-se el suport d’Unides Podem i formar govern. D’un total de 370 mesures, 44 es dirigeixen específicament a combatre les desigualtats al món rural, el despoblament o la bretxa digital. Una d’elles és, de fet, l’impuls del turisme rural, adoptant una “Estratègia de Turisme Sostenible, amb l’objectiu de donar suport a les iniciatives destinades a reduir l’estacionalitat de l’oferta turística i la regeneració en els destins turístics més madurs”, així com, “incentivant el comportament responsable de les empreses del sector de l’hostaleria i la restauració”, s’exposa al programa.
Les diputacions valencianes duen a terme la mateixa estratègia d’inversions en les àrees rurals. Per exemple, en l’any 2018, la Diputació de Castelló va destinar un pressupost de 5.511.149,74 euros per impulsar el turisme, una quantitat que en els últims set anys ha augmentat en un 106%. L’expresident de la Diputació, Javier Moliner (PP), destacava la importància i prioritat d’aquesta mesura per “acabar amb l’èxode rural” i permetre generar “noves oportunitats als pobles”. Tanmateix, lluny de “revitalitzar” l’interior del territori, els pobles continuen perdent població. Segons dades del Portal Estadístic de la Generalitat Valenciana, al País Valencià, hi ha 71 municipis que es troben en vies d’extinció. En les últimes dues dècades, algunes d’aquestes localitats, amb una densitat menor als 8 habitants per quilòmetre quadrat, han vist com es reduïa el nombre d’habitants en un 50%. És el cas de Millars, a la comarca del Canal de Navarrés, que ha passat de les 693 habitants (1996) a les 346 (2018); o de Morella, un dels destins turístics més atractius, on en l’any 1960 estaven empadronades 4.132 persones i ara en són 1.975. En paraules de Romero, especialitzat en l’àmbit de la despoblació rural, aquestes reduccions tan acusades acostumen a donar-se en pobles que tenen una forta dependència del turisme. En contraposició, posa com a exemple l’economia de Vilafranca (Els Ports), on una forta indústria tèxtil ha constituït l’activitat principal fins a l’actualitat i ha vist com la seua població es manté. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), en l’any 2000, hi havien censades 2.635 persones, 18 anys després, hi eren 2.227.
Segons dades del Portal Estadístic de la Generalitat Valenciana, al País Valencià, hi ha 71 municipis que es troben en vies d’extinció. En les últimes dues dècades, algunes d’aquestes localitats han vist com es reduïa el nombre d’habitants en un 50%
La temporalitat que caracteritza el sector suposa una amenaça per als municipis que depenen en gran mesura del turisme, i que fa unes setmanes van veure com tornaven a buidar-se fins a l’estiu que ve. Tradicionalment, després de les temporades turístiques altes, la població local que treballava en l’hostaleria o la restauració reprenia els seus oficis relacionats amb el sector primari, com l’agricultura, la ramaderia o la pesca. Però, en l’actualitat, tal com alerta Romero, la falta d’inversions en aquest sector, la no creació de llocs de treballs necessaris perquè el poble puga sobreviure, i la rendibilitat del turisme, “que genera més fàcilment i més beneficis que el sector primari”, comporten que molta gent marxe a altres llocs per buscar recursos bàsics, la qual cosa, “per desgràcia, està aguditzant la pèrdua de les activitats tradicionals i la despoblació rural”. És per això que Romero considera la regulació dels fluxos turístics, dels allotjaments i de les condicions laborals del sector com un “element bàsic” per a canviar el paradigma. En la mateixa línia es posiciona Beltrán, qui, en certa manera, culpa al turisme de la despoblació rural: “Mentre que alguns empresaris hotelers i grans propietaris de cases rurals mantenen els seus beneficis, la gent marxa per buscar-se la vida en altres municipis i altres sectors que no siguen tan puntuals i precaris com el turístic”.
De masos a hotels rurals de luxe
Fa més de 50 anys que institucions i mitjans de comunicació de l’Estat espanyol reprodueixen el mateix mite: “el turisme és sinònim de generació de riquesa”. La realitat, però, és que els municipis més pobres del territori són aquells en els quals el turisme té més pes. Les comarques més pobres del País Valencià en renda per unitat familiar, la Marina Alta i Baixa i el Baix Segura, són les que concentren el 60% del tot el sector turístic, segons dades de l’estudi Banderes negres 2019, d’Ecologistes en Acció. L’informe fa referència a comarques costaneres on predomina el turisme de sol i platja, però les expertes entrevistades adverteixen que molts pobles d’interior ja pateixen la mateixa lògica de supeditació de l’economia al turisme.
“Amb el turisme no disminuirà l’índex de pobresa al món rural. Qui s’enriqueix són els propietaris d’establiments rurals de luxe o de moltes cases rurals, que no pensen en dinamitzar l’economia dels pobles, sinó en guanyar grans beneficis “, objecta Beltrán. Són molts els masos abandonats que s’han reconvertit en hostals i cooperatives d’allotjament turístic que aposten per una manera diferent d’afrontar l’activitat turística, reivindicant l’arrelament al territori, la relació amb l’entorn, la reducció de l’impacte ecològic o la millora de les condicions laborals de les treballadores. Però, també en són molts els que han passat a ser establiments de turisme rural de luxe. És el cas de La Vella Farga (Solsonès), el Mas de Torrent (Baix Empordà), el Mas Mariassa (Baix Camp) o la Masía Durbá (Alt Palància), antigues masies reconvertides en hotels o cases rurals de luxe.
“Amb el turisme no disminuirà l’índex de pobresa al món rural. Qui s’enriqueix són els propietaris d’establiments rurals de luxe o de moltes cases rurals, que no pensen en dinamitzar l’economia dels pobles, sinó en guanyar grans beneficis “, objecta Beltrán
Els propietaris d’aquests establiments acostumen a ser famílies amb una llarga trajectòria en la ramaderia i l’agricultura de caràcter intensiu. No obstant això, la regressió de l’activitat agrícola i ramadera i la centralització de la vida a les ciutats van provocar que durant el segle XX els masos perderen el protagonisme econòmic, demogràfic i social que havien tingut els segles anteriors. Davant d’aquesta realitat, anys després, van veure en el turisme una forma més fàcil i ràpida de fer negoci amb les seues explotacions. És el cas de la família de Martí Angrill, propietari de les cases rurals la Cirera d’Avall i l’Avellana, així com de l’hotel La Vella Farga, tots a la comarca del Solsonés, on la majoria de municipis no superen els 300 habitants. Encara és més conegut l’empresari català i promotor immobiliari Xavier Roca, actual director general de l’empresa familiar propietària Grup Mas Torrent, que gestiona diversos restaurants a la Costa Brava, així com hotels i cases rurals d’alt standing.
Zones protegides rendibilitzades a base de turisme
Rendibilitzar els parcs naturals a base de turisme és una temptació que amenaça la seua mateixa conservació. La massificació dels espais naturals protegits avança: en l’any 2017, els Parcs Nacionals registraren 15,4 milions de visitants, un 33% més que en 2013. Les expertes opinen que els problemes de fons són la promoció del turisme sense realitzar estudis sobre la Capacitat de Càrrega Turística (CCT) i la falta de cura i respecte per part de les turistes. Tal com descriu l’Organisme Autònom de Parcs Nacionals, el turisme massiu degrada el medi natural de les zones protegides de diverses maneres: pel trànsit de milers de persones i vehicles que perjudiquen el substrat rocós i la vegetació, impactes sobre la fauna mitjançant l’agressió, l’alimentació o la introducció d’espècies exòtiques, o l’acumulació de residus i la contaminació acústica i atmosfèrica.
A l’Estat espanyol, es calcula la capacitat d’acollida dels quinze parcs nacionals que hi ha, com el Parc Natural d’Aigüestortes i el Parc Natural d’Ordesa i Mont Perdut, als Pirineus; o l’Arxipèlag de Cabrera, a Mallorca, per tant, tenen un nombre de visitants limitat. Però, a la resta de zones protegides, Parcs Naturals, espais integrats dins la Xarxa Natura 2000 o aquelles àrees protegides per normatives i lleis internacionals, no s’elabora cap estudi sobre el màxim de turistes que poden suportar i “l’arribada de persones comença a estar per damunt del que aquestes zones són capaces de suportar sense sofrir cap tipus de canvi”, alerta Pitarch, qui també aposta per mesures regulacionistes.
La directora de l’Institut Interuniversitari de Desenvolupament Local també defensa que avui dia la conservació dels espais naturals no ha d’excloure l’ús i la presència humana, però tampoc ha de restringir l’activitat d’aquestes zones al turisme, sinó impulsar les activitats tradicionals, com el pasturatge de xicotets ramats o l’elaboració de productes de proximitat, perquè d’una banda es conserven aquests oficis i, d’altra, es lluite per combatre els problemes medi ambientals de primer ordre, com els incendis forestals i la desertificació. En efecte, el pasturatge resulta ser una estratègia imprescindible per retirar la vegetació potencialment combustible, així com per mantenir les zones esbrossades.
Alternatives per a un turisme rural responsable
Front a un turisme que no té en compte les necessitats de la població local, la conservació dels oficis tradicionals i la protecció del medi ambient, han proliferat desenes d’iniciatives de turisme responsable arreu dels Països Catalans, les quals demostren que és possible visitar un lloc sense destrossar el medi ni els teixits veïnals. Uns d’aquests projectes és, precisament, La Pastora. L’hostatgeria va nàixer en l’any 2017 com un mitjà de vida per a un grup de gent que volia continuar formant part de Vallibona (Els Ports), i “com una base d’ingressos per al territori, promovent els nostres productes locals i creant llaços amb proveïdors de proximitat”, remarca Beltrán.
L’arrelament al territori és un dels seus principis, per això ajuden a divulgar la història d’aquesta comarca. A partir de jornades de memòria històrica, recorden el passat maqui d’aquesta zona i el llegat de la guerrillera Teresa Pla Meseguer. De fet, un dels sobrenoms que utilitzava aquesta lluitadora de la postguerra va donar nom a la cooperativa. La integració en el teixit associatiu i veïnal és un altre dels elements clau d’aquestes iniciatives. Per això, La Pastora també ofereix un espai cultural al veïnat, de la mateixa manera que ho fa la cooperativa Els Caus, fundada en l’any 2011. Amb la mateixa voluntat, les impulsores de Pou de Beca, restaurant i espai cultural a Vall d’Alba, a la Plana Alta, han procurat prendre mesures per afavorir la població local i dinamitzar econòmicament la zona. En paraules de Sonia Gil, una de les membres, aquesta iniciativa és un “intent de seguir vivint al mas, de donar-li vida al món rural i poder transmetre la nostra cultura i forma de ser a través de la cuina i el coneixement del nostre entorn”.
Aquesta realitat, en què conviuen iniciatives de turisme sostenible i responsable amb zones rurals afectades per un turisme massiu i un despoblament constant, deixa clar que “el futur dels nostres pobles no ha d’estar en mans del turisme, sinó que el turisme només ha de ser una activitat més que ens ajude a preservar el nostre entorn”, conclou Martínez.
