Com pensem els nostres cossos, la relació que hi tenim i quines són algunes de les lluites que es lliuren en aquest espai tan nostre, són algunes de les preguntes que es posen sobre la taula en el nou llibre d’en Miquel Missé A la Conquista del Cuerpo Equivocado (Egales, 2018).
Vaig iniciar la lectura sabent que el que tenia a les meves mans era un acte de valentia i honestedat. No és fàcil verbalitzar les coses que ens dolen, les coses que pensem i que poden interpel·lar a la resta, sobretot quan es tracta d’assenyalar-nos a nosaltres mateixos, de parlar en primera persona i exposar les nostres ferides, les nostres lluites i les conquestes que anem assolint no sense molt d’esforç i patiment. I la conclusió en acabar la lectura, i la que vull compartir aquí, és que aquest llibre, en efecte, ens interpel·la a totes.
No podria fer una crònica sobre el contingut perquè el llibre s’explica a si mateix, però si vull agafar alguna de les idees que m’han remogut profundament, preguntes que ens posen al centre.
En Miquel Missé és, entre altres moltes coses, un noi trans* i des d’aquesta identitat ens explica que s’ha comès un robatori: el del seu cos. El que ell planteja no és que s’hagi robat el seu cos físic, sinó que el relat hegemònic sobre la transsexualitat ha incrustat en l’imaginari de totes que les corporalitats de les persones trans*estan equivocades i per tant, que cal modificar-les. Si bé no s’assenyala directament l’hormonació o a la cirurgia com el problema, el relat mainstream situa la modificació corporal al centre d’allò que les persones trans* volen per tal d’assolir una corporalitat determinada basada en els models hegemònics de corporalitats cis*, sense donar ni espai ni visibilitat a altres opcions i vivències i, per tant, acaba posant al centre la idea del Cos equivocat.
Crec fermament que el tòpic del “cos equivocat” acaba travessant-nos a totes, si bé no amb la mateixa duresa que interpel·la a persones trans*
Al llarg del relat que va filant, es va instal·lant dins meu una pregunta que em bombardeja el cap i que en Miquel acaba formulat directament. Si parlem de cossos trans*, hem de parlar necessàriament de cossos cis* (cis* és un concepte que refereix a persones on existeix una correlació entre la seva identitat de gènere i el gènere assignat en nàixer) perquè lamentablement, les persones trans* transiten d’acord amb els models corporals hegemònics. La pregunta que em faig i que vull fer és: Què estem fent les persones cis* amb els nostres cossos? Si bé és fàcil pensar en el cas trans*, crec fermament que el tòpic del “cos equivocat” acaba travessant-nos a totes, si bé no amb la mateixa duresa que interpel·la a persones trans*. Tanmateix penso que seria bo que poguéssim reflexionar sobre aquesta qüestió i per això, posaré un exemple.
Recordo uns anys enrere, una tarda de divendres a una cafeteria qualsevol al centre de Cerdanyola del Vallès. El cafè entre les mans, conversa distesa amb en Toni, que si “la vida cap aquí…”. Que si “potser em demano un altre dònut…”. “Diuen que demà farà bon temps…”. I de sobte, l’acostumat sorollet agut que anuncia l’entrada d’un Whatsapp. En Toni agafà el mòbil per comprovar l’emissor del missatge tot anunciant “El xulazo del viernes!”. La meva cara de perplexitat i la seva de sorpresa. Vaig mirar a través de la brillant pantalla del mòbil tot descobrint un home amb abdominals esculpits, braços més grans que la meva cama i semidespullat. Quan dic semidespullat vull dir que els seus genitals, un paquet de talla XL expressament enfocat, estaven tapats amb un mitjó d’aquells que deixen a la xemeneia per nadal a les pelis de Hollywood. Resulta que els xulazos en qüestió eren uns missatges en cadena que sortien a la llum cada divendres. Imatges que tenien com a protagonistes un “home” cis*, d’abdominals esculpits, caracteritzat cada setmana d’una manera diferent. De tot això fa quatre anys i en aquell moment, em vaig sumar a la cadena. Cada divendres a partir d’aquell moment i durant força temps, el meu xulazo apareixia anunciat pel so agut d’un Whatsapp. Anys més tard em vaig adonar que el que amagava aquest xulazo era la idea del que anomenaré el Cos Mirall.
Naixem amb una corporalitat visible determinada i en aquell precís moment se’ns assigna un gènere. Des d’aquest moment, el nostre cos deixa de ser vàlid en si mateix
Naixem amb una corporalitat visible determinada i en aquell precís moment se’ns assigna un gènere. Des d’aquest moment, el nostre cos deixa de ser vàlid en si mateix. Ja des de petits se’ns explica com ha de ser el cos d’un “home” i d’una “dona” (si mirem enrere segur que podrem recordar aquelles làmines a primària on apareixen “homes” i “dones”). El missatge que hi ha darrere és: aquest és el cos que has de tenir, aquest és el cos en el qual t’has d’emmirallar. I aprenem que cal modificar aquelles parts de la nostra corporalitat que no corresponguin a aquella imatge. Per exemple: el pèl i les dones, la mida del nostre cos, la forma del nostre cos, etc. establint que hi ha corporalitats vàlides i desitjables i d’altres que no.
Si ens fixem, quin és el model d’èxit corporal? Els xulazos. Tot allò que té a veure amb la bellesa, reflecteix la imatge d’una corporalitat molt concreta i el missatge que hi ha al darrere són que aquest és el cos desitjable i acceptable. La meva opinió és que malgrat que fem esforços per modificar la nostra corporalitat a imatge i semblança del xulazo, aquests cossos acaben sent una minoria. A mi m’interessen els cossos reals, els nostres cossos. I la pregunta que em ve al cap és: realment hem triat modificar o amagar parts de la nostra corporalitat que no corresponen amb el Cos Mirall? Els xulazos ensenyen el seu cos perquè se saben desitjables i, em pregunto, què passa amb la nostra autoestima corporal?
Com afegeix en Missé, l’autoestima també es construeix de manera conjunta. Necessitem la mirada de l’altre per reafirmar-nos a nosaltres mateixos, per tant, la meva proposta és que, si bé no cal eliminar del nostre imaginari els cossos hegemònics, crec que tenim una oportunitat de poder visibilitzar tota la resta de cossos que no encaixen en aquesta cosmovisió, de començar a integrar que les nostres dissidències estan bé i que totes les corporalitats haurien de ser habitables, de poder qüestionar-nos per què volem anar al gimnàs, fer dieta, depilar-me, etc. I poder reclamar el dret a no fer-ho si no ens ve de gust, en nom d’un suposat model corporal d’èxit. Si la imatge binarista i hegemònica dels cossos segueix vigent, en part és perquè tota la resta de corporalitats i de dissidències no han estat visibilitzades. Potser és moment de començar a reclamar aquest espai. Crec que la qüestió del cos ha sigut quelcom que ens ha turmentat a moltes i segueix essent un camp de batalla. No dic que acceptar les nostres corporalitats modificant-les al mínim sigui un camí fàcil, però crec que l’inici del camí és comprendre que els cossos equivocats no existeixen. El que sí que existeix són uns imaginaris corporals limitats, poc realistes i poc inclusius amb la immensa majoria de persones i per tant, existeixen cossos que dubten de si mateixos, que dubten de la seva bellesa i de la seva capacitat per habitar aquest món. Tant de bo puguem acabar amb el dubte i amb la idea de l’equivocació que tant mal ens ha acabat fent a totes.
