Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Confessions, xats i cintes de vídeo

David Fernàndez | @HiginiaRoig

“Alguns jutges són absolutament incorruptibles,
res ni ningú els pot obligar a fer justícia”
Bertolt Brecht

 

Fèlix Millet va acabar confessant quan ja no hi havia cap altre remei. És a dir, un cop enxampat saquejant totes les arques del Palau –i, no ho dubtin, per estricte consell processal dels seus advocats de luxe. Jordi Pujol va confessar –després d’una tensa assemblea familiar a la Cerdanya– quan l’anunci d’esfondrament era imparable, un secret a veus i estava a punt d’esclatar; és a dir, quan sabien del cert que quedava ben poc per a què la deixa andorrana ho fes saltar tot pels aires. Per això i per res més, Oriol Pujol va dimitir com a secretari general de CDC quinze dies abans de la confessió i per això, i per res més, exactament quinze abans de la confessió, a correcuita i tot calculat, Lady Macbeth Ferrusola i tres dels seus fills van regularitzar voluntàriament la seva situació fiscal –i així evitar ser imputats per delicte fiscal. Dos dels altres fills s’havien sumat abans a la festa grossa de la impunitat que són les amnisties fiscals que tots els governs dispensen a qui més defrauda. Bromes de la democràcia quan la democràcia és de broma, que a Oleguer i Josep Pujol els va rescatar Montoro. I punt.

Més encara: el rei emèrit Joan Carles I només va desdibuixar unes disculpes preinfantils –”lo siento, me he equivocado, no volverá a ocurrir“– un cop ja l’havien enxampat assassinant elefants impunement a l’Àfrica, en una cacera organitzada per un magnat sirià, amb vincles directes amb la monarquia saudita i que surt quinze cops als Papers de Panamà. Podríem seguir: la llista negra d’exemples de com se les gasta el poder quan l’enxampen és esgotadora. Podríem aprofundir també: aquelles confessions només confessaven –només– el ja conegut o publicat. Mai anaven més enllà, en la lògica callada de la llei del silenci. I fins i tot eren cíniques: mentre la confessió de Pujol anunciava que col·laborarien amb la justícia espanyola, tota la plèiade d’advocats de Júnior feia el contrari als jutjats andorrans. Bloquejar, dilatar i entorpir. A alguns fins i tot, se’ls va capgirar l’afer: com quan Abel Matutes, cacic eivissenc, va denunciar que li havien robat la caixa forta amb 180.000 euros. Quan van enxampar els lladres –un expolicia nacional que li feia d’escorta– el botí ascendia als dos milions d’euros. Diner negre. Diuen, diuen, diuen. Pobretes elles, el problema contemporani de les elits no és pas robar, mentir o matar cada dia. El problema només és que t’enxampin. I així ens va. I en això s’esmercen: en què no es vegi mai tot el que ens fan. Vida privada, diria Sagarra, de vicis. Per a la vida pública, queda lluir falses virtuts.

Només dimiteixen, confessen o es disculpen quan se’ls enxampa com un infant amb la ma encallada al pot de llaminadures. Ho fan per mera estètica, no per ètica, i perquè no poden fer altra cosa

La reiteració present d’aquest patró de conducta, psicopatologies del poder, serveix, fil per randa, per recordar que Manuel Marchena ha renunciat a la presidència del CGPJ, únicament i només, quan ha surat a la llum pública que tot era una martingala controlada ideològicament, conxorxada políticament i monitorada partitocràticament. Les paraules clau seria “únicament i només”: només dimiteixen, confessen o es disculpen quan se’ls enxampa com un infant amb la ma encallada al pot de llaminadures. Ho fan per mera estètica, no per ètica, i perquè no poden fer altra cosa. Si no, de què. Per llogar cadires que Fiscalia titlli ara de “generosa renúncia” la decisió de Marchena, sempre fent carrera a l’ombra del PP.

Si no hi hagués xat de Cosidó, Marchena estaria avui encimbellat a la cúspide judicial com el súmmum de la independència judicial. Malgrat la martingala de la dependència judicial ve d’antic, és d’ahir –i des de 1978– i ho és encara avui. L’evidència nua, crua i despullada dels whatsapps pornogràfics del grup de senadors del Partit Popular va forçar-lo a renunciar. És a dir, ha rebutjat perquè cantava massa. I prou. Que ara vinguin amb la cantarella de pàtina de jutge net, honest, honorable i independent fa tanta gràcia com tanta pena fot. Que quedi clar, doncs, Marchena no és cap víctima, és art i part de l’operació i qui l’havia de guanyar: que no ens facin passar bou per bèstia grossa. En les converses del Cas Lezo, Ignacio González ja li deia a Eduardo Zaplana que Marchena “es de los buenos“. Com el poder o es passa de llest o es passa d’estúpid, aquest cop s’ha autosuperat: si fins i tot ja se sabia qui seria el designat a la presidència del CGPJ abans, fins i tot, que es nomenessin els vocals que l’haurien d’haver elegit. És a dir, que tots els elegits també estan tacats, implicats i condicionats. Les circumstàncies han fet, casualitats paradoxals, que l’escàndol hagi surat quan el grup d’Estats europeus contra la corrupció –el GRECO– ha tornat a denunciar, un cop més, l’Estat per incomplir i no implementar les mesures i recomanacions en la lluita contra la corrupció. És el mateix organisme que periòdicament posa en dubte els graus d’independència de les altes esferes judicials espanyoles.

Que ara vinguin amb la cantarella de pàtina de jutge net, honest, honorable i independent fa tanta gràcia com tanta pena fot. Que quedi clar, doncs, Marchena no és cap víctima, és art i part de l’operació i qui l’havia de guanyar

Que això sigui així, com un continu perpetu, només allarga l’allargada ombra de la sospita fins a l’extenuació. I sense cap solució de continuïtat. I amb la doble moral i la doble economia pròpia de la fetor del clavegueram d’Estat. Ara que la monarquia pateix –i patirà molt, diuen pels passadissos– per la propera filtració republicana de l’avui detestat comissari Villarejo, pocs obliden que rere l’Operació Pujol –una operació d’enginyeria d’Estat amb uns quants xantatges protagonitzats per alts comandaments policials espanyols– hi ha exactament el mateix comissari. D’heroi a traïdor, va ser ell qui va anar a buscar Victòria Álvarez perquè declarés davant la UDEF, qui va rastrejar-ho tot des de les trames paral·leles consubstancials a tota guerra bruta i a qui van ordenar activar-se contra la demanda catalana d’autodeterminació. Ara bé, una cosa no treu l’altra, perquè com ens va xiular Feliu Ventura, la guerra bruta és corrupció i la corrupció és guerra bruta. Efectivament, hi ha hagut guerra bruta. Efectivament, hi ha hagut corrupció pujolista. Però, caldrà recordar, malgrat tot, que ni uns ni altres se n’han sortit. La claveguera de l’Estat partia de la més pujolista de les premisses –que Pujol era Catalunya i que amb el patriarca cauria l’independentisme. Per sort de totes i tots, mai va ser així. Va fracassar la guerra bruta –tot fent-nos recordar com n’és de sinistra la Raó d’Estat– i un voldria escriure que va fracassar del tot també la corrupció i la impunitat amb què uns pocs van creure que el país era seu.

I en fi, que com mai no hi ha història sense contrahistòria i com la realitat s’esbatussa dialècticament cada dia amb ella mateixa, caldrà recordar que a cada horror, neix una nova resistència. Tal com està el pati, deixem el pessimisme per a temps millors, un prefereix destacar que el 43% dels jutges i fiscals de Catalunya van secundar la vaga de la setmana passada –que, entre d’altres, incloïa la denúncia de la politització partitocràtica de la cúpula judicial–, que el crowfunding de 15MPaRato per poder exercir l’acusació popular en el judici per la sortida a borsa de Bankia que arrenca avui, ha assolit els seus objectius i que la vaga a l’atenció primària, per la salut de tots, ha buidat els CAP per omplir els carrers.

No serà en qualitat d’espectadors ni en posició de passivitat que res canviï. De fet, no fer res és la forma més antiga de garantir que tot seguirà igual

El poder sempre és opac i callat i l’exigència de transparència, fa temps, que és un estrany doble fil. D’una banda, és una demanda imprescindible –i una pràctica i una cultura– per fiscalitzar el poder i democratitzar la democràcia. Però de l’altra, corre el risc narcòtic, indolent i nihilista de ser l’enèsima prova de la més desfermada desconfiança: una mena de gran pantalla on observem el que intuíem per acabar de confirmar-ho. Però no serà en qualitat d’espectadors ni en posició de passivitat que res canviï. De fet, no fer res és la forma més antiga de garantir que tot seguirà igual.