L’avantprojecte de la llei de protecció i drets dels animals és el text legal espanyol sobre els altres animals, que millor s’adapta a la realitat social contemporània. Reflecteix un treball de fons seriós estenent arreu alguns dels principis de la protecció animal consolidats a algunes comunitats autònomes i a països semblants. A les 65 pàgines es detecta molt de sentit comú. A ulls dels animalistes potser massa sentit comú. Des de l’activisme fa anys que es lluita per plantejaments més ambiciosos, menys reconciliats amb una realitat que es mostra tossuda i heterogènia. Potser la llei es queda curta, però va en la bona direcció i dibuixa una manera de fer i mirar que caldria començar a copiar.
L’enfocament de la nova normativa no és el tradicional de la sanitat, malgrat que afavoreix com mai unes garanties de salut per humans i animals. Tampoc es fonamenta en l’explotació econòmica que veu en els no humans màquines inerts o productes. Malgrat les aportacions que més han cridat l’atenció són respecte als gossos i gats cal fer valdre l’esforç que fa per orientar-se cap a la protecció de la biodiversitat i per posar solució a problemes llargament reclamats des de la Unió Europea. Albira doncs un canvi de paradigma abandonant conceptes com benestar i mascotes per altres més avançats com drets i companyia o reivindicant per a tots els membres d’una mateixa espècie els mateixos drets. Afegir que l’avantprojecte coincideix amb la reforma del Codi Civil espanyol que defineix els animals com a “éssers sintients” (es recupera una paraula vella però poc usada) i ens allibera de la cruel errada d’identificar-los amb coses.
El sacrifici i l’abandonament zero són indicadors de la consciència moral col·lectiva i d’una gestió tècnica eficient
Una fita de la llei és acabar amb la pena de mort d’animals sans. Milers i milers de gats i gossos són sacrificats sense ser culpables de res i víctimes d’una manca d’escrúpols dels quals els abandonen o d’una manca de recursos perquè els acullin. El sacrifici zero i l’abandonament zero són indicadors de la consciència moral col·lectiva i d’una gestió tècnica eficient. Fins fa no gaire s’ha considerat normal no fer res per evitar ventrades, acabar amb els nadons de mala manera o repartir-los com si fossin excedents de l’hort. Allà on està prohibit el sacrifici hi ha menys abandonaments, menys violència i més solidaritat. El manteniment institucional d’uns botxins que acaben amb gats i gossos cadells, vells, malalts, poc aptes per la caça o lletjos que crien uns irresponsables no és ni modèlic ni pedagògic i és molt car. Tampoc té justificació el que es fa amb alguns animals urbans, fauna silvestre i d’altres.
La racionalitat i el potencial per conduir la nostra vida comporta uns deures respecte dels més vulnerables que en cap cas pot considerar-se una minva de la nostra llibertat, sinó una oportunitat per fer les coses bé. Identificar els animals, evitar embarassos, no acumular-ne si no es pot acreditar que es tenen les condicions escaients, no excedir-se en el temps que els deixem sols, no utilitzar ni tècniques ni estris que els hi puguin fer mal, són part dels mínims de protecció animal que les comunitats autònomes podran superar tant com vulguin.
Només a l’altura de la llei dels animals de La Rioja del 2018, el text dona una sèrie de passos endavant en matèria de drets que caldria imitar i abraçar amb calidesa. A Catalunya, com a Andalusia, la llei no tindrà un efecte directe perquè són competències transferides, però sí que hauria de servir per esperonar unes millores que fa temps que es reivindiquen, ni cal dir al País Valencià i les Illes. El 2003 amb la seva llei dels animals Catalunya va esdevenir un referent envejat tot i que a hores d’ara ha perdut embranzida i lluentor. Allà on el progrés moral troba més entrebancs, i la renúncia a certs privilegis sembla impossible, una llei com la que ha elaborat l’equip de la Direcció General de Drets dels Animals feia molta falta.
