La caseta i l’hortet. Aquesta simbiosi, convertida en una frase feta a Catalunya, s’ha associat sempre a la figura de Francesc Macià. Qui fou president de la primerenca Generalitat Republicana (1931-33) la feia servir sovint –sembla ser, perquè no n’hi ha cap evidència documental concreta– en els seus darrers anys de vida com a síntesi d’un cert ideal socialdemòcrata de repartiment de la riquesa, que proporcionés a les classes populars una petita propietat en un entorn natural que els garantís la subsistència i les allunyés de les insalubres condicions de vida de les grans urbs industrialitzades. “La mort del president Macià ha d’haver asserenat l’atmosfera que voltava aquella caseta i aquell hortet que ell, amb tanta de fe i d’amor, volia donar als obrers de Catalunya”, escrivia, el 1933, Nicolau Rubió i Tudurí, arquitecte i planificador urbanístic de referència d’aquella primera administració autonòmica.
Fins llavors, durant el primer tram del segle XX –i malgrat l’hegemonia de l’ideari noucentista que proclamava la Catalunya-ciutat i exaltava una forma de vida harmònica amb una natura passada pel sedàs civilitzador– els escassos intents d’aterrar-lo sobre el terreny van quedar reservats a l’exclusivitat de les classes benestants. En són mostra les torres d’estiueig enjardinades per a famílies burgeses que s’estenien arreu del pla de Barcelona, o alguns intents de ciutat-jardí planificades segons el model anglès, com les de Terramar, a Sitges (1919), S’Agaró, a Castell d’Aro (1924) o la Florida a Santa Perpètua de Mogoda (1926).
El somni de Macià, però, va tenir un rutilant esclat tres dècades més tard en una conjuntura històrica que de cap manera hagués imaginat i amb un resultat que tampoc hauria beneït. Va ser el boom de les urbanitzacions, que va regirar el paisatge humà d’àmplies zones rurals dels Països Catalans, especialment en una corona àmplia al voltant de Barcelona, durant els anys seixanta i setanta, les conseqüències del qual han arribat fins avui.
A cavall del 600
Però tot això no va sorgir del no-res. A partir del 1959 una nova generació de gurús econòmics del règim franquista (coneguts com a “tecnòcrates”) va posar en marxa els anomenats Plans de desenvolupament econòmic i social per deixar enrere l’autarquia i l’aïllament dels mercats internacionals. És l’època coneguda com el desarollismo. Es reactiva la producció industrial pròpia, facilitant l’entrada d’inversions foranes, s’aposta decididament per l’emergent fenomen del turisme i –encara que això òbviament no figurava en els documents oficials– s’obre la porta també a la sortida d’una gran quantitat de mà d’obra a les locomotores europees. Calia revivar també el consum, per fer feliços els nous fabricants. Es tractava de facturar articles de baix cost i a l’abast de les famílies amb menys recursos. Cuines de gas, neveres, els primers televisors i, en general, els nous electrodomèstics, prometien el paradís de la classe mitjana a les capes més humils.
A partir dels anys vuitanta, bona part de les casetes adquirides per anar-hi els caps de setmana passen a ser primeres residències, fet que encara va agreujar més la manca de serveis i subministraments bàsics, els deficients traçats viaris o el risc en casos d’incendis forestals
L’automòbil privat va ser un element central d’aquest nou imaginari. I amb una icona indiscutible: el 600. Fabricat per la factoria SEAT –aleshores de titularitat estatal– des del 1957, a partir d’una llicència de la italiana FIAT, se’n van arribar a produir 790.000 unitats, amb diverses variants i millores, fins al 1973, totes facturades a la planta de l’empresa al polígon de la Zona Franca de Barcelona. El parc automobilístic de l’Estat, que era d’uns 100.000 vehicles als anys cinquanta, es multiplica per deu en una dècada. En els primers temps, la demanda fou tan alta que les llistes d’espera per lliurar les claus s’allargaven uns quants mesos. Era un cotxe de preu assumible, de petit format, però prou resistent per sortir a fer quilòmetres. L’escapada de cap de setmana deixa de ser una quimera. Sorgeix amb força el fenomen conegut, amb la terminologia popular de l’època, com els domingueros: corrues de vehicles carregats de gent buscaven alguna pineda no gaire massificada per passar un dia festiu de germanor i descontaminació.
La motorització tingué un altre efecte col·lateral que va ajudar a impulsar la rauxa urbanitzadora: l’expansió dels hidrocarburs com a font energètica hegemònica havia anat provocant, al llarg del segle XX, l’ostracisme del carbó vegetal i, de retruc, l’abandó de la gestió forestal. Grans masses boscoses queden sense utilitzar. La carboneria o les pastures de ramats passen a ser oficis per al record o anecdòtics i molts masos també cessen l’activitat. Extenses finques rústiques esdevenen un caramel molt llaminer per a uns promotors que, en aquell temps, gràcies a l’esclat del turisme i l’expansió suburbial de les grans ciutats, que ja s’estaven foguejant en les arts especulatives.
Hollywood va acabar de donar l’empenta definitiva. Les pel·lícules projectaven l’American Way of Life, presentat com un model de vida plàcid en vastes zones residencials amb torretes envoltades de gespa i piscines als extraradis de les grans conurbacions (un fenomen recuperat per l’exposició Suburbia, que s’ha pogut visitar aquests darrers mesos al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona). Tal com s’explicava en aquesta mostra, durant els anys cinquanta, en les Fires Internacionals de Mostres de Barcelona, una cita molt popular d’aquell temps, el pavelló dels Estats Units es presentava en cada ocasió sota les formes d’un xalet equipat amb els electrodomèstics més innovadors i atreia la curiositat de milers de visitants.
Un exèrcit de ‘domingueros’
“Vallirana-Park: gaudiu avui de l’evasió i pagueu en 60 mesos. A només 20 minuts dels problemes (la ciutat)”. D’un dia per l’altre, publicitats tan didàctiques com aquesta –és un exemple entre centenars– van infestar tota mena de publicacions, des de La Vanguardia Española als butlletins de barri o les revistes del cor, falques radiofòniques i desplegament d’agressius equips comercials de venda a domicili. Aviat, bona part de les zones deshabitades dels Països Catalans es van omplir de parcel·les a la cerca de compradores. A diferència del model nord-americà, aquí es comercialitzaven com a segona residència, a causa de les males comunicacions, tot i que l’argumentari per atraure clientela era gairebé sempre el mateix: proximitat a un gran centre urbà i una vida sana en un entorn natural.
Segons un informe del Síndic de Greuges de Catalunya, només en aquest territori van aparèixer en pocs anys unes 2.300 urbanitzacions, amb unes 300.000 parcel·les habitades. La zona de més impacte va ser una corona àmplia al voltant de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, un arc que abasta les actuals comarques del Baix Llobregat, el Garraf, l’Anoia, els dos Vallès i el Maresme. Molts ajuntaments veien com d’un dia a l’altre el seu parc residencial es multiplicava per diverses xifres, amb grans zones de població dispersa o allunyada dels nuclis històrics.
La petja al territori fou immediata. Començant per la mateixa toponímia. Algunes promocions respectaven els noms preexistents de finques, masies o accidents naturals. Però van ser també habituals les apel·lacions més comercials que suggerien bellesa paisatgística (Vista Alegre, a Terrassa, o Vista Mar, a Peníscola), noms que s’anaven mimetitzant, en una mostra col·lectiva d’escassa imaginació. El 1962, el llogarret mariner de Fenals d’Aro (Baix Empordà) es va rendir a l’evidència i va canviar la seva denominació per Platja d’Aro, quan es va omplir de cases per a estiuejants. També van proliferar les referències a llocs exòtics i sense tradició al territori. A Mont-roig del Camp (el Baix Camp) hi trobem un nucli poblacional de quasi 8.000 habitants encara avui anomenat Miami Platja (nom de la urbanització que li donà origen, inaugurada el 1957) malgrat els esforços del municipi i de l’Institut d’Estudis Catalans, que recomanen la denominació de Platja de Mont Roig. A la promoció Canadà-Park, a Vallgorguina (al Baix Montseny), potser inspirant-se en la proximitat del massís del Montseny, es van comercialitzar cabanes de fusta dignes de les Muntanyes Rocalloses, algunes encara supervivents. No és aquest, però, l’únic exercici discutible pel que fa al programa estètic i decoratiu.
En algun cas es van intentar evocar formes constructives tradicionals, com a Binibèquer Vell (a Menorca) aixecat entre 1964 i 1968 sota les suposades formes d’un poblet de pesca típic de l’illa, però d’una mediterraneïtat tan idealitzada que podria ser intercanviable per qualsevol illot de l’Egeu o la costa de Sicília. Més indigest és l’exemple del Roc de Sant Gaietà (a Roda de Berà, el Tarragonès), inaugurat el 1972, un pastitx d’elements modernistes, andalusins, mudèjars i molts altres estils, com un parc temàtic de les belleses arquitectòniques de la península Ibèrica. Als promotors de Mas Altaba, a Maçanet de la Selva (formada, com Canadà-Park per casetes d’inspiració alpina) no se’ls va acudir millor idea per atraure un públic familiar que omplir les zones enjardinades amb reproduccions escultòriques dels personatges de la sèrie d’animació Heidi, que aleshores era tot un èxit televisiu a l’Estat espanyol. I la mateixa estratègia de màrqueting va fer que al complex Mas del Plata (a Cabra del Camp, l’Alt Camp), s’hi erigís el 1978 un colossal Mazinger Z de 10 metres d’alçada encara supervivent, engendre robòtic protagonista d’un altre serial de dibuixos animats molt popular llavors entre el públic infantil.
L’era de la “urbanalització”
En general, però, arquitectònicament, va predominar un racionalisme de supervivència, marcat pel baix cost dels materials i la rapidesa constructiva, amb algun toc de senyorialitat impostada en baranes, porxos o llindes de portes i finestres. També es va imposar l’eclecticisme, producte de l’autoconstrucció, ja que en molts casos el que s’adquiria era només un terreny i les noves propietàries s’havien d’espavilar per edificar-hi. Cal tenir en compte, a més, de forma molt freqüent, es venien les finques sense inscripció al registre cadastral, amb reparcel·lacions basades en antics censos privats i sovint ni tan sols es comptava amb una requalificació d’usos i ni la modificació preceptiva dels plans urbanístics. De fet, el 1979 només una quarta part dels municipis de Catalunya disposaven d’un planejament general. En més d’un cas, el que formalment era un barracó per guardar les eines de l’hort va acabar esdevenint un improvisat habitacle oficiós, en una mena de barraquisme extensiu paradoxal en un temps on encara pervivien grans bosses d’infrahabitatge a les grans ciutats.
És el que es van conèixer com les “urbanitzacions il·legals”, un fenomen que es va anar agreujant, perquè moltes de les societats promotores inicials van acabar fent fallida o fent-se fonedisses i van deixar carrers sense asfaltar o ni tan sols obrir i el que havia de ser un complex de restaurant, supermercat i zona d’esbarjo o piscina quedava abandonat. I ja no parlem dels serveis bàsics, com l’enllumenat, el clavegueram o la recollida de deixalles. El 1978, una portada de la revista Destino titulava: “La caseta i l’hortet: el 85 %, il·legals”. Van ser uns municipis totalment desbordats i la pressió de les associacions veïnals les que van emprendre la batalla d’una regulació, que encara dura en molts casos. Un catàleg de la Diputació de Barcelona de l’any 2021 remarcava que la meitat de les urbanitzacions construïdes a la província abans del 1981 (335 de 673) tenien “dèficits urbanístics”. Tots els problemes derivats d’una implantació marcada per la llei de la selva (l’elevat consum de sòl, una mobilitat insostenible, situacions d’alt risc en cas de propagació d’incendis…) es van incrementar, i molt, quan, a partir dels anys vuitanta, bona part dels habitatges van passar a ser de segona a primera residència, a causa de l’increment dels preus immobiliaris a les ciutats. La població resident es va disparar en molts llocs. La de Canyelles (el Garraf) s’ha multiplicat per deu des del 1981 (de 500 a 5.000 habitants), quatre cinquenes parts de la qual viu dispersa, lluny del nucli poblacional. Ben lluny de la utopia de la caseta i l’hortet, la implantació de la població dispersa en el territori s’ha acabat traduint en el que el geògraf Francesc Muñoz –en una tesi doctoral molt influent, del 1989– batejava com un paisatge “urbanal”.
