Hi ha un rastre mil·lenari de materials i tècniques per protegir-se de la intempèrie que la humanitat ha deixat en el seu camí. Túnels i coves, haimes tuaregs i beduïnes als deserts, iurtes a l’Àsia central, tipis de pell de búfal navahos i hopis, gel i neu per a iglús, l’adob de les tribus africanes, casetes de canya a regions dels tròpics, cúpules geodèsiques, cabanes de troncs, cases als arbres, entaulats…
Totes tenen en comú l’autoconstrucció, un procés en el qual les usuàries s’encarreguen del disseny i execució de la casa, edifici, plaça, parc, vehicle, estructura, barri o poble que necessitin aixecar, deixant de banda les empreses professionals que se n’encarreguen normalment. Un procés que suposa un estalvi econòmic en materials i en mà d’obra i que permet uns ritmes de construcció que s’adeqüen als recursos disponibles a cada moment. Una manera de fer que també connecta amb el disseny de les interessades per crear quelcom al seu gust.
Avui dia, a més de l’autoconstrucció, l’autopromoció i l’autodisseny s’obren pas dins de les tendències en la producció d’habitatge, així com en nous estils de vida rurals i urbans. Un recorregut que transita des de l’elitisme arquitectònic i el selfbuilding liberal, passant pel cooperativisme d’habitatge fins als pobles recuperats o els espais comunitaris. Una escletxa d’experimentació i formació en oficis, sabers i tècniques constructives, algunes clàssiques, d’altres innovadores, que sovint incorporen materials reciclats o criteris d’autosuficiència energètica.
Una feina de supervivència
L’autoconstrucció també reflecteix la cara més brutal del sistema de producció capitalista i de l’exclusió per la manca d’accés a l’habitatge. Un relat viu i incòmode de la supervivència en els marges, associat a la perifèria, l’ocupació de terrenys, la insalubritat i la manca de serveis. Un paisatge amb milers d’assentaments de barraques, faveles, slums, camps de refugiades i viles-misèria de tot el món, sorgit arran de la industrialització i les grans migracions del camp a les ciutats i de sud al nord global, de catàstrofes naturals o conflictes armats.
En molts casos, per a les persones nouvingudes a les ciutats, l’autoconstrucció de barraques és el primer refugi. Una solució ràpida, assequible i precària perquè les més excloses trobin una solució immediata. La provisionalitat, la incertesa i l’amenaça permanent del desallotjament fan que el procés constructiu sigui ràpid, amb materials accessibles al carrer i d’escassa qualitat. De vegades, les edificacions s’aixequen sobre terrenys estatals, cedits, llogats o amb alguna mena d’acord o dret formalitzat amb la propietat. Aquest fet determina l’estabilitat del nucli, ja que les residents poden projectar-se en el temps. Això afavoreix les inversions que poden fer en l’autoconstrucció, amb l’ús de materials més sòlids i de qualitat, així com revestiments i aïllaments.
José Luis Oyón ha estudiat a fons la relació entre moviment obrer i l’espai urbà de principis del segle XX a Barcelona. A la seva obra La quiebra de la ciudad popular (Ediciones del Serbal, 2008), destaca com el barraquisme i d’altres formes d’infrahabitatge van ser una pràctica comuna entre gran part de la darrera fornada nouvinguda. En aquest recorregut, també hi havia qui podia permetre’s la compra de solars i la construcció de petites cases. “En això van embarcar-se molts obrers qualificats, sobretot del gremi de la construcció, però també jornalers de les segones perifèries obreres”, explica. “Es construïa amb el permís d’obres municipal i una firma de l’arquitecte, però és l’usuari qui adapta, transforma i inventa. Autoconstrueix. En realitat, contempla la inversió a la casa com una salvació en cas d’atur, i com una inversió a llarg termini i un mecanisme de defensa davant la incertesa del jornal”.
Els barris de Roquetes i Torre Baró a Barcelona, Lloreda i Sant Crist, a Badalona, o Singuerlín, a Santa Coloma de Gramenet, tenen el seu origen en nuclis autoconstruïts. Amb les lluites veïnals, es van anar aconseguint subministraments i l’arribada del transport públic. El fenomen de l’autoconstrucció espontània, assistida o supervisada, es repetia a altres grans urbs. A Madrid, els poblados dirigidos foren una iniciativa del Ministerio de la Vivienda franquista per a proporcionar habitatge assequible a la població rural que arribava a la ciutat i evitar els assentaments espontanis. La iniciativa es basava en la capacitat autoconstructiva d’habitatges de baixa alçada, sota la tutela dels tècnics de l’Ajuntament.
Anarquisme, l’habitatge des de baix
Parlar d’autoconstrucció implica sovint referir-se a autories d’idees anarquistes. Conscienciats amb el desenvolupament urbà desigual, el moviment va analitzar la qüestió de l’habitatge des d’una perspectiva crítica, proposant-hi alternatives. Un d’ells va ser Colin Ward, qui a través de la revista que ell mateix editava, Freedom, va donar veu a moviments i nous models de gestió de l’habitatge per part de qui hi vivia: cooperatives d’habitatge, associacions d’inquilines, okupacions, autoconstrucció, urbanisme participatiu… També hi van tenir cabuda autors referents en la matèria com Patrick Geddes, Lewis Mumford, Ginacarlo di Carlo o Walter Segal. Aquest darrer passaria a la història per desenvolupar un sistema d’habitatges d’autoconstrucció en fusta que es pot dur a la pràctica amb una experiència mínima.
A Freedom també hi va participar John Turner, una de les veus més reconegudes al voltant de l’autoconstrucció. Turner contraposava una xarxa d’usuàries que s’autogovernen enfront de les decisions de dalt a baix. La seva estada al Perú va ser determinant. L’any 1957 s’instal·lava a Arequipa i Lima per estudiar el procés d’urbanització i ocupacions de barriades perifèriques mitjançant l’autoconstrucció assistida. Des d’aquell moment, va defensar una percepció holística sobre el desenvolupament urbà i l’habitatge, destacant “l’habitatge relacional”. Una visió que va més enllà de la casa en si, i que posa el focus en les relacions que les habitants mantenen amb l’entorn i com aquest va construint-se i adaptant-se a les necessitats de la comunitat. “El més important de trobar i construir un espai no és el que és materialment, sinó el que proporciona a les persones que el creen i utilitzen”, va escriure l’any 1963. Al llarg dels anys setanta, alguns dels seus enfocaments sobre autogestió en l’habitatge van conformar les estratègies d’organitzacions com l’ONU o el Banc Mundial.
L’autoconstrucció reflecteix la cara més brutal del sistema de producció capitalista i de l’exclusió a l’accés a l’habitatge
Turner també va rebre crítiques pel seu entusiasme vers l’autoconstrucció. Alguns el van titllar d’irresponsable, perquè creien que l’autoconstrucció accelerava les lògiques liberals
i reforçava l’individualisme, saturant la demanda i la manca de control estatal amb l’habitatge. Per la seva banda, a Planeta de ciudades miseria (Akal, 2014), l’antropòleg Mike Davis el va acusar d’idealitzar el barraquisme i els assentaments perifèrics.
En qualsevol cas, Turner deixà un llegat que tota persona interessada en l’autoconstrucció ha de conèixer. Una bona manera és el documental Ciudad Infinita. Voces de El Ermitaño (2018), que revisa l’evolució d’aquest barri peruà, autoconstruït l’any 1960. Kathrin Golda-Pongratz, directora del documental, explica com “la desintegració de les xarxes comunitàries, les noves ocupacions inestables a les muntanyes o l’ecosistema semiàrid, ratifiquen la necessitat d’una contextualització actualitzada de les idees de Turner, amb una lectura holística de les estratègies d’habitatge i l’ambient en què es construeix”.
La cultura del fes-ho tu mateixa
“Els recursos s’esgoten. Els combustibles no cobreixen la demanda i els preus es disparen. Només sobreviuran els rics o els qui disposin d’enginy o capacitat inventiva. O els més dependents de la producció i control centralitzats o els més alliberats. L’alternativa no està clara, ja que son temps de confusió. És evident, tanmateix, que com més gran sigui la nostra capacitat de fer per nosaltres mateixos, major serà la nostra llibertat i independència. Per necessitat o voluntat, el ressorgiment del treball artesanal és una nova possibilitat, un nou equilibri entre què podem fer a mà i el que han de fer les màquines. Allotjaments senzills, materials naturals, inventiva humana. Esforç, alegria de l’autosuficiència i llibertat”.
Fa més de cinquanta anys que Lloyd Khan va escriure aquestes paraules en la seva obra més coneguda. El compendi Shelter (Refugi) és una recerca etnogràfica de la història de l’autoconstrucció al món, des de les coves primitives i les llars dels pobles originaris fins als nous estils de vida de la postmodernitat. La recerca es va publicar als anys setanta als EUA, en un context de contracultura, moviment hippie, nous estils de vida i nous criteris constructius i comunitaris que sorgien dins de l’històric liberalisme individualista nord-americà. L’autosuficiència energètica, l’autoconsum, la vida en comunes, la natura i l’ecologisme, l’autoconstrucció, el do it yourself (“fes-ho tu mateixa”, DiY per les sigles en anglès)… prenien noves formes, actualitzant el pensament i la influència d’autors com Henry David Thoreau, Walt Whitman o Ralph Waldo Emerson.
La rebuda va ser molt bona. L’any 1968, John Turner escrivia a Freedom to build: “Als EUA, més de 150.000 famílies construeixen cada any el seu habitatge; sigui amb les seves mans o bé supervisant el disseny i la construcció. El 20% dels habitatges unifamiliars aquest any han sigut autoconstruïts; més petits, més ben fets i més barats que els produïts per al mercat”.
També sorgiren arquitectes dissidents com Michael Reynolds, qui apostava per la construcció d’habitatges amb materials reciclats i autosuficients energèticament. Els seus projectes, coneguts com a Earthships (“naus de la Terra”), s’elaboren amb llaunes d’alumini i morter per formar blocs; pneumàtics reomplerts amb terra com a element estructural i amb gran capacitat d’acumular energia o ampolles de plàstic i vidre, que permeten el pas de llum i l’escalfament. El documental Garbage Warrior (2007) narra el seu periple vital i el llegat de les més de mil earthships construïdes per Reynolds fins avui.
Aixecar la dissidència
Als camps de Notre-Dame-des-Landes, a l’oest de l’Estat francès, s’alça un far desobedient. Va ser construït lluny del mar, exactament al mateix lloc a on l’empresa Vinci i el govern francès havien de construir la torre de control d’un nou aeroport internacional. El far va ser autoconstruït per una tripulació atípica, formada per arquitectes desertores de l’acadèmia, artivistes, un ceramista, agricultores i un soldador de les drassanes. A partir d’una pilona elèctrica tallada, donació d’un pagès local, la llum giratòria il·luminava les nits a La Rolandiére i mantenia encesa la resistència d’una de les lluites ecologistes i autònomes més inspiradores d’Europa. Com a punt més elevat, el far servia d’antena de l’estació de ràdio pirata d’aquest bosc okupat. També era una torre de vigilància: una potent sirena a la part superior alertava a tot el bosc en cas d’amenaça de desallotjament. L’estructura interior permetia que les activistes resistissin a dins durant hores
i mitjançant un sistema de passarel·les, podien moure’s amb autoconstruccions annexes, com la biblioteca. El far es va convertir en una infraestructura logística i simbòlica clau, l’experiència es va recollir a la pel·lícula documental Le phare de la ZAD.
L’autoconstrucció suposa una arma per als moviments en lluita, en molts casos com a eina de bloqueig, per la defensa del territori o contra la gentrificació urbana. Hi ha exemples de barricades autoconstruïdes en la torre de seixanta metres d’alçada que agricultores, estudiants i militants comunistes van aixecar l’any 1972 contra l’ampliació de l’aeroport Narita de Tòquio. O la torre Dolly, el laberint aeri que l’any 1994 va plantar cara a l’autopista M-11, a l’est de Londres i que s’aixecava sobre 45 cases okupades.
El far de la zad es va convertir en una infraestructura logística i simbòlica, una experiència que ara recull un documental
Els elements físics i materials que construeixen les activistes també generen una infraestructura comuna, uns serveis i unes condicions que permeten que els projectes tirin endavant, aportant confort, identificació i simbolisme. A lluites ecologistes, com el No TAV, als boscos alemanys de Hambach i Lützerath o contra un projecte de ciutat policial a Atlanta, part de l’estratègia de resistència s’ha sostingut en l’autoconstrucció. Habitatges, cases d’acollida, torres de vigilància, cuines, ludoteques per a infants o infermeries han facilitat la vida en la intempèrie del terreny a les ecologistes i han dificultat enormement la tasca policial. L’exposició fotogràfica itinerant de Phillipe Graton “Cabanes de combat” dona compte d’aquest potencial.
La llista d’iniciatives és àmplia i variada. En l’àmbit rural, els diferents pobles recuperats o els projectes per la masoveria, que ofereixen lloguer a canvi de manteniment i autoconstrucció, representen expressions vives d’aquest fenomen. A les ciutats, moviments i espais okupats han aplicat l’autoconstrucció en horts urbans, espais veïnals, skateparks DiY, places autogestionades, tallers comunitaris, habitatges o centres socials. Alguns d’aquests, com Can Vies al barri de Sants o La Fusteria, al barri de Vallcarca, ambdós a Barcelona, inclús han reconstruït el seu espai físic amb el treball de les activistes.
De l’autoconstrucció a l’autopromoció
“Creure que l’habitatge és el que et farà lliure és una idea molt americana de la casa. L’habitatge més lliure i informal pot existir, però a on? Avui dia construir-se una casa a la muntanya no té res a veure amb fer-ho en un entorn densament poblat. Fer-te-la a mida implica segurament sortir de la ciutat, però t’encadena a una vida més individual i segurament més depenent del cotxe. La cosa es complica si vols autoconstruir i col·lectivitzar-te a la ciutat”. Parlem amb Eliseu Arrufat, Lali Daví i Pol Massoni, arquitectes de la cooperativa barcelonina Lacol, especialitzada en el desenvolupament de projectes d’habitatge cooperatiu que sovint inclouen processos autoconstruïts per les residents. Basant-se en referents del moviment cooperativista del nord d’Europa com el model Andel, així com per la Federació Uruguaiana de Cooperatives d’Habitatge pel suport mutu (FUCVAM, per les seves sigles en castellà), Lacol ha desenvolupat construccions de referència com la Cooperativa d’Habitatge La Borda, al barri barceloní de Sants.
Quan els preguntem si l’autoconstrucció és o pot ser una alternativa real al problema de l’habitatge i a l’abast de totes les classes, les arquitectes de Lacol es mostren escèptiques i deixen clar que “l’accés a l’habitatge no es pot resoldre només des de la construcció d’aquest”, sinó que cal pensar en altres qüestions com són l’accés al sòl, l’accés al finançament, canviar les polítiques públiques o canviar la propietat privada, ja que l’habitatge “és un dret fonamental agredit pel mercat”.
“Per autoconstruir cal alliberar temps. Qui pot fer això avui? Només persones que no són esclaves de la feina o amb bones condicions de vida. Hi ha una situació desequilibrada a tenir en compte, perquè l’autoconstrucció també pot ser un procés elitista”, alerten. I emfasitzen en la qüestió de les cures i el treball: “Qui et cuida mentre construeixes? Qui fa el dinar o té cura de les criatures i la gent gran? Si autoconstrueixes només pots estar treballant. És un món que obliga més que altres a tenir una xarxa de suport”, expliquen les membres de Lacol.
Des de la cooperativa d’arquitectes destaquen que, “més que en l’autoconstrucció en si, el que notem en el sector cooperatiu és el creixement de l’autopromoció. Són les persones interessades a habitar l’espai les que promouen i gestionen el procés d’una construcció: buscar finançament, contractar arquitectes, dissenyar el que es vol, negociar amb constructores… Per nosaltres, promoure és la capacitat autònoma de col·lectivitzar-se, empoderar-se, de crear habitatge, amb tot el que implica”.
