Avui els clubs de futbol busquen una taula de salvament en l’explotació de la seua imatge audiovisual, però fa un temps, no molt llunyà, van aferrar-se a una altra bombolla: la del totxo i el ciment. Aprofitant la magnitud en metres quadrats –sovint en zones urbanes molt cotitzades– dels estadis i camps d’entrenament, moltes entitats van intentar taponar forats de pèrdues fora de control per la via de la requalificació de patrimoni. Van ser els anys de la venda del camp de Sarrià per part de l’RCD Espanyol (1997), de l’antiga ciutat esportiva del Real Madrid (2001), el fallit projecte Barça 2000 o, més recentment, la urbanització del terreny de l’antic estadi de l’Atlético de Madrid, el Vicente Calderón. Però si hi ha un cas que exemplifica els efectes perversos d’aquesta via de salvament econòmic és el del València CF.
El 25 de febrer es compliran onze anys de la paralització de les obres del nou estadi valencianista. El Nou Mestalla resta com un gegant de formigó abandonat al barri de Benicalap, a l’entrada nord de la ciutat. L’agost de 2007, amb l’inici de les obres, el constructor i llavors president de l’entitat, Juan Bautista Soler, prometia: “Tindrem el millor estadi d’Europa, amb 75.000 places, i ens sobraran diners”. Aquelles paraules van ser arrossegades pels vents de l’esclat de la bombolla immobiliària, que deixaven el club en fallida econòmica i el camp a mig construir com un monument al despropòsit de la rajola.
Avui, el futur del nou estadi continua sent una incògnita. En 2015, el club va acordar amb la Generalitat Valenciana una actuació territorial estratègica, els terminis de la qual estan pròxims al seu venciment sense que s’haja realitza cap moviment per part de l’entitat.
Els camps d’abans de l’estadi
Abans de sostindre les tones de formigó de l’estructura inacabada del camp, els terrenys del Nou Mestalla eren cultius d’horta treballats per les famílies que hi vivien. Situats a la partida de Favanella, aquests terrenys eren regats pel braç Petra de la séquia de Mestalla. Per segona vegada a la història, les obres d’un estadi del València CF afectaven aquest element del patrimoni ancestral. Durant les obres es trobaren també altres restes de gran valor arqueològic, com les del molí de la marquesa, construït al segle XIII.
Amb l’aprovació del Pla general d’ordenació urbana de 1986, aquests terrenys van quedar a la mercé dels interessos urbanístics, una amenaça que es materialitzaria anys després. Sota una de les aplicacions primerenques de la Llei reguladora de les actuacions urbanístiques (LRAU) de 1994, aquells camps i cases es van requalificar com a nou sòl edificable pels programes d’actuació integrada (PAI) Ademús I i II, executats pel promotor Onofre Miguel.
Abans de sostindre les tones de formigó de l’estructura inacabada del camp, els terrenys eren cultius d’horta
La família d’Enric Navarro, productor de xufa ecològica, era la propietària de la darrera alqueria que van enderrocar, la del Barbut. “Era la típica casa de llauradors de l’Horta –explica Navarro–, allí vaig conéixer la dacsa i el cacau, collites històriques que han desaparegut”. Als seus darrers mesos d’existència, l’alqueria es va emplenar de vida amb les accions d’activistes en defensa de l’horta. Una contracimera al Banc Africà del Desenvolupament, taules rodones amb les veïnes de la Punta i moltes més activitats van intentar frenar l’ofensiva especuladora. En un dels concerts reivindicatius va actuar el grup del qual Navarro havia estat membre i assajava a l’alqueria, Obrint Pas. El 20 de juny de 2001 l’enderrocaren, coincidint amb la manifestació que celebrava el lliurament de les 120.000 signatures en suport de la iniciativa legislativa popular del moviment Per l’Horta.
Oficialment els terrenys expropiats cobririen els usos dotacionals inclosos al PAI, serien de titularitat pública i s’hi construirien instal·lacions per al barri. “Els primers plànols eren d’un estadi olímpic”, explica Pep Bellver, president de l’Associació de Veïns de Benicalap. Aquest relat es va ensorrar l’any 2005, quan l’Ajuntament de Rita Barberà va anunciar la permuta dels terrenys amb el València CF. El barri, llavors, s’organitzà en una plataforma propoliesportiu, que reclamava les instal·lacions promeses. Davant les protestes, el club va incloure al projecte un poliesportiu de 15.000 m2, que, comparats amb els 70.000 m2 reservats per a instal·lar tendes, restaurants i un hotel, no acabava de convéncer les veïnes. “El projecte d’eixos 15.000 m2 era una bassa per a xapotejar, sis pistes de tenis i moltes de pàdel”, explica Bellver, i continua: “Tot eren tendes de roba i material esportiu per a fer negoci amb l’esport”.
El veïnat encara està esperant una solució. Aquell projecte se’ls va presentar com una gran oportunitat i, de moment, tan sols ha portat desolació. “La gent havia invertit uns diners i molts es van quedar penjats”, lamenta Pep Bellver. Des de l’associació denuncien no haver sigut escoltades durant tot aquest procés. També es pregunten si algun dia arribaran les instal·lacions promeses. “No sabem si eixos 15.000 m2 de terreny seran de l’Ajuntament o passaran a ser del València. Qui gestionarà les noves instal·lacions?”, es pregunta.
La victòria judicial
Per a Enric Navarro, l’enderrocament de l’alqueria del seu iaio va ser la culminació d’“una operació urbanística orquestrada des de feia molt”. El llaurador destaca també el nom d’alguns responsables, com l’arquitecte Alejandro Escribano. “El PGOU de l’any 1986 el fa Escribano, qui era l’arquitecte municipal. Este home després va ser arquitecte d’Onofre Miguel i posteriorment assessor del València CF. Estava tot perfectament filat”, argumenta. En algun cas, la impotència viscuda els va costar fins i tot la salut. “A Pepe, el Chelvano, li donaven 250.000 pessetes per sa casa. Dos dies després de rebre la comunicació va tindre un atac de cor i va caure allí estés, a la mateixa vorera de Nicasio Benlloch”, recorda amb tristesa.
En primera instància, les propietàries que defensaren els seus terrenys per la via legal van perdre tots els contenciosos administratius enfront del potent gabinet jurídic d’Onofre Miguel. En el moment que es fan públics els plans de Bautista Soler decideixen organitzar-se amb l’Associació d’Antics Propietaris del Nou Mestalla i emprendre noves accions legals. “S’estava plantejant un ús terciari d’un sòl que nosaltres havíem cedit per a usos dotacionals”, denuncia Navarro. I així obrin un nou contenciós al Tribunal Superior de Justícia valencià, en el qual es denuncien les irregularitats formals amb què s’havia engegat l’obra.
El 2001 enderrocaren l’última alqueria, tot i les 120.000 signatures en contra del projecte urbanístic
Poques setmanes abans que es dictara la sentència es van reunir amb el club per a negociar. “Manolo Llorente em va dir que jo volia plantar carxofes altra volta al camp i jo li vaig dir que sí, però no carxofes, sinó plantacions de xufes”, explica l’afectat. L’intent negociador aplegava tard i la sentència va anul·lar les actuacions realitzades per l’Ajuntament. El vot particular de dos dels magistrats anava més enllà i apreciava, a més, defectes de fons en el que qualificava d’“una típica operació especulativa de l’edat d’or de la bombolla”. Tot i que les veïnes decidiren no seguir amb el procés judicial, aquest vot particular els dona opció d’obrir un litigi sobre els defectes de fons. “Nosaltres no descartem, tot i que molts veïns ja han mort, un nou contenciós administratiu”, assenyala Navarro.
