Més persones detingudes a les fronteres, i durant més temps, inclosos infants. Més reforç a l’estratègia d’externalitzar les fronteres, sense responsabilitzar-se de com ho fan els tercers països als quals s’encarrega que frenin la immigració. Més dificultat per accedir a avaluacions personals i completes de les sol·licituds d’asil. I, fins i tot, porta oberta a la possibilitat d’obviar l’obligació de garantir l’accés a protecció internacional, en situacions considerades de “crisi” o “força major”. El Pacte sobre Migració i Asil, el paquet reglamentari aprovat aquest dimecres per encaminar el sistema comú de gestió de la immigració a la Unió Europea, incorpora a la normativa comunitària pràctiques vulneradores de drets que, si bé ja han trepitjat vides a les fronteres europees, no comptaven fins ara amb un marc que les regularitza i converteix en política comuna.
“És deshumanitzant, perquè manté el focus en les arribades irregulars i la finalitat que té és retornar la gent, no veure la realitat de cada una de les persones que arriba”, resumeix l’advocada experta en migracions Loueila Mint El Mamy, dedicada a acompanyar persones supervivents d’una de les rutes marítimes més perilloses del món per les migrades, la que arriba a la costa de les Canàries.
L’espai guanyat per l’extrema dreta ha marcat la deriva del Pacte de Migració i Asil cap al reforç de mesures securitàries, que consoliden la mirada cap a la migració com a amenaça i les fronteres com a “espais de no dret”. Ara bé, Mint El Mamy planteja que, de fet, el “nou pacte”, no fa preveure un escenari significativament nou. “Novetat seria que la Unió Europea aposti per una política comuna basada en garantir vies legals, segures i dignes, per tal que la gent no es vegi forçada a llançar-se al mar per demanar asil; nou no és que criminalitzi la mobilitat humana”, planteja l’advocada.
Quin escenari, o quina lectura política de l’escenari, dona lloc una nova política europea per gestionar la migració?
El nou pacte de migracions i asil no és en realitat un “nou” pacte, continua en la línia de les polítiques de fa molts anys. Quan jo tenia nou anys i estava sortint dels campaments de refugiades [sahrauís] de Tindouf [a Algèria], i fent vida a l’Estat espanyol, el 1999, la Unió Europea, a través de successives normes, ja intentava regular el marc migratori i d’asil per restringir-lo de manera que ningú entri perquè sí. És a dir, que la gent que hi arribi sigui per produir, amb contractació en origen, o amb autorització de residència per reagrupació familiar, o perquè és perseguida —acreditadament— en el seu país d’origen. O que entri perquè és turista.
“Una política que promou que les persones no portin passaport, que menteixin sobre l’edat, que menteixin per sobreviure, és un fracàs per la seguretat de les fronteres”
Per tant, el pacte no sorgeix per una situació migratòria concreta, sinó que resulta d’anys de polítiques migratòries basades en la por a la finalitat migratòria: arribar, quedar-te i aconseguir l’arrelament social per poder treballar amb contracte anys després. Les arribades de moltes persones refugiades [de Síria, l’Afganistan i Iraq] durant la mal anomenada crisi del 2015 va posar en escac el funcionament del repartiment equitatiu entre estats de la Unió Europea, ja que sempre assumeixen més, quant a recursos i identificació de les persones que arriben, els primers països d’arribada, com Itàlia i Espanya. En aquest marc és en el que han negociat establir una harmonització de les polítiques a escala europea per intentar, d’alguna manera, que es portin a terme aquestes mesures més restrictives, perquè la Unió Europea sap que les seves polítiques migratòries han estat un fracàs.
Què et fa dir-ne “fracàs”?
Un exemple molt representatiu d’això són les 35.000 persones que han sobreviscut a la ruta fins a les Canàries: persones que han entrat de manera irregular i a les quals se’ls ha d’aplicar la normativa de migració, estrangeria i asil, i que no seran retornades, encara que es gastin diners en Frontex, per tal que detecti d’on surten… Les persones continuaran sortint. És un fracàs. I és clar que podem continuar reformulant les polítiques de contenció, pagant milers de milions d’euros a països “amics” internacionals com el Marroc, Tunísia, Líbia i Turquia, que se suposa que han de protegir les fronteres europees; i continuar reforçant organitzacions criminals, fent que les persones posin en risc la vida, i que s’activi tota la contenció contra les que aconsegueixin arribar: serveis d’emergències, centres d’atenció temporal, centres d’internament d’estrangers, brigades d’estrangeria i fronteres…Tot això per, al final, majoritàriament no expulsar-les i dir-los que poden continuar el seu trànsit, després de criminalitzar-les. Però l’alternativa que també podem tenir és dotar de mecanismes que permetin a la gent sortir de manera regular. És un fracàs per la seguretat de les fronteres una política que promou que les persones no portin passaport, que menteixin sobre l’edat, que menteixin per sobreviure.
Al contrari d’aquesta alternativa, el resultat del Pacte ha estat establir mesures encara més restrictives per les persones migrades i refugiades que arriben en situació irregular. Centenars d’organitzacions socials i antiracistes han denunciat que es tracta d’un marc que deteriora greument la protecció legalment prevista per les persones migrades i refugiades. En què es veu?
Quan es planeja, com s’ha fet, de manera opaca i no es fa amb les persones migrades, sinó per les persones migrades, no es fa per garantir els drets humans de les migrades i refugiades, que són dues categories que establim, però que van molts cops molt vinculades i tot sovint resulta ser una categorització fictícia. Hi ha una clara línia d’acció de la Unió Europea que és intentar frenar els processos migratoris. Els milers de milions que es gasta en política migratòria és per intentar contenir les persones que migren, en lloc de facilitar vies per migrar que siguin segures, legals i dignes. És l’eix damunt del qual hauria de girar qualsevol pacte de migració i asil.
“El perfil de persones amb les quals treballem són persones asfixiades al seu país d’origen, i no han tingut una altra possibilitat que posar-se en risc”
I encara més quan estem parlant d’asil, és a dir, de persones refugiades, que són persones que surten perseguides, per raons polítiques, ideològiques, per orientació sexual, per identitat de gènere, per violència de gènere… És gent que s’ha vist obligada a marxar i a la qual s’aplica una normativa orientada a la contenció. El perfil de les persones amb les quals nosaltres treballem, les que sobreviuen a la ruta fins, no respon a persones que han decidit sortir del seu país perquè sí —que també n’hi ha—, sinó que són persones a les quals han asfixiat al seu país d’origen i no han tingut una altra possibilitat que posar la seva vida en risc, a la deriva cap a les Canàries.
Afectarà aquest paquet reglamentari europeu sobre migracions i asil a allò previst en el marc estatal?
A l’Estat, tenim la Llei Orgànica de Drets i Llibertats de les persones Estrangeres que, a la pràctica, no es pot materialitzar. Els escenaris són tan dispars que ni tan sols es pot aplicar la normativa d’estrangeria: estableix que a qualsevol persona que pretengui entrar de manera irregular se li establirà un procediment per retornar-la al seu país. El procediment de devolució té un termini de prescripció de dos anys per entrada irregular, és a dir, tens dos anys per executar la devolució d’una persona que has detectat que ha entrat irregularment. A això, se li aplica unes mesures cautelars, perquè en les 72 hores que tens per retornar les persones mai s’aconsegueix, llavors la mesura cautelar és l’ingrés a un centre d’internament de persones estrangeres (CIE).
“Facilitar vies per migrar que siguin segures, legals i dignes és l’eix damunt del qual hauria de girar qualsevol pacte de migració i asil”
Aquests escenaris de la llei, ara mateix no s’estan aplicant, perquè ni hi ha els recursos per fer-ho ni hi ha acords bilaterals amb països que t’acceptin ciutadans que estan indocumentats. I per sort és així, perquè és el que permet que infants i persones en situacions vulnerables i sol·licitants d’asil puguin quedar-se. Tampoc s’aplica la llei reguladora del dret d’asil, perquè no hi ha personal per treure totes les sol·licituds d’asil. La directiva europea del 2013 diu que s’ha de registrar una sol·licitud d’asil en tres dies. Jo no ho he vist enlloc. El paper ho aguanta tot, però si a l’hora d’aplicar-ho no tens mitjans i acords bilaterals per garantir-ho difícilment es podrà fer.
Per tant, no esperes que generi un canvi significatiu?
Poden donar-se molts escenaris. Si un reglament europeu és contrari a la llei estatal reguladora del dret d’asil, haurem d’iniciar procediments i ens podem trobar amb pronunciaments judicials dispars, i llavors haurem de demanar que es casin aquests pronunciaments judicials. Sincerament, penso que aquest nou Pacte de Migracions i Asil és una expectativa molt allunyada de la realitat i això té a veure amb el fet que les persones legislen des d’un despatx i que no veuen la realitat que hi ha en un centre d’atenció temporal d’estrangeres a Lanzarote o Tenerife. No sé com es podrà fer l’escenari de retorns que preveuen i altres figures de procediment accelerat o preferent, quan ja la llei reguladora del dret d’asil estatal ho contempla, i el Tribunal Suprem ja ha obligat a més a l’Oficina d’Asil i Refugi en termini preferent a persones que estan privades de llibertat.
No et preocupa en excés, doncs?
Estic expectant sobre el paper de Frontex als centres d’internament temporal de persones estrangers i sobre la possibilitat de les persones de continuar el trajecte, o bé si s’entendrà que Canàries es un punt de frontera com Lesbos i que la gent s’hi ha de quedar atrapada durant mesos.
“Estic expectant sobre el paper de Frontex als centres d’internament temporal de persones estrangers i sobre la possibilitat de les persones de continuar el trajecte”
El que han anomenat repartiment “solidari” és una responsabilitat i hauria de ser una obligació perquè, si no, no es produirà. A les Canàries veiem que no es produeix ni en el cas de menors, ni dins de les comunitats del mateix Estat espanyol. Sense obligació, és també un fracàs de política.
La Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) adverteix que l’acord europeu juga en contra del dret d’asil, perquè pot suposar procediments accelerats discriminatoris per nacionalitat i contraris a l’avaluació individualitzada. Atenent que ja actualment és molt difícil que es reconegui la protecció internacional a les persones, creus que es pot obstaculitzar més?
S’hi ha de sumar el que ara volen la Comissió Europea i el Parlament Europeu que és que Frontex tingui més control, i pot fer que Canàries es converteixi en el que vam veure a Lesbos, i que qui s’encarregui de fer les sol·licituds d’asil i de fer el cribratge no sigui un agent de la policia nacional amb una ONG com CEAR, sinó que serà amb Frontex. I sabem el criteri que apliquen: “Vens del Marroc? És un país segur, tu no vens perseguit”. Compte, perquè la persecució pot ser per orientació sexual, que està penalment castigada, o arran de ser part d’una minoria ètnica, o per altres escenaris de persecució que, si no es tenen en compte, suposen fer un cribratge que deixa moltes sol·licitants d’asil fora.
“La Unió Europea vol que Frontex tingui més control, i pot fer que Canàries es converteixi en el que vam veure a Lesbos”
I per molt que els deixis fora del sistema de protecció com a sol·licitants d’asil, no els deixaràs al carrer. A Canàries de les 35.000 persones que han arribat, el 99% han estat posades en llibertat perquè no s’ha pogut executar la devolució. Si el país d’origen no t’accepta aquella persona de la seva nacionalitat, què fas amb aquella persona? Si la deixes en situació de desemparament i exclusió, també suposa un element de desequilibri pels municipis i comunitats. Com deia, el paper ho aguanta tot, però els de la realitat són escenaris molt complexos.
L’augment dels mecanismes restrictius, i repressius, preveus que es tradueixin en menys persones intentant arribar a Europa?
Si a una dona que pot venir, per exemple, de Costa d’Ivori, Mali, el Senegal o Gàmbia, potencial sol·licitant d’asil, víctima de mutilació genital femenina o d’altres violències per raó de gènere o d’una altra índole, no li permets agafar les seves criatures i la seva família i marxar d’una manera digna, legal i segura, tu estàs abocant dones com aquesta a entrar en xarxes de tràfic de persones per a l’explotació. Tu l’estàs abocant a la revictimització en el procés migratori, a la deshumanització i a l’explotació sexual o laboral a l’Estat Espanyol. Nosaltres no demanem que sigueu generosos quan la persona arriba, sinó que Europa assumeixi les conseqüències de la neocolonització. O aturar la neocolonització o assumir el que comporta la necolonització, que és que les persones sortiran dels seus països. I hem de dotar de mecanismes per tal que la gent pugui sortir-ne. És de sentit comú, però no volen fer-ho.
“No demanem que sigueu generosos quan la persona arriba, sinó que Europa assumeixi les conseqüències de la neocolonització”
Volen limitar-ho en la mesura que sigui possible… Que arribi qui sobrevisqui i que al cap de 6 o 8 anys o més aconsegueixi regularitzar la situació. Les polítiques de contenció de la migració han creat un sistema inútil i ineficaç, ho dic com a advocada. Si els missatges dels governs dient que “no volem que les màfies juguin amb la vida de les persones” són reals, hi ha solució. I imagino que 27 estats europeus, amb tota la despesa que dediquen a Frontex i als centres d’intel·ligència per saber d’on surt la gent i com surt la gent, a qui paguen i de quina manera, alguna idea deuen tenir per veure que els seus esforços per contenir la migració són inútils.
Un dels elements del nou Pacte que genera preocupació entre organitzacions de drets humans és el “Reglament de crisis”, que permetrà als estats al·legar una situació de “crisi”, “instrumentalització” o “força major” per incomplir amb les obligacions d’acollida. Preveus escenaris inèdits, o bé que es “normalitzin” situacions que ja s’han vist?
Quan estableixes un procediment d’excepcionalitat, permets saltar-te tot el procediment establert. És el que coneixem com a vies de fet, o irregularitats en procediments administratius, en defensa de la frontera i que vulneren drets humans. Per mi és l’exemple que veiem a Ceuta i Melilla, quan s’estableix l’excepcionalitat com un mecanisme de rebuig a la frontera, que et permet que a menors o sol·licitants d’asil les puguis retornar sobre la marxa, sense ni saber qui són, ni si són supòsits de no devolució. Hi ha convenis internacionals en què reconeixem el dret a la vida, el principi de no devolució, a la integritat física, a la dignitat, el dret d’accés al procediment d’asil, el dret a l’assistència jurídica… S’ha de veure com s’enquadrarà aquí el Reglament de crisis perquè, remarco, no estem vivint cap crisi. Les persones que entren en situació irregular suposen un percentatge ínfim en comparació amb les que entren en avió i accedeixen al procediment d’asil.
“Jo crec que el pitjor ja ho estem vivint, perquè la deshumanització i la vulneració de drets ja estan fetes”
El perfil principal de refugiades que tenim no venen de Costa de Marfil, Mali, el Senegal, Marroc o Algèria. Venen de Veneçuela, de Colòmbia, Cuba o Perú. Hem d’anar amb compte perquè quan es genera un discurs d’alarma; el missatge que existeix una “crisi migratòria”, una “allau”, una “entrada massiva a Canàries”, és quan es pot considerar necessari el mecanisme que han creat.
La pràctica a les fronteres ja està saltant-se les garanties que la legislació preveu?
Totalment. Hem legislat i la nostra pròpia legislació no serveix a la pràctica. No s’aplica la pròpia normativa. Que algú estigui en un CIE un any, que algú sol·licitant d’asil hagi estat assassinat a la tanca de Melilla, que una dona passi dos anys per arribar a les Canàries de manera deshumanitzant, que hi hagi criatures en un CATE, que és un centre de detenció custodiat per la unitat d’intervenció policial… Això és un estat de dret? Això ja està passant. Jo crec que el pitjor ja ho estem vivint. La deshumanització, la vulneració de drets, ja està feta.
“A través del ministre Grande-Marlaska, el que fa el govern espanyol és acreditar les veus més d’extrema dreta en relació amb la migració”
Per mi el que s’ha aprovat és un Pacte europeu molt teòric i poc pràctic. Molt en la línia del discurs d’Europa dura, d’Europa fortalesa, però després, a la pràctica, et trobes que el Marroc no t’accepta ciutadans seus indocumentats, de la mateixa manera que el Senegal i altres. Cal dotar de mecanismes que permetin migrar de manera segura i digna, a tothom, també a la gent que actualment ve de manera irregular perquè no li permeten obtenir un visat. L’Estat ho veu com la immigració “de les màfies”. Però acabes amb les màfies, a les quals la gent ha de pagar milers d’euros, si deixes a la gent venir en avió. Quan reprimeixes tant una cosa, surt de la pitjor de les maneres.
Quina posició ha tingut la presidència espanyola del Consell de la Unió Europea en aquestes negociacions? S’esperava que afavorís una normativa més garantista?
No ho sabem perquè hi ha hagut molta opacitat, però ho podem imaginar, després dels viatges de Grande-Marlaska a les Canàries. Ens podem fer una idea de per on va el perfil, com a estat més afectat i tenint en compte que el govern d’Espanya manté en el càrrec a Grande-Marlaska després de la massacre a Melilla. Perquè, a través d’aquest ministre, el que necessita és acreditar, i silenciar, les veus més d’extrema dreta en relació amb la migració. Et carregues la ministre d’Igualtat i et quedes amb el d’Interior. És un exemple de com facilites el discurs de la dreta i entres en un joc que fa molt de mal. Jo les pitjors polítiques que he vist en els anys d’advocada és amb el ministre Grande-Marlaska. O sigui, amb un govern d’unió progressista. La massacre de Melilla ha estat amb el PSOE en coalició amb Podemos. Les futures violacions sistemàtiques de drets contra persones migrants les veurem amb les persones que també parlen del dret a migrar, però que firmen acords que vulneren de manera clara aquest dret.
