L’any de la pandèmia la xifra de feminicidis ha anat a la baixa: vint-i-sis feminicides han assassinat a vint-i-set dones, joves i infants. També hi ha hagut dos assassinats d’homes (un adult i un nen) en context de violències masclistes. 2020 ha estat l’any amb menor xifra de feminicidis en els darrers sis anys.
Si mirem les tipologies, l’enorme majoria han estat computats en l’estadística oficial que recull l’Estat espanyol i els governs dels Països Catalans. Disset assassinats en el marc d’una relació sexoafectiva -passada o present- han estat reconeguts oficialment com a feminicidis íntims, amb l’excepció d’un cas que no s’ha comptabilitzat en el còmput perquè es va produir a Catalunya Nord.
Han augmentat lleugerament els assassinats de dones majors de 60 anys, en particular en l’àmbit dels feminicidis familiars o sense relació sexoafectiva. En canvi, en els feminicidis íntims han estat gairebé en tots els casos contra dones menors de 60 anys i majors de 20.
A l’altre extrem de la piràmide d’edat, enguany la violència masclista s’ha cobrat la vida de dos menors: una nena de tres anys a Catalunya i un nen de dotze al País Valencià, ambdós assassinats pels seus respectius pares. En el cas valencià, l’home va intentar matar l’altra filla, però la mare va poder impedir que consumés el segon assassinat.
Enguany la violència masclista s’ha cobrat la vida de dos menors: una nena de tres anys a Catalunya i un nen de dotze al País Valencià, ambdós assassinats pels seus respectius pares
Novament, aquest any un membre dels cossos policials ha assassinat una dona als Països Catalans: és el cas de Carlos Portero V., agent dels Mossos d’Esquadra a la Unitat de Seguretat Ciutadana de Terrassa, usant l’arma reglamentària. També un exmilitar de l’exèrcit espanyol ha comès un feminicidi durant el 2020. En ambdós casos, els feminicides es van suïcidar després del crim violent. Se sumen a altres quatre suïcidis o temptatives per part dels homes que han assassinat dones el 2020.
Dinou dels feminicides són de nacionalitat espanyola, i del total, com a mínim sis ja tenien antecedents previs per violències de gènere, contra la mateixa víctima o per fets anteriors. Quatre homes han matat les seves mares, en quatre matricidis, dels quals almenys en dos casos hi havia denúncies prèvies per amenaces i maltractament.
Violències més amagades
Malgrat que es tracti d’una xifra menor respecte els anys anteriors -32 feminicidis l’any 2019; 34 assassinats masclistes l’any 2018; 28, l’any 2017; 34 víctimes mortals l’any 2016; 43 morts l’any 2015-, no es pot concloure que hagin estat mesos positius pel que fa a la lluita contra les violències de gènere.
Elisa Covelo, coordinadora d’Hèlia Dones, destaca que només en el primer semestre del 2020 ja s’havien fet més atencions i havien rebut més sol·licituds de suport per violències masclistes que en tot l’any 2019
Diverses expertes de l’abordatge de les violències masclistes han assenyalat la situació excepcional de confinaments i de crisi sociosanitària com a la causa d’arrel d’aquesta diferència substancial respecte altres períodes. Per exemple, a finals de novembre l’Elisa Covelo, coordinadora d’Hèlia Dones, destacava que només en el primer semestre del 2020 ja s’havien fet més atencions i havien rebut més sol·licituds de suport per violències masclistes que en tot l’any 2019. I no era un cas puntual: la gran majoria de les entitats, col·lectius i administracions públiques que treballen en l’àmbit de les violències masclistes van veure créixer exponencialment les demandes de suport per part de dones.
També, i en especial durant els períodes de confinaments més restrictius, van augmentar molt les peticions que es feien per mitjans telemàtics (correu electrònic, missatgeria instantània, trucades…). En molts casos, es van reduir les primeres atencions; és a dir, sol·licituds en què per primer cop les afectades s’atansaven a organitzacions públiques o privades per demanar ajuda. Per les expertes, això podia ser indicatiu del grau més gran de control per part dels agressors, amb les restriccions de moviment i de confinament a les llars.
Ara bé, si les sol·licituds de suport i consultes havien pujat durant el primer trimestre, el que va disminuir van ser les denúncies. A territori de l’estat espanyol, les denúncies sumaven 113.615 el 2020, a comparació de les 168.168 l’any 2019. Del total, a Illes se’n van presentar 4.503, al País Valencià 16.440 i a Catalunya 15.047. Una suma final de 35.540, que serien el 31,2% de les denúncies l’any 2020. Aquestes xifres inclouen tant les presentades per les víctimes i supervivents de violències masclistes, com també les que interposen terceres parts: familiars, atestats policials, serveis d’assistència…
La peculiaritat del 2020
A partir d’aquí, es poden fer algunes hipòtesis. El descens podria explicar-se perquè les dones agredides han tingut menys oportunitats de denunciar o demanar ajuda per primer cop, a causa d’una major presència dels victimaris. Això podria ser especialment cert pel primer semestre del 2020.
També pel risc de quedar en una situació de major vulnerabilitat, amb menys opcions de trobar refugi o alternatives, les dones que estan patint violències de gènere podrien haver tingut un any especialment complicat per aconseguir escapar d’un agressor, especialment en situacions de convivència. Una de les estratègies de supervivència, doncs, podria haver estat la inacció: no fer cap pas (denúncies, fugides de casa, trencaments de relacions, etc.) per evitar un increment de la violència per part de l’agressor o bé per no tenir alternatives sòlides i garanties de supervivència, tant en el teixit sociofamiliar com en el panorama laboral.
També podria haver-se donat un factor de reducció de les oportunitats d’agressió, sobretot en els casos en què no hi hauria convivència entre agressor i agredida. És quelcom que s’ha percebut en les violències masclistes per part de l’entorn pròxim, però que no és en l’àmbit sexoafectiu: espais laborals, estudiantils, d’amistat, de militància… que han tingut menys ocasions on produir-se.
El 80% dels casos de violències sexuals es donen per part dels cercles de més proximitat a les agredides i de més confiança: parelles amb qui es conviu, relacions sexoafectives, familiars (adults o no) i amics
Ara bé, cal assenyalar que això no s’aplicaria a les violències sexuals, ja que el 80% dels casos es donen per part dels cercles de més proximitat a les agredides i de més confiança: parelles amb qui es conviu, relacions sexoafectives, familiars (adults o no) i amics. En aquests casos, la Covid-19 podria haver fet augmentar les finestres d’oportunitat per cometre violències, ja que el tancament a les cases i als espais privats ha generat més ocasions pels agressors a l’hora de cometre violències sexuals. Alhora, la pandèmia ha reduït els àmbits en què terceres parts poden detectar la situació de violència sexual i intervenir o acompanyar a les persones agredides, infants o adultes. Per exemple, als centres educatius o als serveis ambulatoris, malgrat que no sempre són espais on s’aplica una perspectiva feminista i antiracista.
Tornant a les violències masclistes que desemboquen en feminicidis, mirant-ho des d’un altre angle, la pandèmia podria haver generat una situació similar pel que fa a la sensació d’impunitat i de poder per part dels agressors. És a dir, el confinament i la reducció substancial de la vida social, haurien generat una sensació major de control -real o percebut- pels agressors, que alhora hauria rebaixat la intensitat de les violències masclistes. Això no vol dir que s’hagi reduït la gravetat dels fets, ni tan sols la freqüència o les seves conseqüències físiques, psicològiques i interpersonals.
En aquest escenari, la sensació de dominació dels homes damunt les dones a qui violenten, reforçada per l’aïllament social i l’afebliment dels vincles comunitaris, hauria reduït de retruc la xifra de violències masclistes com a violències assassines.
Per dir-ho bruscament, potser els maltractadors, els violadors i els agressors no haurien emprat el feminicidi o l’infanticidi com a arma d’atac contra les dones perquè haurien percebut que no els calia a l’hora de mantenir la dinàmica de control, dominació i opressió que rau en el fons de les violències masclistes.
Per tant, no és que s’hagin donat menys casos i situacions de violències masclistes, sinó que aquestes estarien encara més ocultes en l’iceberg de la violència patriarcal. La particularitat del context durant deu dels dotze mesos de l’any 2020 n’ha alterat algunes de les dinàmiques de la violència, però no l’ha rebaixat. Quedarà per veure com es materialitzen les afectacions en el mitjà i el llarg termini, a mesura que s’agreugi la crisi socioeconòmica feta implosió amb la pandèmia i mentre el ja raquític Estat del Benestar es faci encara menys garant dels drets fonamentals de la població.
