Marc O’Callaghan (Barcelona, 1988) és un creador singularíssim i amb un món propi, que ha anat desplegant la seva obra sobretot a partir de la música (industrial, electrònica, màkina), sempre llençant tentacles cap a àmbits diversos de la cultura: l’etnografia, la musicologia, l’espiritualitat, l’urbanisme… Com a peça inaugural de la temporada actual del teatre de la Fundació Joan Brossa / Centre de les Arts Lliures, al barri barceloní de la Ribera, O’Callaghan (també conegut pel nom del seu projecte artístic de llarga durada, Coàgul), ha presentat la recerca/performance CSFCMMCAB. Es tracta d’una “ruta pel santoral exterior del Born”, amb l’acrònim que correspon a les “Correspondències simbòliques entre folklore catòlic i música màkina al Barri Gòtic de Barcelona” que va sorgir del programa BCN Producció 2019-2020, del centre d’art La Capella. La setmana passada aquesta obra bellugadissa i il·luminada s’ha presentat, en format de performance-musical itinerant, per carrerons i racons del barri del Born.
“D’una banda, estic fent un camí espiritual, i de l’altra un d’artístic”, ens diu O’Callaghan en una entrevista que li vam fer just abans de la seva performance, dissabte 5 d’octubre. D’entre la seva ingent obra anterior, destaca l’àlbum Jo regnaré, àngel de la guarda (publicat al segell Alejandra l’any 2020), que prenia com a eix simbòlic la catedral de Barcelona. En el projecte Coàgul, amb altres formats, l’artista ha explorat la simbiosi arquitectònico-simbòlica i musical-electrònica en àmbits com ara la ciutat de Vic o l’església de Santa Maria del Pi. La llavor d’aquesta recerca es troba en un dels seus referents, l’etnomusicòleg Marius Schneider (1903-1982), qui va analitza els ritus religiosos per treure l’entrellat d’un “sistema religiós primordial”, tal com ens explica l’artista barceloní. Schneider també va aplicar els seus coneixements, combinant musicologia hindú, lectura històrica del patrimoni, simbolisme i composició, per tal de desxifrar els capitells del monestir de Sant Cugat, i descobrir que allà s’hi amagava un himne musical que, de fet, era un dels himnes del municipi.
:“El format de ‘rave-itinerant‘ no deixa de ser una actualització del que ja es feia abans, d’anar caminant per les capelletes urbanes. És una experiència que ens apropa més a la dimensió metafísica, que no pas a l’aquí i l’ara donats”, assenyala Marc O’Callaghan
Com un deixeble avançat del mestre, ara Marc O’Callaghan ha buscat les capelles de sants que hi ha pels carrers i sota els arcs del barri de Sant Pere i, a cada sant, li ha dedicat un himne a la manera dels goigs (auques religioses d’adoració consagrades a les vides sants i verges, en format poètico-musical i estrofes cantades) que en temps pretèrits se’ls cantava. L’artista exposa alguns dels punts més trencadors de la proposta, d’aquesta manera: “El format de rave-itinerant no deixa de ser una actualització del que ja es feia abans, d’anar caminant per les capelletes urbanes. I això té un paral·lel amb l’experiència aquesta de les raves, i amb el fet de trencar amb el que tenim al voltant. En una experiència que ens apropa més a la dimensió metafísica, que no pas a l’aquí i l’ara donats”. La diferència principal entre l’abans i l’ara és que la fórmula compositiva de la rave-performance parteix d’un esquema d’assignació de notes i micronotes a cada dia del santoral, i els goigs resultants són contundents composicions de música màkina, que l’artista llença en marxa, des d’un aparell de samples i un gran altaveu portàtil.
Així que, després d’una breu introducció d’uns 15 minuts, que té lloc amb el públic (una seixantena d’espectadores) assegut a les butaques de la sala de baix de la Fundació Brossa, el creador carrega un carret amb el maquinari, i ens convida a seguir-lo. Sortim al carrer, i de sobte tot canvia de ritme: ell ens fa de guia-herald-oficiant en un periple que es fa a alta velocitat, amb aturades momentànies davant de les capelles, que s’il·luminen amb una llanterna potent. En grup, anem tombant i derrapant i esquivant tot el guirigall que, atònit, fa lloc davant de l’escamot que s’obre pas. Algunes de les assistents, deuen creure en la performance com a forma de “reencantament” del món, o, com a mínim, de reencantar els vespres de dissabte; d’altres, deuen creure en la religió, o en la pràctica d’una espiritualitat ortodoxa, heterodoxa o sui generis; i els altres, deuen ser amics de l’elevació en general, en qualsevol de les seves formes i expressions: del moviment, del frenesí, del makineo i les raves. Les opcions no són excloents ni úniques, perquè aquí hi ha de tot. Fins i tot hi ha guiris que s’uneixen a l’acte, pel seu format festiu: alguns ens segueixen i ballen com posseïdes, amb un somriure una mica inquietant, sense conèixer ni importar-los de què va, tot plegat. I hi ha també algun veí emprenyat, que arriba a llençar-nos ous, aigua i tomàquet. I aixà confereix a l’assumpte un toc encara més escatològic i medieval.
Un trimestre carregat de poesia i performació exorcitzant
El curs ha començat amb empenta a l’antic Espai Brossa: la proposta de Marc O’Callaghan va fer parella inaugural amb el menjar performatiu Seitons Masdeu Hola i Adeu, i les assistents que van empalmar una peça amb l’altra, van acabar ben contents. L’agenda performativa, en aquesta nova etapa artística d’aquest centre teatral i artístic, que en el seu apartat escènic està comandat per Georgina Oliva, continua a partir del 5 d’octubre amb la Juana Dolores, geni i figura de la nova poesia catalana, i la seva peça Hit me if i’m pretty o la princesa moderna (del 10 al 20 d’octubre). Les arts en viu a la Brossa sempre han reservat un espai important a la poesia, i el 26 d’octubre s’hi celebrarà l’acte Contra els poetes amb minúscula, dedicat a Joan Salvat-Papasseit. Més endavant, es podrà veure Astral (31 d’octubre a 3 de novembre), l’“exorcisme” de Marta Pazos, amb mèdiums convidades cada dia. I després tindrem ocasió de reveure un espectacle que va impactar la temporada passada: Thauma de la companyia La Mula (6 al 10 de novembre), que treballa sempre entre les arts visuals, els titelles i l’exploració plàstica de l’espai, per oferir experiències entre la percepció alterada i la instal·lació onírica.
Sant Joan Brossa té la seva capella, en aquest teatre, on és adorat i vetlla per totes les creients en la disrupció real, realista i surrealista.
