Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Coàgul, artista multidisciplinari

"Es pot subvertir l'ordre heretat per construir la universalitat que desitgem"

Marc O’Callaghan, Coàgul, ha impulsat el projecte Coagularium, i publica el 'single' "Jo regnaré, àngel de la guarda" / Alejandra Núñez

Marc O’Callaghan, més conegut com Coàgul, és un artista multidisciplinari i una enciclopèdia viva de l’ocult. La seva obra escrita, il·lustrada, performativa i musicada és quasi inabastable, però treballa diàriament per mantenir-ne l’arxiu actualitzat en un futur temple en línia, que mestrentant s’ha convertit en un espai físic, via el Coagularium. Ara pública la seva nova referència discogràfica, el single “Jo regnaré, àngel de la guarda” (Alejandra, 2020), que té com a eix central i simbòlic la Catedral de Barcelona, un edifici amb qui manté una relació ‘laboral’ en un sentit ampli. Aprofitem l’ocasió per parlar de què s’amaga en els diferents plànols, de la música com a vehicle màgic per influenciar la realitat en homenatge a Genesis P-Orridge, de com el GPS s’ha convertit en el nou Àngel de la Guarda i de com es pot subvertir l’ordre heretat i construir nous significats propis i extensibles.


Aquest nou single té com a eix central la Catedral de Barcelona, entesa com a una figura simbòlica. Quina relació tens amb aquest espai?

Treballo allà, en una botiga d’objectes religiosos i marxandatge relatiu a Gaudí i altra mitologia barcelonesa. Des del meu punt de vista, la Catedral és un tipus d’edifici que condensa un ordre còsmic a petita escala, manifest a través d’una classificació per plànols i eixos de significats. Fer feina aquí és una via directa d’informació antropològica, però em disgusta que m’hagi tocat el paper de “mercader del temple”. Tal com diu la Bíblia, si Jesús veiés tot això, hi calaria foc foc com si fos en Varg Vikernes. Em sento un actor en un gran parc temàtic que va planejar la família Girona al segle XIX (i que té el mausoleu dins el mateix claustre) en ficcionar un barri gòtic prèviament inexistent per cridar l’atenció d’Europa.


Com t’ha influït el paper que t’ha tocat dins el Temple?

“D’ençà que vaig començar a treballar a la Catedral sento que el meu paper allà és el d’obrer alquímic amb la funció d’extreure l’or vil de l’Església corrupta i purificar-lo en or verdader per construir el meu propi temple”

D’ençà que hi vaig començar a treballar sento que el meu paper allà és el d’obrer alquímic amb la funció d’extreure l’or vil de l’Església corrupta i purificar-lo en or verdader (l’or és el metall que simbolitza l’esperit) per construir el meu propi temple, que seria el Coagularium. I succeeix de manera literal, perquè tots els diners que guanyo els inverteixo a pagar els diners d’aquest local que utilitzo com estudi, arxiu, galeria, laboratori i after. Just a la capella on treballo, hi ha un símbol gravat a la paret pels constructors de la Catedral -dels que els francmaçons deien descendir-, que té una forma geomètrica igual que la planta del local del Coagularium.


Què t’ha facilitat aquesta via directa d’informació antropològica?

He aprofundit en qüestions de simbolisme històric local com, per exemple, el fet que, igual que la majoria d’esglésies, la localització on està construïda coincideix exactament amb un lloc que anteriorment ja era sagrat. En aquest cas, es tracta del punt més elevat de l’antiga Barcino romana, un monticle al qual van anomenar Mont Taber, on hi havia el temple dedicat a l’emperador August, tres columnes del qual encara es conserven a tocar de la Catedral actual, just on avui hi ha la seu del Centre Excursionista de Catalunya… i no crec que sigui casualitat! Segons els autors que parlen de l’anomenada Tradició Primordial, era comú que les cultures tradicionals comencessin a construir les seves ciutats situant el Temple en el lloc més elevat, ja que era el punt més proper a la divinitat, amb una connexió més directa en termes de simbolisme espacial.

“Les cançons són com finestres momentànies a l’arquetip al qual es refereixen: mentre sonen, la llum que et guia es manifesta, però quan paren et torna a abandonar |Alejandra Núñez


I a nivell musical?

Des de l’any passat, estic desenvolupant un projecte d’investigació que és part del programa BCNproducció de La Capella, titulat Correspondències Simbòliques entre Folklore Catòlic i Música Màkina en el Casc Antic de Barcelona. Una de les parts del projecte consisteix en aplicar la teoria simbolista de l’etnomusicòleg Marius Schneider als capitells del claustre de la Catedral de Barcelona. Tot i que aquest projecte i el meu nou single “Jo regnaré, àngel de la guarda” comparteixin la Catedral com objecte de treball, són dues propostes totalment separades.


Què et va portar a versionar la nana cristiana “Àngel de la Guarda”?

Se suposa que cada persona té el seu Àngel de la Guarda, que vindria ser una porció minúscula de Déu mateix. La llum interior que portem dins i que ens manté pel bon camí. Existeix una tradició en l’ocultisme de tipus anglosaxó, que va des d’Abramelin el Mag fins a Aleister Crowley, passant per John Dee o la Golden Dawn, en la qual establir una conversa amb el mateix Àngel de la Guarda és un pas decisiu a la iniciació vital d’un adepte.


Perdó per l’spoiler, però al final de la peça musical sembla que doni error “404 Not Found” i la criatura que intentes invocar o no es troba o no existeix.

“Si entenem l’Àngel de la Guarda com un esperit guia, en la vida contemporània és perfectament equiparable al GPS”

Les cançons són com finestres momentànies a l’arquetip al qual es refereixen: mentre sonen, la llum que et guia es manifesta, però quan paren et torna a abandonar i en aquest cas, la veu de GoogleMaps que fins al moment serveix de guia indicant les direccions, t’informa que ja no pot seguir. Es pot notar l’ambivalència entre la G de “Google”, de “Guarda”, de “God“, “G.A.D.U.”… Si entenem l’Àngel de la Guarda com un esperit guia, en la vida contemporània és perfectament equiparable al GPS.


Que l’utilitzis també com un element compositiu de la cançó em fa pensar en la intenció de Holly Herndon d’utilitzar la IA SPAWN a les seves peces, a la mateixa altura de la resta de coristes de la cançó. Què en penses?

Suposo que la progressiva substitució d’entitats d’intel·ligència artificial reemplaçant funcions que abans havien ocupat els humans és un terreny comú en el desenvolupament actual de la humanitat. Si parlem de l’acció de Holly Herndon en particular, em sembla un experiment enriquidor de cara a tenir informació empírica, però a nivell artístic no puc evitar pensar que la hipotètica desaparició de l’autor, que a vegades es busca amb aquest tipus d’accions, no fa més que reforçar-la perquè ella segueix estant al centre. Sembla que la nova aristocràcia és la que dóna les idees, i la nova classe oprimida sobre la qual es discuteix si tenen ànima o no, són els algoritmes.

” L’ús de samplers, en general, em ve influenciat per les teories de Genesis P-Orridge i William S. Burroughs sobre la impregnació del so” |Alejandra Núñez


Em crida l’atenció alguns dels samplers que has utilitzat, com et soroll de l’aigua a “Àngel de la Guarda”. Com el vas enregistrar? Em recorda a l’obsessió de Lechuga Zafiro a l’hora de tractar el so de l’aigua a la seva cançó “Agua y Puerta” i en el seu cas, el riu que va elegir també era molt simbòlic.

El so de l’aigua a “Àngel de la Guarda” serveix de patró rítmic i és un soroll que pertany al Tro, el gos de l’Alejandra que just va morir poc abans que sortís aquest disc. Des de fa ja uns anys, quan érem al llit, l’escoltàvem bevent aigua i el seu so ens semblava curiosament rítmic. Un dia vaig deixar la gravadora encesa al seu costat per capturar el soroll i al final, l’he fet servir per aquesta cançó perquè per a nosaltres en Tro era una espècie de manifestació de l’Àngel de la guarda, que en un pla de realitat paral·lela s’ocupa de protegir-nos. Els gossos sempre han tingut un caràcter d’animal sagrat. Fa poc he publicat uns diaris del 2010 en format spoken word i via casset al segell Conjunto Vacío, i allà explico que un dia, mentre escoltava “Spectrum” de Dover, em vaig adonar que potser aquest àngel amb cara de gos que sempre dibuixo podia ser el meu àngel de la guarda.


I amb quines altres gravacions de camp han anat treballant per ambdues cançons i quins són alguns dels simbolismes que hi incorpores?

“Extreure un so de la realitat, modificar-lo i posteriorment tornar-lo a la realitat en forma de música, és un procés amb potencial per influenciar el mateix teixit de la realitat”

A ambdues si escolta una de les campanes de la Catedral, samplejada i encaixada a la seqüència rítmica de cada cançó, al final de cada compàs. Tal com explica en Juan Eduardo Cirlot al seu Diccionari, el so de la campana simbolitza el poder creador, i la seva forma de volta és una imatge microscòpica del Cel. En aquest cas, he utilitzat el so de la campana Honorata, que com la majoria, té el nom feminitzat d’un bisbe. És la que s’encarrega de tocar els quarts, i pertany al campanar civil. L’ús de samplers, en general, em ve influenciat per les teories de Genesis P-Orridge i William S. Burroughs sobre la impregnació del so: igual que un objecte tocat per una persona està d’alguna manera impregnat de la seva essència, qualsevol so és portador de la mateixa essència de la qual prové i per tant és un material màgic. Així que extreure un so de la realitat, modificar-lo i posteriorment tornar-lo a la realitat en forma de música, és un procés amb potencial per influenciar el mateix teixit de la realitat. Grups de música com Psychic TV, Current 93, Vagina Dentata Organ o Coil feien música amb aquesta intenció i jo he pres el seu exemple.


Sobre el text de “Jo regnaré”, quin sentit tenia originalment i quin significat li has donat tu aquí?

“Jo regnaré” és la divisa del Niño Divino, una advocació del nen Jesús que es venera a Colòmbia, però jo me n’he apropiat per utilitzar-la com un eslògan d’empoderament pels desposseïts, però per algú cristià pot tenir el mateix sentit original que finalment, Déu regnarà sobre la terra. Però també pot tenir un sentit invers que podria ser que algú que es creu Déu i amenaça que prendrà el poder.


En el món omnipresent dels arquetips que està més enllà de les dualitats i el temps, dos significats oposats poden ser el mateix.

Si la cançó és un mantra d’apoderament per a un subjecte heroic que pateix des de les profunditats del Gran Esquema de les Coses, també hi incorporo l’oració de Sant Benet, que vindria a ser com una armadura de protecció enfront de totes aquelles forces hegemòniques que volen impedir-ho: l’estat, les empreses, l’statu quo psíquic d’allò normal, la psiquiatria o el que sigui en cada cas. Cada lluita té el seu propi Enemic exterior, però el més temible sempre és l’Enemic Interior.


I quan a “Jo regnaré” cantes sobre un temple perdut, a quin d’ells et refereixes? Per les teves referències sonores, potser a Pont Aeri?

“Des d’una perspectiva esotèrica perspectiva, el Temple és el món idealment ordenat, on cada cosa és on li pertoca segons la naturalesa còsmica de les correspondències i els arquetips”

Ja, ja...podria ser! Tots els significats que se li acudeix a l’oient són potencialment certs. Des d’una perspectiva esotèrica perspectiva, el Temple és el món idealment ordenat, on cada cosa és on li pertoca segons la naturalesa còsmica de les correspondències i els arquetips. Però el pensament crític ens ensenya que la universalitat és una construcció amb interessos, que heredem per imposició. Tenint això en compte, podem construir la universalitat que desitgem! Aquest serà el Temple perdut que reconstruirem. En un ordre de realitat més immediat i personal, el meu Temple perdut podria ser el Coagularium. A nivell poètic, els Temples Perduts és una figura literaria que es refereix a tot el que havies cregut que algun dia es faria realitat, però del que ja has perdut l’esperança.

El single es materialitza justament a l’hora que una nova discogràfica, Alejandra. El teu llançament ha condicionat d’alguna manera el naixement d’aquesta discogràfica? O són procesos separats?

El segell va sortir quan l’Alejandra, persona física i la meva parella, va dir que volia publicar un single de Coàgul amb aquestes cançons perquè, en les seves pròpies paraules: “Si no te’l trec jo, no te’l treurà ningú!”. Així va amplificar la seva categoria ontològica convertint-se, a més de persona, en segell discogràfic.