A finals d’abril del 2024 la ciutat de Porto Alegre va resultar completament inundada: afecta gairebé 500 municipis i 2,4 milions de persones i va haver-hi més de 200 morts i mig milió de desplaçats. No s’havia vist mai el centre d’una ciutat, l’àrea metropolitana de la qual supera els quatre milions d’habitants, completament negada durant setmanes. L’aeroport internacional va quedar inundat i se’n van suspendre les operacions durant sis mesos, diversos ponts van haver de ser tancats i la ciutat va quedar aïllada de la resta de l’estat i del país.
“Entre el 29 d’abril i el 2 de maig, diverses localitats de l’estat van registrar més de 300 mil·límetres de pluja: la precipitació equivalent a dos mesos, en quatre dies”, assenyala un informe del mitjà independent Mongabay. Les causes d’aquest fenomen es deuen a la combinació d’un clima inusualment plujós provocat pel Niño i el canvi climàtic. La iniciativa de recerca World Weather Attribution, citada per Mongabay, va estimar que el canvi climàtic antropogènic va duplicar la probabilitat d’ocurrència de les inundacions d’abril i maig, considerades un fenomen que passa una vegada cada segle, i la seva intensitat va ser entre un 6 % i un 9 % major del que s’esperava. Els analistes asseguren que “tornarà a passar”.
Sis mesos després, quan les aigües van baixar i la vida va tornar a la seva llera habitual, els debats sobre les causes de les inundacions van quedar relegats a especialistes. La veritat és que l’extractivisme és darrere d’aquestes causes, i de moltes altres catàstrofes. A l’estat brasiler de Rio Grande do Sul, devastat en un 90 % de la seva superfície, l’expansió de l’agricultura industrial va reduir en un 30 % l’àrea forestal i les pastures natives, mentre el govern estatal va retallar les lleis ambientals que protegeixen la flora nativa. “L’agricultura intensiva –destaca Mongabay–, practicada a les terres altes que envolten la conca del riu Jacuí, al centre de Rio Grande do Sul, ha compactat els sòls, reduint la seva capacitat d’absorció d’aigua i eliminant la vegetació natural que frena els corrents”.
La reacció de les administracions va ser habitual en aquests casos. El federal, presidit per Lula Da Silva, es va limitar a enviar 600 militars per evacuar famílies i mantenir l’ordre públic davant de possibles saquejadors. El de l’estat va alliberar fons que moltes vegades no van arribar als destinataris previstos. La societat civil va fer el possible per reprendre les tasques quotidianes com més aviat millor, els carrers van tornar a omplir-se cotxes i les ciutats trepiden amb el seu ritme habitual. Es va perdre una oportunitat excel·lent per debatre les causes d’un fenomen que tendeix a instal·lar-se.
El progressisme llatinoamericà ha debatut el model extractiu establert en mineria a gran escala, explotació d’hidrocarburs, monocultius, grans obres d’infraestructura i especulació immobiliària urbana. Més encara, es limita a aprofundir-ho. El que ha fet el govern d’Andrés Manuel López Obrador a Mèxic és molt significatiu: el Tren Maia i el Corredor Intraoceànic busquen accelerar la circulació de mercaderies i l’extracció de recursos naturals, però també incrementen el turisme.
El ministre brasiler d’Agricultura nomenat per Lula, Carlos Fávaro, és exvicepresident d’Aprosoja Brasil i ferm partidari d’exportar productes sense manufacturar
Aquesta línia recorre cinc estats del sud-est mexicà, en total 1.500 quilòmetres entre Palenque i Cancún, i és propietat d’una empresa estatal adscrita a l’àmbit de la Secretaria de Defensa. Aquesta és la principal diferència amb altres iniciatives extractives: el control de les forces armades, que també operen en els principals aeroports del país. El corredor ferroviari connecta els oceans Pacífic i Atlàntic, i impulsa d’aquesta manera el comerç entre Amèrica, Àsia i Europa.
Les il·lusions del progrés continuen atraient multituds i els governs claudiquen davant els abundants recursos que s’acaparen. En el seu tercer mandat, Lula ha nomenat Carlos Fávaro com a ministre d’Agricultura. Fávaro va ser vicepresident d’Aprosoja Brasil, una associació de productors de soja i blat de moro; és, doncs, un ferri defensor del model d’exportació de matèries primeres. Quelcom semblant va passar amb el govern de Dilma Rousseff, quan fou escollida com a titular d’aquesta cartera la hisendada Katia Abreu, representant de la principal patronal de propietaris agroramaders del país.
A l’Argentina, Cristina Kirchner va vetar la llei de protecció de les glaceres, amenaçades per l’activitat minera, i a Xile, el president Gabriel Boric ha militaritzat l’Araucània per defensar les grans empreses forestals de la resistència de les organitzacions maputxe en contra de la seva activitat. Encara que va fer la seva campanya electoral blasmant del desplegament de militars en territori maputxe, tot just dos mesos després d’arribar al govern, Boric va decidir la militarització de les regions en conflicte.
A Colòmbia, el govern de Gustavo Petro ha aconseguit posar en confrontació entre ells diversos moviments que reclamen terres. L’octubre de 2024 es va signar el Pacte per la defensa de la vida, el territori i la convivència al Nord del Cauca (departament del Sud del país) entre el govern, organitzacions empresarials i moviments camperols, indígenes i negres, amb la signatura de la vicepresidenta i ministra d’Igualtat i Equitat, Francia Márquez.
Un sector del poble nasa, organitzat en el Procés d’Alliberament de la Mare Terra, ocupa des de fa una dècada finques de l’agronegoci de la canya amb la consegüent exasperació empresarial. Segons aquest col·lectiu, el govern buscava que empresaris i treballadors arribessin a acords com a forma de promoure el desenvolupament de l’agroindústria.
Un alcalde de Corinto (al Cauca) assegura que hi va haver una reflexió col·lectiva en profunditat: “Als governs progressistes els processos socials es rendeixen molt més ràpid que sota els governs tradicionals de la dreta, perquè es creu que és un govern amic i es deixa de lluitar, i d’aquesta manera avança el capitalisme”. Aquest acord, signat per dirigents sense consultar les bases, “en algun moment es trenca, perquè està basat en interessos econòmics, no enfocat a resoldre el problema social i la necessitat de terra de les comunitats nasa”.
A l’Uruguai, l’ara desaparegut expresident José Mujica va dir l’any 2012 que a la soja se li hauria de fer “un monument perquè és una planta sagrada que ens va portar rendibilitat”. Des del 1996, la superfície sembrada amb transgènics al món s’ha multiplicat per cent, amb tota la càrrega de contaminació i danys a la salut que això implica. El principal argument de Mujica era que els monocultius de soja van permetre al seu país “augmentar les exportacions i millorar el nivell de vida de molta gent”. Aquesta millora va ser circumstancial perquè no es va modificar la base estructural (no hi va haver reforma agrària, per exemple), però la feblesa dels moviments va facilitar l’avenç del capital més concentrat.
A l’últim cens dut a terme a l’Uruguai, es van registrar 12.000 explotacions agropecuàries, menys que l’any 2000 i, en general, es va tractar d’unitats menors de 200 hectàrees. L’ambientalista Carlos Santos assegura que “l’expansió de la superfície cultivada amb transgènics ha anat associada amb la desaparició de petites explotacions agropecuàries i l’emergència de nous actors empresarials (els anomenats pool de sembra) que han concentrat superfície i producció”. Xifres similars es poden trobar en tota la regió.
A la pregunta de les raons per les quals el progressisme s’ha rendit a les grans multinacionals extractives, caldria respondre amb dos arguments. D’una banda, el model extractiu aporta recursos frescos a les arques estatals, gràcies al superàvit comercial que sol abocar-se a pagar el deute extern i a polítiques socials compensatòries adreçades als sectors més empobrits. De l’altra, els governs progressistes tenen por d’enfrontar-se a les grans multinacionals, que tenen infinits recursos per litigar en institucions internacionals.
Tot i tenir poblacions mobilitzades, com es va poder comprovar a les aturades i aixecaments a Colòmbia i Xile a partir del 2019, aquests governs no han apel·lat als moviments populars sinó que han optat per governar per a ells, però sense ells. En tot cas, aquesta política estreny els marges de negociació i deixa el futur de l’extractivisme en mans d’institucions, com la justícia, que mai no han estat propenses als pobles. Perquè l’aparell de justícia, com les forces armades i policials, es posa sistemàticament a servei dels interessos del capital transnacional.
