“Integrar el sistema no és la solució, perquè el mateix sistema és el problema”. Així de categòric s’expressa Fred Bauma, un dels fundadors del moviment congolès Lucha (acrònim de Lutte pour le Changement, ‘Lluita pel Canvi’), que es va enfrontar a una petita crisi a principis d’any com a conseqüència del resultat de les anhelades eleccions presidencials. Lucha havia estat un dels moviments més coherents en la contestació al president Joseph Kabila. El preu que va pagar la militància per aquesta coherència va ser molt alt en presó i sang. Quan es van conèixer els resultats de les presidencials, el moviment va patir un lleu terratrèmol, ja que alguns dels seus membres van voler acceptar càrrecs institucionals. Lucha és un dels pilars d’un nou fenomen d’algunes societats civils africanes: els moviments socials que treballen per canviar la política però no aspiren a accedir a les institucions. Y’en a Marre al Senegal i Balai Citoyen a Burkina Faso ja han defensat i defensen aquesta postura.
En el cas de la República Democràtica del Congo (RDC) han hagut de fer front a una delicada resistència al règim de Kabila, sobretot des de l’any 2015. La confrontació va ser especialment dura quan el mandat del president va expirar el desembre de 2016 però es va negar a convocar eleccions. Lucha va ser l’ariet d’un corrent de la societat civil que va exigir fins al final la celebració d’unes eleccions creïbles, transparents, amb garanties i, sobretot, sense la participació de Kabila. “Per a nosaltres les eleccions han estat una farsa, han estat completament manipulades. Mantindrem sempre que les eleccions tal com han estat organitzades no han estat creïbles, però ara som en una altra etapa, la d’empentar el govern a aprovar mesures per solucionar els problemes dels congolesos”, assevera el militant històric Fred Bauma.
El nou president congolès després de les eleccions del 30 de desembre de 2018, Félix Tshisekedi, va voler apropar-se a aquesta força social oferint càrrecs a alguns militants. El mateix Bauma estableix alguns matisos per tal de preservar la cohesió del seu moviment, que ha sobreviscut a una dura repressió. “No va ser exactament una crisi, va haver-hi divergències amb relació a la posició que havíem de prendre després de les eleccions. I les vam solucionar segons els nostres principis, vam discutir, vam discutir molt i vam fer moltes consultes sobre els principis
i sobre com els nostres principis s’havien d’aplicar a la nova solució. En tot cas, les divergències no afectaven tot el moviment, només alguns militants ubicats en regions concretes”, precisa Bauma.
Càrrecs a títol individual
Bienvenu Matumo, un altre dels militants més populars del moviment congolès, explica les “divergències” en clau d’interessos personals: “Alguns dels nostres membres han considerat necessari entrar a les institucions i nosaltres els hem demanat que deixessin el moviment. Així que, finalment, ells han acceptat prendre possessió d’aquests càrrecs però com a ciutadans, no com a membres de Lucha”. El llançament d’aquesta temptació per atraure l’activisme cap a òrgans del govern regional, per exemple a la zona de Kasai, va provocar un intercanvi d’opinions i, en determinats casos, de retrets i acusacions, fins que el moviment va establir la seva posició.
Lucha proposa un procés profund, no una simple alternança al poder
L’explicació de Matumo remet a aquests principis dels quals parlava Bauma i que estan a la base del compromís d’una militància que sovint ha estat disposada a posar en risc les seves vides. “Lucha no ha volgut entrar a les institucions”, relata Matumo, “perquè és un moviment que treballa en la vetlla de la consciència col·lectiva i ciutadana. El canvi, tal com el concep i el proposa Lucha, és un procés profund que no s’atura en una simple alternança del poder. Lucha no té vocació d’entrar al govern, sinó de continuar al costat de la ciutadania per sensibilitzar i defensar els interessos del poble”.
La decisió de propiciar el canvi profund del sistema polític des de la societat civil sense entrar en unes institucions que han anat perdent legitimitat, no és ni molt menys patrimoni de Lucha. De fet, aquesta concepció d’una nova forma de participació política i social és un dels trets que lliga el moviment congolès amb altres que s’han consolidat a diferents països africans.
En el cas del Senegal, l’any 2011 el moviment Y’en a Marre es va posar al capdavant de la protesta de la societat civil per impedir que el president del país en aquell moment, Abdoulaye Wade, modifiqués la Constitució per perpetuar-se en el poder. L’any següent va aglutinar les manifestacions d’oposició a la candidatura del mateix Wade, que va perdre les eleccions. Des de llavors són un referent d’una construcció social que no està encotillada per les convencions institucionals i que desenvolupa una nova forma de participació.
A Burkina Faso, per la seva part, el 2014 Balai Citoyen va ser l’avantguarda d’una contestació desencadenada per la voluntat del president Blaise Compaoré d’allargar els seus 27 anys al poder i que va finalitzar amb la fugida precipitada del dictador. Menys d’un any després, el moviment social va cridar a la resistència ciutadana contra un intent de cop d’estat militar que volia torpedinar la transició a la democràcia.
Al marge de les institucions
El raper senegalès Thiat, membre del duo Keur Gui i una de les cares més populars de Y’en a Marre, explica com el moviment es veu a ell mateix amb relació a les institucions: “Entre la revolució i la gestió del poder hi ha una etapa de construcció i de proposició”. Els membres de Y’en a Marre també van ser temptats el 2012, quan Macky Sall va substituir Wade, però la militància va escollir continuar al marge de les institucions. Thiat desvela que aquesta decisió respon a la voluntat de consolidar la transformació social. “Si mirem al passat, totes les lluites –incloses les primaveres àrabs, per exemple– que han deixat els carrers pel poder s’han perdut. Podemos va deixar els carrers pel poder, i han estat fagocitats, s’han convertit en una altra cosa. S’ha de tenir la valentia de dir ‘ja no soc un moviment ciutadà, ja no soc de la societat civil, ara soc un polític’. Nosaltres hem decidit continuar sent societat civil, continuar sent un moviment ciutadà”.
Aquestes posicions no sempre han estat ben acceptades i els moviments que s’inscriuen dins d’aquest fenomen han hagut de sentir unes crítiques que els retreien no tenir voluntat de prendre la responsabilitat i construir, des de les institucions, després d’haver estat responsables de canvis importants. En general, l’argumentari d’aquests moviments demostra que la seva concepció és diferent.
Per a Balai Citoyen hi ha hagut un crit recurrent a les seves mobilitzacions, les que van fer caure un dictador o les que van posar el cos davant l’exèrcit per defensar la democràcia: “Som els sentinelles”. “Nosaltres també som un moviment polític”, recorda Smockey, el raper burkinès que és un dels líders de Balai Citoyen, “però la diferència entre els partits polítics i nosaltres és que ells busquen conquistar el poder i nosaltres conduir l’acció ciutadana”. “El nostre objectiu és poder canviar els vells cocodrils polítics sense barrejar-nos-hi. Encara no tenim la fórmula ideal per fer-ho, però el que sabem és que volem treballar la reflexió de l’oferta política amb la societat, és a dir, suscitar la creació d’una nova oferta política sense haver-la de crear nosaltres mateixos. El nostre paper és quelcom com el guardià de la casa, que ha de garantir-ne la seguretat sense entrar-hi”, sentencia Smockey.
L’article forma part del suplement sobre la Mostra de Cinema Africà de CineBaix, publicat amb el número 477 de la ‘Directa’
