Un dels grans mantres de l’1 d’Octubre és que a partir de migdia de la jornada de votació els escamots de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional espanyola van rebre l’ordre d’aturar les intervencions, suposadament per les pressions que arribaven des del govern alemany. A nombrosos punts del territori, però, la realitat del que va passar ho desmenteix i, per contra, es confirma una altra hipòtesi més plausible: els antiavalots van continuar cercant col·legis electorals per tancar-los i endur-se les urnes, però a mesura que passaven les hores ho tenien més difícil per la determinació i la creixent quantitat de gent que s’hi aplegava. A la ciutat de Barcelona, les Unitats d’Intervenció Policial (UIP) que durant el matí havien actuat al districte de Les Corts es van apropar passades les cinc de la tarda a l’escola Barrufet i les Cotxeres de Sants. El comandament de l’escamot va baixar del vehicle, centenars de vianants els xiulaven i centenars els esperaven atrinxerats als punts de votació. La intervenció no era viable des d’un punt de vista operatiu. Van desistir i van fugir a tota velocitat en direcció al Port de Barcelona.
A la comarca del Vallès Oriental i, especialment, al Baix Montseny, es van viure escenes semblants a Llinars del Vallès i Sant Celoni. Així ens ho confirmen l’Enric Nogueiro, apoderat de la CUP a l’Ateneu de Sant Celoni i la Míriam Martín, apoderada del PDeCat en el mateix punt de votació. “Corrien molts rumors que havien atacat Hostalric o Vallgorguina, però no s’acabaven de confirmar, no era cert, fins a la tarda que sí que van aparèixer. A quarts de sis de la tarda tot indicava que venien cap aquí, es va apropar molta gent d’altres col·legis. Vam trucar a dins perquè posessin les urnes a resguard. Va aparèixer la Guàrdia Civil, van desembarcar, però no van atacar. No sabem si va ser per la gran quantitat de gent que hi havia”, ens detalla Nogueiro, que encara ho recorda com si fos avui. “Quan van passar de llarg, a la cantonada del carrer de Sant Josep dos cotxes particulars els hi van barrar el pas. Tot el poble es va tirar al carrer per defensar les urnes. Ni a la porta haurien pogut entrar”, recalca la Míriam Martín, qui es mostra convençuda que “Anem cap a la República directes, en poc temps serem independents segur, Catalunya té soldats a milers, guanyarem segur”.
A diferència del que conta el relat oficial, els antiavalots van continuar cercant col·legis electorals per tancar-los i endur-se les urnes durant tot el dia, però a mesura que passaven les hores ho tenien més difícil per la determinació i la creixent quantitat de gent que s’hi aplegava
L’Enric Gimeno, llibreter de Sant Celoni, ens fa entendre com va quedar dividida en dos la columna de vehicles de la Guàrdia Civil: “Estava amb uns companys controlant l’autopista i la carretera per avisar. Ens vam topar amb la Guàrdia Civil i els vam seguir. Dos cotxes particulars van quedar aturats enmig del comboi i altres veïns van fer una barricada amb contenidors. Aleshores, uns vehicles de la Guàrdia Civil van seguir cap a Campins i els altres van quedar parats i van tirar enrere. Un bomber va parlar amb ells quan desplegaven escuts i carregaven escopetes. Van recular i van anar cap a l’autopista”. Gimeno atribueix a la determinació del veïnat el fet que no s’emportessin les urnes: “Aquí els veïns ens vam posar enmig i vam aconseguir que no entressin als col·legis”.
L’Ignasi i en Dani ens expliquen com ho van viure des de l’escola Josep Pallerola i Roca, a la part alta del municipi i on per arribar-hi s’ha de creuar un pont que travessa la riera de Pertegàs. “Sant Celoni és una població molt ben comunicada i sabíem que en qualsevol moment podríem tenir una visita. Hi havia força nervis. Érem 600 persones defensant vuit col·legis electorals. Quan a la tarda ens arriba que s’apropa la Guàrdia Civil es munta una barricada i s’amaga l’urna amb els vots”, rememora l’Ignasi. En Dani Corpás, coordinador de l’esquerra transformadora l’1-O a Sant Celoni ens detalla: “Ens diuen que una quinzena de vehicles de la Guàrdia Civil venen per l’AP7, que surten del peatge i venen a Sant Celoni. Ens arriben imatges de l’Ateneu, però passen de llarg. En un instant de segon la gent decideix agafar els contenidors de l’entorn de l’escola i es munta una barrera per impedir l’arribada de la Guàrdia Civil”. “Ens diuen que els guàrdies civils es queden a la benzinera de l’entrada del poble i s’opta per donar-los –a través dels Mossos– una urna sense butlletes que no tenia res a veure amb el referèndum”.
L’Ignasi, a un any vista, no dissimula la seva indignació amb la classe política: “Veig que falta decisió, valentia política per no arronsar-se. Crec que si la gent que està a dalt no estan disposats a anar a la presó han de sortir i deixar pas als que sí que ho estan perquè calen passos ferms. Hi ha gent que està allà i té la por al cos, estan condicionant a tot un poble. Estan esperant una sentència i que aleshores el poble es mogui, però crec que és un error, ens hem de moure abans”. I en Dani Corpas, posant el retrovisor, exposa una certa crítica col·lectiva: “A un any vista crec que l’error és que la lectura prèvia del que anàvem a fer aquell 1 d’octubre era molt diferent, algunes forces polítiques ho entenien com una eina per pressionar l’Estat espanyol per un referèndum acordat, però per moltíssima gent que va defensar les escoles era aquell el referèndum que ens havia de servir per proclamar la República”.
A Campins no s’hi van tallar pins
Seguint la ruta que van fer els furgons de la Guàrdia Civil serralada del Montseny amunt arribem al petit municipi de Campins, on el veïnat ens desmenteix una de les imatges més icòniques d’aquell dia a les xarxes socials: ningú hi va tallar arbres per impedir el pas dels furgons, simplement es van perdre. Ens trobem amb en Toti i en Txema a les portes del Local Social de Campins, un petit establiment cultural que fa funcions de punt de trobada veïnal, tot el que passa al poble allà se sap. A la façana hi penja un porc senglar de ferro forjat pintat de color groc. “Ens van avisar des de Sant Celoni que pujaven cap amunt, no sabíem si anaven a Campins o a Fogars. Després ens van dir que s’havien perdut perquè es veu que van posar ‘càmping’ al GPS en comptes de posar Campins, i van anar fins al càmping de Riera de Ciuret, el van trobar tancat. Va haver de pujar la Policia Municipal de Sant Celoni a buscar-los”.
“La imatge dels pins tallats que va sortir no és nostra”, ens matisa mentre somriu recordant les imatges que corrien per les xarxes
“La imatge dels pins tallats que va sortir no és nostra”, ens matisa mentre somriu recordant les imatges que corrien per les xarxes. En cotxe refem el traçat que van fer els vehicles de la benemèrita muntanya amunt, fins a Mosqueroles, confirmem que es tracta d’un veritable laberint de carreteres semiasfaltades i camins de terra. “A partir del fet que es van perdre vam posar aquesta frase [en una dessuadora], ‘Campins is here‘, amb les coordenades i dient que havíem votat, i va tenir molt èxit. El 90% dels veïns tenen aquesta dessuadora i gent de fora també. Recordem aquell dia com una jornada festiva, però no es pot ni oblidar ni perdonar el que van fer a pobles del costat com Vilalba Sasserra”, denuncia indignat en Toti.
Acarnissament a un poble de 700 habitants
I és que l’altra meitat de l’escamot que havia arribat a Sant Celoni va fer marxa enrere per la C-35, a la cerca d’objectius més fàcils. Així ens ho confirma Joan Pons, alcalde de Vilalba Sasserra.
“Veïns que controlaven les entrades del poble ens van dir que venia la Guàrdia Civil. Érem una trentena de persones amb les mans aixecades i els volíem deixar entrar perquè en principi l’urna ja no estava. Es van aturar els vehicles i sense fer cap requeriment ens van començar a estomacar. Van regirar tot el centre cívic i van sortir amb bosses d’escombraries de color negre, però sense cap urna del referèndum, es van endur les urnes que de sempre estan aquí dipositades per les eleccions, que són del govern d’Espanya”. Pons, que ens mostra una placa commemorativa que s’instal·larà a la zona esportiva i una altra pel que va ser el punt de votació de l’1 d’octubre, assegura que “el poble va quedar molt trasbalsat”. “És un poble petit, no arribem a 700 habitants, ens portem bé tots i va venir gent a votar ‘no’ amb bandera d’Espanya i no va passar res. Tenim la impressió que és allò del nen gran que pega al nen petit al pati de l’escola i li pren l’entrepà perquè és dèbil i no es pot defensar. Van venir perquè ells eren més policies que nosaltres persones concentrades a la porta, ens podien estomacar i podien posar als seus informes que havien tret l’urna d’un col·legi més, quan no es van endur res, era el matón contra el nen petit”.
Dosrius i Òrrius: agermanades per l’1-O
La convicció que la Guàrdia Civil es va acarnissar amb les persones més febles és ben clara entre la població del Maresme. Sant Iscle de Vallalta i Sant Cebrià de Vallalta, el vessant nord de la serralada del Montnegre en serien els exemples més paradigmàtics, i les viles de Dosrius i Òrrius, al seu vessant sud, la cara i la creu de la jornada. La carretera C-60, que uneix Mataró i Granollers era l’objectiu de vigilància del veïnat. Des de l’encreuament de Quatre Rellotges (Argentona) s’enviaven les alertes. Marc Bosch, alcalde de Dosrius –municipi que queda a la dreta de la C-60 pujant des d’Argentona–, defineix l’1 d’octubre com “un dia intens de lluita democràtica, vam resistir l’embat de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, primer a Canyamars i després a Dosrius. És un poble petit, amb pocs habitants, va ser un impacte molt gran”.
“No hi va haver temps de reacció perquè poc abans de dos quarts de deu van arribar divuit o vint furgons de la Guàrdia Civil a Canyamars i van començar a repartir cops de porra i estirades a la gent que hi havia, una dona de vuitanta anys, adolescents, van ser lesionades deu persones de diferent consideració. Al migdia va tocar a l’escola Castell de Dosrius, després d’una estratègia per despistar-nos, anaven en direcció Argentona i van fer mitja volta. Van entrar a l’escola en formació de tortuga com els exèrcits romans. Quan s’anaven acostant em vaig adreçar a ells amb les mans alçades, els vaig dir que era l’alcalde, ni em van escoltar ni es van aturar, em van empènyer i allà va començar la càrrega, jo i molts altres vam patir contusions de diferent consideració i vaig acabar a l’hospital de Mataró”, recorda Bosch amb l’emoció encara a flor de pell.
Montserrat Juvany, veïna de Dosrius, considera que “la gent del municipi que no volien ni participar, en saber que hi havia les càrregues van voler votar. Això ha provocat que aquesta unió es mantingui i es reforci, cada cop hi ha més gent disposada a dir la seva i no acollonir-se”
Montserrat Juvany, veïna de Dosrius, considera que “ens van enganyar perquè no estem acostumats a protegir-nos, però parles amb tota la gent que hi era i hi tornarien a ser. Els meus dos fills i el meu marit eren en el grup de gent que va rebre. La gent del municipi que no volien ni participar, en saber que hi havia les càrregues van voler votar. Això ha provocat que aquesta unió es mantingui i es reforci, cada cop hi ha més gent disposada a dir la seva i no acollonir-se, malgrat que feien por perquè anaven encegats, la majoria no miraven a qui pegaven”. I reforça la tesi que la policia anava a la recerca dels municipis més vulnerables: “Van actuar a llocs on votaven personatges o a pobles petits on hi havia poca gent. Aquí sabien que no érem molts i menys a aquella hora. Tens la sensació que van anar a castigar i a espantar, però hi tornarem, defensarem els nostres drets, ara no podem parar”.
L’alcalde, que ens até a les portes de l’edifici consistorial on penja del balcó un gran llaç groc, ens detalla que “vam formular una denúncia conjunta i vam fer una crida a la ciutadania per si havien patit els excessos de les càrregues, ho vam fer perquè ningú no ho fes per por, en total consten 26 denúncies per lesions. Al cap d’una setmana es van presentar tres guàrdies civils per citar-me d’un dia per l’altre a la caserna de Sant Andreu de la Barca, perquè s’havia obert una investigació per desobediència i resistència greu a l’autoritat policial. Això és una paradoxa, perquè la meva intenció era dialogar amb ells i protegir els meus veïns”. S’ha acabat constituint una associació d’afectats de l’1 d’octubre, amb l’objectiu de donar-los suport emocional, jurídic i inclús de denúncia dels responsables. “La repressió contra els col·legis electorals ha cohesionat el municipi i ha fet que l’opció republicana s’eixamplés”, es referma amb orgull del seu municipi l’alcalde Bosch.
Judith Massuet, veïna i perruquera d’Òrrius –municipi situat a l’esquerra de la C-60 pujant des d’Argentona– vibra quan ens parla del dia que es van defensar les urnes. “Vam tenir inconvenients però vam poder votar. Lo dels arbres va ser perquè ens van alertar que pujaven, no sabíem que fer i un grup d’aquí va decidir tallar uns arbres perquè no poguessin pujar, però van passar de llarg, pels Quatre Rellotges i direcció a Dosrius”. “Va ser arrel que es va posar una pantalla de televisió i vam veure tot el que passava, que cada vegada hi havia més tensió, gent plorant, quan ens van dir que pujaven tots vam fer una pinya a la porta de l’Ajuntament”, ens recorda des de davant de la parròquia de Sant Andreu, d’on pengen diversos cordills amb llaços grocs que creuen la plaça. “Com avís de si pujaven o no, estàvem tots connectats i vam dir que sonaria la campanya de diferent manera de com sona amb les hores, i quan ens van avisar que pujaven va sonar la campana i va haver-hi un batibull, les mares corrien amb els cotxes pel carrer, una mica com a l’època de la guerra, la gent pels carrers, es van amagar en una casa. Al final no van pujar, però si haguessin pujat hi haguera hagut ‘marron‘ aquí”, mentre gesticula convençuda.
“Aquest poble som una família i viure una situació tan tensa, el teu cos no et dóna, és una situació que no s’oblidarà. Molta ràbia, molta injustícia. Vaig estar una setmana per refer-me de la tensió que vam tenir. No ens podíem imaginar la catàstrofe que van fer a altres llocs”. Malgrat tot ens diu: “Jo com a balanç positiu, al poble molta gent no s’haurien plantejat mai la independència i ara sí”.
