Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Els negocis coronats entre els borbons i els Saüd

El lligam de més de 40 anys entre ambdues cases reials ha facilitat les relacions comercials entre l’Estat espanyol i l’Aràbia Saudita, amb contractes milionaris que beneficien empreses espanyoles d’armament i construcció


Eloi Latorre |
@Homestatic
Maties Lorente | @mtslorente

“Una monarquia absoluta basada en les regles que governen una societat islàmica en la seva interpretació més estricta. Declara que només l’Alcorà és la seva Constitució, no té parlament pròpiament dit i els partits polítics estan prohibits. El poder executiu resideix en el rei, que és qui nomena i dirigeix el consell de ministres.” Aquesta és la descripció oficial que fa el Ministeri espanyol d’Afers Exteriors del regne de l’Aràbia Saudita. Però malgrat el que podria donar a entendre, les relacions bilaterals entre els dos estats han estat fructíferes tant en l’àmbit geopolític com, sobretot, en el comercial.

L’Aràbia Saudita manté viva la concepció feudal de l’administració pública, on el llinatge reial (la casa dels Saüd, que fins i tot dona nom al país) controla desacomplexadament tots els poders públics. El rei és alhora cap de govern i s’autoproclama líder espiritual (custodi de les dues sagrades mesquites, títol recuperat el 1986). També capitaneja el sector privat, ja que les principals empreses i fons d’inversió estan sota control del clan monàrquic.

La corona espanyola ha estat decisiva en totes les relacions comercials i d’inversions establertes amb el regne àrab. La casa dels Saüd, fidel a les velles lleis, prefereix tractar tots els assumptes de rei a rei, prescindint de les convencions diplomàtiques dels estats contemporanis. I la casa borbònica ha seguit aquesta premissa al peu de la lletra, ja que durant els gairebé 39 anys de regnat de Joan Carles I i els quasi cinc de Felip VI el ritme de visites oficials dels cap de l’estat a la capital àrab ha estat clarament superior al de qualsevol altre estat. A això cal sumar-hi nombroses visites privades, sense agenda pública ni fotos, així com nombrosos contactes indirectes entre persones de confiança mútua.

Les bones relacions es remunten a l’etapa prèvia al regnat de Joan Carles I, quan ja era successor de Franco

En tots els viatges oficials, la monarquia espanyola ha anat acompanyada d’una veritable cort formada per l’elit de les grans empreses que marquen el ritme de l’Ibex-35, atretes per l’imant de la capacitat inversora d’una de les economies més riques del món, gràcies al monocultiu petrolier. En la delegació de la darrera visita de Felip VI, el gener de 2017, hi figuraven 22 alts representants de hòldings empresarials com les constructores OHL, Sacyr, Acciona, la productora d’armament Navantia i altres grups industrials com Técnicas Reunidas i Talgo. Tots tenen interessos cabdals per al seu compte de resultats al regne àrab. “Felipe, qui vol la pau no trafica amb armes”, es llegia en un cartell que sostenia David Minoves, president del CIEMEN, a dos metres de Felip VI durant la manifestació posterior als atemptats de les Rambles i Cambrils. I des d’aleshores no han parat de créixer les crítiques pels vincles monàrquics amb negocis de la guerra.


El iot ‘Fortuna’, un regal del rei Fahd

La relació del rei Joan Carles I amb els diversos reis saudites ha estat sòlida, particularment amb Fahd (rei entre 1985 i 2005), qui quan era príncep va regalar al cap de l’Estat espanyol el iot Fortuna, usat en exclusiva per la família borbònica entre els anys 1979 i 1999. De fet, les bones relacions es remunten a l’etapa prèvia al seu regnat, quan ja havia estat successor com a cap de l’estat pel dictador Franco. El 1973, en plena crisi energètica, el príncep Joan Carles va negociar amb el llavors hereu saudita Fahd que es mantingués el subministrament de petroli del subsòl àrab a l’Estat espanyol.

Diverses biografies del rei emèrit publicades durant els darrers anys donen per fet que l’aleshores aspirant al tron es va endur una comissió per aquests serveis; com Juan Carlos I, biografía sin silencios, de Rebeca Quintans (Akal, 2015). Segons aquesta especialista en la figura del Borbó, més endavant “el govern de [Adolfo] Suárez va adoptar un acord per tal que un percentatge petit de les transaccions petrolíferes entre Espanya amb altres monarquies es desviés al patrimoni privat dels Borbons”.

El principi d’inviolabilitat recollit en la legislació espanyola ha fet impossible resseguir judicialment qualsevol d’aquestes activitats, però el rumor que l’excap de l’Estat espanyol ha actuat com a aconseguidor entre l’empresariat espanyol i la monarquia saudita i n’ha tret benefici privat l’ha perseguit de sempre.

Una altra biografia, en aquest cas de l’expresident espanyol Adolfo Suárez, Una tragedia griega (La Esfera de los Libros, 2005), de José García Abad, explica que el 1977 l’aleshores novell rei va escriure a tots els monarques del golf Pèrsic (inclòs el xa de l’Iran, que estava a punt de ser derrocat per una revolució islàmica, carta que encara es conserva) demanant-los diners pel concepte eteri de “consolidar la monarquia a Espanya”. Atenent aquesta petició, va aflorar un préstec de 100 milions de pessetes de la casa reial de Riad, la devolució del qual no s’ha acreditat mai, i que, segons García Abad, va servir per finançar la posada en marxa de la Unió de Centre Democràtic (el moviment polític entorn de Suárez) i, en la seva majoria, a engruixir les arques personals del cap de l’Estat espanyol. Com s’explica en aquest llibre, el crèdit s’hauria recollit en un viatge de Suárez a la capital àrab acompanyat no del rei, sinó del seu administrador privat, l’aristòcrata Manuel Prado y Colón de Carvajal.

Prado y Colón de Carbajal ha estat un engranatge més d’un seguit de personatges de perfil més aviat inquietant que sempre s’han mogut al voltant de les relacions entre ambdues cases reials, entre els quals caldria esmentar alguns reconeguts intermediaris en la venda d’armes, com el saudita Adnan Khassoghi o el libanès nacionalitzat espanyol Abdul Rahman El Assir. A tots dos, personatges habituals durant força anys entre el panorama de la jet-set a la Costa del Sol andalusa, se’ls considera clau per a l’aterratge del clan reial saudita a Marbella. Des dels anys vuitanta es va convertir en el seu lloc d’estiueig habitual, i es van fer construir una luxosa mansió, per la qual l’Ajuntament va crear una qualificació urbanística ad hoc, la de Palau Reial. La rodalia d’aquest Palau Mar-Mar, construït com una rèplica de la Casa Blanca de Washington, eren objecte cada estiu de llargues cues de residents de la localitat que buscaven feina temporal a l’ombra d’un seguici reial que, en els bons temps, va arribar a arrossegar 400 persones. L’actual rei, Salman, ha canviat Marbella per Tànger en les seves preferències de vacances, però encara és habitual veure iots de membres del clan Saüd fondejats a Puerto Banús.

El principi d’inviolabilitat ha fet impossible resseguir judicialment les activitats del rei emèrit

La darrera baula de personatges que sempre s’han mogut a l’ombra de les relacions entre les cases reials àrab i espanyola és la princesa alemanya Corinna zu Sayn-Wittgenstein, que va tenir una relació amb el rei Joan Carles (descrita amb un ventall de qualificatius que van des d’“amiga íntima” fins a “suposada amant”) aproximadament entre els anys 2004 i 2011, quan l’opinió pública la va conèixer arran de l’accident del llavors cap de l’estat mentre caçava elefants amb ella a Botswana. Plebea reconvertida en aristòcrata per via d’un matrimoni precedent, Corinna es dedicava oficialment a “posar en contacte governs, institucions i altes personalitats per crear aliances estratègiques”, és a dir, a fer d’intermediària en negocis al més alt nivell, amb interessos molt particulars al golf Pèrsic: la seva societat, Apollonia Associates, tenia oficina permanent a Abu Dhabi. Corinna va formar part del seguici del rei en més d’un viatge al regne d’Aràbia i, en almenys una ocasió, va arribar a reunir-se amb persones vinculades a la corona saudita en la qual actuava com a “representant” del rei espanyol. Ho va fer el 2007, en una trobada en la qual també va participar l’aleshores ambaixador de l’Estat espanyol a Riad, Juan Manuel Alabart. Tot i que sempre s’ha negat per part del Ministeri espanyol d’Afers Exteriors, el diari oficial Al Riyad deixa constància –amb fotografia inclosa– de l’encontre entre l’alemanya i el príncep Al-Waleed bin Talal, en el qual, segons la informació publicada, es va parlar del Fons d’Inversió Hispanosaudita d’Infraestructures i Energia, un projecte en el qual van invertir una vintena de grans companyies espanyoles i se’n va anar en orris poc després. Alabart, per cert, actualment és vicepresident de Técnicas Reunidas, companyia que cotitza a l’Ibex-35 i que té contractes de manteniment a les quatre principals refineries de petroli de l’Aràbia Saudita.

El passat mes de juliol diversos mitjans van difondre una conversa entre la princesa Corinna i l’excomissari policial Manuel Villarejo, en la qual confessava que havia estat utilitzada com a testaferro del rei i relatava les pressions de l’entorn de Joan Carles perquè retornés les propietats i els fons que el monarca havia posat al seu nom. En la conversa, l’aristòcrata deixava anar que el rei emèrit va cobrar part de les comissions lliurades a persones intermediàries per la negociació de la línia de tren d’alta velocitat de Medina a la Meca, concedida a un trust de constructores espanyoles l’any 2012. Novament, en tractar-se d’activitats exercides durant el seu regnat, la justícia no investigarà el contingut de la conversa de Corinna, ja que el cas va ser arxivat per l’Audiència Nacional espanyola a principis de setembre a petició de la mateixa fiscalia.

Corinna va formar part del seguici del rei a l’Aràbia i, en almenys una ocasió, va ser el seu “representant” 

El cas de Corinna va fer aflorar un altre personatge clau en tots els contactes saudites del rei emèrit espanyol. Es tracta de Mohamed Eyad Kayali, sirià d’origen amb passaport de l’Estat espanyol, resident a la urbanització la Moraleja (Madrid) des dels anys seixanta. Formalment dedicat a l’explotació immobiliària i a la decoració d’interiors d’alt nivell, es calcula que controla més de 150 propietats, entre mansions i hotels, principalment al voltant de Madrid i la Costa del Sol. Les seves bones relacions amb la casa reial dels Saüd es remunten a fa més de cinquanta anys, quan va entrar-hi a fer de traductor de castellà. Amb el temps, va accedir al cercle del príncep Salman bin Abdulaziz, durant molts anys ministre de Defensa saudita i rei des de 2015, de qui ha administrat les propietats que té a l’Estat espanyol. També ha estat apoderat de diversos fons d’inversió domiciliats a Luxemburg, on diversos membres del clan Saüd han arribat a col·locar un capital social superior al milió d’euros. El nom de Kayali també va aflorar quan es van filtrar els famosos papers de Panamà, en els quals apareixia com a administrador de dues societats deslocalitzades domiciliades a aquest país centreamericà i les illes Verges. Des d’una d’elles, Almack Properties SA, controlava l’accionariat d’una empresa amb seu a Sud-àfrica dedicada a organitzar safaris de luxe, Manupont 124 PTY. Justament és des d’aquesta societat des de la que va invitar diversos cops el rei Joan Carles a caçar elefants en terres africanes; entre elles la de l’episodi de Bostwana que es va produir, casualment, just després d’un viatge de l’aleshores rei a Riad que es considera clau per la consecució del contracte de l’AVE al hòlding espanyol.

Contractes explosius

Però el cas Corinna no és l’únic que durant els darrers mesos ha posat damunt la taula els efectes de les relacions entre ambdues monarquies. A mitjans del passat setembre, l’executiu de Pedro Sánchez aturava provisionalment l’enviament de 400 bombes anomenades de “precisió” a l’Aràbia Saudita davant la possibilitat que fossin emprades en la guerra del Iemen, on la monarquia del golf Pèrsic lidera una coalició internacional en contra de la rebel·lió houthi. La decisió del govern espanyol, però, no es va mantenir gaire temps. El règim saudita responia anunciant la cancel·lació del contracte per valor de 2.000 milions d’euros amb la naviliera de propietat estatal Navantia per la construcció de cinc corbetes d’ús militar, un contracte que havia signat personalment el príncep Mohamed bin Salman en el seu últim viatge a l’Estat espanyol el mes de juliol passat. A Cadis, on s’havien de produir els vaixells, la resposta va ser immediata: la plantilla de l’empresa sortia al carrer per protestar contra la decisió del govern espanyol, ja que el contracte per les cinc embarcacions assegura 6.000 llocs de treball anuals fins al 2022 –data final d’entrega–, segons l’empresa. Fins i tot l’alcalde de la ciutat, José María González, Kichi (Podemos), es posicionava a favor del contracte amb l’Aràbia Saudita, al·legant que “si no ho fem nosaltres, ho faran altres”. Finalment, Josep Borrell, ministre d’Exteriors del govern espanyol, confirmava la venda el passat 13 de setembre. En la seva compareixença va defensar que es tracta de bombes de gran precisió, que “no produeixen efectes col·laterals” i que el seu rang d’error és de menys d’un metre.

La guerra al Iemen, on el règim de Riad s’ha convertit en un dels actors principals, s’ha convertit en una de les més importants catàstrofes humanitàries del món actual: des del març de 2015 fins a l’agost de 2018, ha causat la mort d’almenys 6.660 civils i més de 10.563 persones hi han resultat ferides, “encara que les xifres són probablement més altes”, segons la informació de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans. Tot i això, el flux armamentístic Estat espanyol – Aràbia Saudita no ha cessat: com explica l’informe Exportacions espanyoles d’armament 2017, elaborat per Tica Font i Eduardo Melero –del Centre Delàs d’Estudis per la Pau– amb les dades de la Subdirecció General de Comerç Exterior de Material de Defensa i Doble Ús, des del començament del conflicte al Iemen, el valor de les exportacions supera els 930 milions d’euros. Coincidint amb l’inici de la guerra, el 2015 les exportacions de material de defensa espanyoles arribaven al màxim de 546 milions d’euros, que tot i baixar l’any 2016 als 116, se situaven el 2017 en 270 milions. Dades de l’Stockholm Peace Research Institute (SIPRI) situen l’Estat espanyol com el quart país que més armes ven al país àrab, només per darrere dels Estats Units, el Regne Unit i l’Estat francès. “Aquestes exportacions haurien de ser considerades il·legals si atenem a la mateixa legislació espanyola i europea sobre comerç d’armes, a causa de la situació d’inestabilitat existent a la regió de Pròxim Orient, i en concret per la influència regional de països com l’Aràbia Saudita, Oman, Bahrain o els Emirats Àrabs Units –en tant que donen suport a una part del conflicte a Síria– i altres països com Líbia o Egipte –en tant que formen part de la coalició que actua militarment sobre el Iemen”, conclouen les investigadores del Centre Delàs.

Els Saüd van amenaçar Pedro Sánchez amb tombar el contracte de 2.000 milions amb Navantia

Actualment, l’Estat espanyol compta amb tres mecanismes que regulen el comerç d’armes, especialment en els casos en els quals estan destinades a conflictes que puguin posar en perill els drets humans. En l’àmbit estatal, la Llei 53/2007; com a estat membre de la Unió Europea, la Posició Comuna 2008/944/PESC, i a escala global, el Tractat sobre el Comerç d’Armes aprovat l’any 2014 per l’ONU. Però la legislació no dona els resultats previstos, almenys sota el parer de col·lectius i entitats de defensa dels drets humans. “Les exportacions que s’estan fent a l’Aràbia Saudita, com a altres països, demostren la insuficiència dels avenços en aquesta última dècada i exposen amb claredat les carències del sistema de control de les exportacions espanyol”, diu l’informe Armes sense control, publicat l’any 2017 per Amnistia Internacional, FundiPau, Greenpeace i Oxfam Intermón. “El govern no pot garantir, amb el sistema actual de control, que les armes exportades a l’Aràbia Saudita no s’estiguin fent servir per cometre atrocitats”, conclou l’informe.

Exportació d’armes sota secret

Les entitats de defensa dels drets humans denuncien la poca transparència existent quan es tracta de les exportacions d’armes, i assenyalen la llei de secrets oficials com la responsable. Una llei que, tot i estar tramitant-se la seva reforma al Congrés dels Diputats, data de l’any 1968. “La llei de secrets oficials ha estat utilitzada sistemàticament per classificar informació relativa al comerç d’armes a través del Consell de Ministres”, expliquen les responsables d’Armes sense control, i emfasitzen en el fet que des de l’any 1987 estan “classificades com a secretes les actes de la Junta Interministerial Reguladora del Comerç Exterior de Material de Defensa i Doble Ús (JIMDDU)”. Quan una empresa vol exportar armament a l’exterior, ha de sol·licitar autorització al govern espanyol, que decideix l’aprovació o la denegació a través del JIMDDU. Aquest organisme, compost per representants de ministeris com el de l’Interior, Defensa o Assumptes Exteriors, elabora els informes en les reunions que manté mensualment. Les entitats també alerten que quasi totes les sol·licituds s’aproven: de les 3.142 demandes que es van presentar el 2016, només 18 es van denegar, xifra que suposa un 0,6% del total.

A aquesta falta de transparència pel que fa a l’exportació d’armes, s’afegeix, en el cas de l’Aràbia Saudita, l’acord bilateral “sobre protecció mútua d’informació classificada en l’àmbit de la defensa”, publicat al BOE el 6 de setembre de 2017, mitjançant el qual ambdós països “garanteixen la protecció d’informació classificada que s’intercanvien en el curs de la cooperació en l’àmbit de la defensa, així com entre els seus contractistes autoritzats”. El document, que va ser ratificat al Congrés espanyol amb els vots a favor del PP, el PSOE i Ciutadans, és una mostra més de la bona relació entre els dos estats pel que fa a l’intercanvi armamentístic.


Més enllà de les bombes

Però les relacions empresarials entre l’Estat espanyol i l’Aràbia Saudita no estan construïdes únicament a través de les armes, sinó que estan fonamentades en altres sectors, com el de les infraestructures, l’aigua i el petroli. Aquest últim és el principal producte que l’Estat espanyol importa del règim saudita: l’any 2017 l’Aràbia Saudita era el tercer subministrador de cru
a l’Estat espanyol, amb un 9,7% de les importacions, segons dades de la Corporació de Reserves Estratègiques de Productes Petroliers.

Model de corbeta que l’empresa Navantia ha venut al règim saudita

L’aigua també és un dels sectors estratègics per la monarquia àrab. En un país predominantment desèrtic, els recursos hídrics són escassos i, des de fa uns anys, pràcticament limitats als processos de dessalinització. És per això que dins del programa saudita Vision 2030 –que busca reduir la dependència del petroli, diversificar l’economia i desenvolupar el sector públic– hi ha partides destinades a la inversió en la tecnologia per a la potabilització de l’aigua. La primera empresa espanyola a aconseguir un contracte d’aquest tipus ha estat Acciona Agua. El passat mes de juliol feia pública l’adjudicació de la construcció d’una dessalinitzadora situada a 400 quilòmetres de Riad, un projecte valorat en més de 200 milions d’euros. Altres grans companyies, com ACS, FCC, GS Inima, Sacyr, Técnicas Reunidas i Typsa, estan apostant per projectes semblants, que poden arribar a suposar fins a 800 milions d’euros provinents del fons Vision 2030.

Segons la base de dades de l’Institut Espanyol de Comerç Exterior (ICEX), actualment són 36 les empreses espanyoles que tenen seu social al país saudita. Els sectors són diversos: tèxtil (Inditex, Adolfo Domínguez), joieria (Tous), tecnologia (Applus), defensa (Indra)… Però sens dubte destaquen les empreses dedicades a la construcció i l’enginyeria.


Inversions a tota màquina

“Si bé la competència de les empreses internacionals és molt forta, les oportunitats de negoci per a les empreses espanyoles a la regió són nombroses, amb volums d’inversió molt alts, especialment en projectes d’infraestructures de transport”. Així qualificava les oportunitats de negoci a l’Aràbia Saudita el Pla d’internacionalització del transport i les infraestructures 2018-2020 del Ministeri espanyol de Foment. No és gens estrany. En els últims anys, empreses espanyoles han liderat dos dels projectes més voluminosos en l’àmbit del transport: la línia d’alta velocitat Haramain, entre les ciutats de la Meca i Medina, i la construcció del metro de la capital saudita, Riad. Ambdós projectes sumen una inversió de més de 13.000 milions d’euros.

La línia ferroviària que uneix les ciutats santes per l’islam de Medina i la Meca va ser inaugurada el passat 25 de setembre per l’actual rei saudita Salman bin Abdelaziz. La que durant anys va ser la imatge d’èxit de l’anomenada marca Espanya va ser inaugurada sense estar completada al 100% –es preveu que ho estigui el setembre de 2019– i després d’un any i mig de retard respecte del projecte inicial.

| Pau Fabregat

 

El conglomerat hispanosaudita Al Shoula va guanyar el concurs l’any 2012. Participat en un 88% per empreses espanyoles a través del Consorcio Español Alta Velocidad Meca Medina, Al Shoula va superar les ofertes de consorcis francesos, alemanys, japonesos i xinesos. El projecte constava de dues etapes: d’una banda, la construcció de la superestructura de la línia (de 453 quilòmetres), la posada en servei i el subministrament de material rodant; d’altra banda, l’operació del ferrocarril i el manteniment de la línia i els trens durant dotze anys, ampliables a set més.

El Consorcio Español Alta Velocidad Meca Medina està liderat per dues empreses públiques: Renfe i Adif, que controlen el 48,4% de l’accionariat. En el projecte van acompanyades per destacades companyies privades espanyoles, com Indra, OHL, Talgo o Inabensa (filial d’Abengoa). També formen part del consorci les companyies Cobra, Consultrans, Copasa, Dimetronic, Imathia i Ineco.

Un dels principals problemes que ha sorgit des de l’inici del projecte ha estat la davallada en les previsions comercials. En un primer moment, s’estimava una afluència anual de 60 milions de passatge, una xifra que s’ha vist rebaixada fins als 20 milions. Aquest fet pot afectar negativament els interessos del consorci, ja que serà l’operador del servei els pròxims dotze anys. Especialment per a Renfe, ja que els seus ingressos depenen directament de la venda de bitllets.

Acciona Agua ha rebut l’adjudicació de la construcció d’una dessalinitzadora situada a 400 quilòmetres de Riad

L’altre gran projecte de transport adjudicat a una empresa espanyola a l’Aràbia Saudita és la construcció de les línies 4, 5 i 6 del metro de Riad. En total, 6.300 milions d’euros de contracte per al consorci FAST, liderat per la constructora FCC, de la qual avui és accionista majoritari el magnat mexicà Carlos Slim. Adjudicada l’any 2013, suposava uns ingressos de 1.700 milions d’euros per la companyia, segons va explicar en el seu moment el president d’FCC Construcción, Fernando Moreno Garcia. Moreno va arribar a l’empresa després de la marxa forçada de José Mayor Oreja, germà del prohom del Partit Popular Jaime Mayor Oreja. L’empresari es va veure obligat a deixar el càrrec després que el seu nom aparegués als papers de Bárcenas per dos pagaments per valor de 165.000 euros l’any 2008. José Mayor Oreja va negar-ho davant el jutge de l’Audiència Nacional espanyola Pablo Ruz, però va reconèixer donatius de 60.000 euros al partit a través de dos filials d’FCC.

En el consorci liderat per FCC també hi participen les empreses Strukton (Països Baixos), Setec (Itàlia), Samsung C&T (Corea), Freyssinet (Aràbia Saudita), Atkins (Canadà), Alstom (Estat francès) i Typsa (Estat espanyol). Precisament, aquesta última està presidida per Carlos del Alamo Jiménez, qui va ser conseller de Medi Ambient a la Xunta de Galicia amb el Partit Popular entre els anys 1997 i 2003 i que va ser una de les víctimes polítiques de la crisi del petrolier Prestige, enfonsat davant la costa gallega l’any 2002.


Article publicat al número 462 de la ‘Directa’

 

CONTINGUT RELACIONAT

El ‘xèrif’ del golf Pèrsic